(Montblanc, Conca de Barberà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Jurista. Intervingué activament a l’afer de l’expulsió dels inquisidors de Catalunya, a instàncies de la Generalitat, formant part de la comissió encarregada de l’afer. N’era secretari i assessor jurídic.
Devers el 1611 redactà una memòria de protesta, al temps que els inquisidors es refusaven a acatar l’expulsió i excomunicaven els jutges que els havien condemnats.
(Montblanc, Conca de Barberà, 20 desembre 1867 – Barcelona, 30 novembre 1954)
Llibreter, bibliògraf i escriptor. Traslladat de petit a Barcelona, entrà com a aprenent en una llibreria i després n’obrí una que fou un centre de recerca bibliogràfica, la qual cosa li permeté de publicar l’obra monumental Manual del librero hispano-americano (1923-27), molt acrescuda en una segona edició (1948-76) pel seu fill Agustí: vint-i-set volums i uns 375.000 títols en qualsevol llengua, publicats per autors nascuts a la península Ibèrica i a Hispanoamèrica. Es tracta del repertori bibliogràfic més complet dins el seu àmbit.
Publicà també, des del 1901 una sèrie titulada Teatro antiguo y moderno, que comprenia quaranta-set volums, El año literario y artístico de Barcelona (1895), La biblioteca del marquès de Llió (1909), Bibliografia de la Conca de Barberà (1915), Bibliografia cronològica de Balmes (1915), La Corona d’Aragó i sos antics dominis: Catalunya, València, Balears, Sardenya, Nàpols i Sicília (1916), Bibliografía de Cervantes (1924), La vespra de Sant Joan a Montblanc (1927), La Setmana Santa a Montblanc (1928) -la majoria són opuscles- i Ordinacions de Prenafeta, Miramar, Figuerola i Montornés (1930), Guia de Montblanc (1931), Guia de Poblet (1931), Guia de la Conca (1932) i les pàgines testimonials Memòries d’un llibreter català (1935) -edició castellana de 1949-, ultra Memorias de libreros (1949).
Fou declarat fill predilecte de Montblanc (1949).
(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)
Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).
Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).
Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.
(Montblanc, Conca de Barberà, 20 abril 1944 – Barcelona, 20 setembre 2017)
Musicòleg i compositor. Féu estudis musicals amb Francesc Tàpies, a Tarragona. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1967 amb la tesi Estudis sobre la verbeta, per la qual obtingué el primer Premio Nacional de Musicologia (1976) i fou publicada a Tarragona el 1982.
Professor d’història de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1968 i director de l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas, de la mateixa universitat (1980).
Ha publicat Música y parámetros de especulación (1977), Felip Pedrell. Acotaciones a una idea (1977), De l’organologia musical i els aspectes crítics (1980) i les edicions crítiques d’obres de Lluís V. Gargallo, Francesc Soler i B. Bertran.
De la seva obra com a compositor cal esmentar el poema simfònic per a cobla Sant Ramon de Penyafort (1964), que obtingué el primer premi Joaquim Serra, les cantates Joglaresques (1967) i Cançons d’estudiant (1970) i l’oratori Canticum Trium Puerorum (1981-82).
(Montblanc, Conca de Barberà, 8 novembre 1906 – Madrid, 31 maig 1993)
Advocat i polític. Cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Exercí d’advocat a Reus. Fou president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), un dels centres polítics que pel març de 1931 contribuïren a constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya, del comitè executiu del qual fou elegit membre.
Proclamada la República, formà part de la diputació de la Generalitat de Catalunya que aprovà el projecte d’estatut d’autonomia que fou presentat a les corts constituents. Membre de la comissió jurídica assessora del govern de la Generalitat. Elegit diputat al parlament català per Tarragona (novembre 1932), fou president de la seva comissió de justícia i dret i membre de la diputació permanent.
Iniciada la guerra civil, fou designat president de l’audiència territorial de Barcelona (setembre 1936) i, el més següent, president del tribunal de cassació de Catalunya. Des d’aquests càrrecs actuà enèrgicament per mantenir l’ordre jurídic i humanitzar la guerra i la revolució. Al final del 1936, havia estat elegit president de l’Ateneu Barcelonès.
El 5 de febrer de 1939 s’exilià a França. Declarada la guerra mundial, es traslladà a Mèxic. Acabada la guerra, novament residí a França i posteriorment a Tànger. Tornà a Barcelona l’any 1964, on reprengué l’activitat professional, i també la lluita política antifranquista en nom de l’Esquerra Republicana de Catalunya, però sense integrar-se en l’organització d’aquest partit a l’interior.
Membre de l’Assemblea de Catalunya i d’altres organismes unitaris, el 1976 abandonà ERC i s’incorporà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, pel qual fou elegit diputat a Madrid el 1977. President de l’Assemblea de Parlamentaris, de la comissió redactora de l’avantprojecte d’Estatut de Sau (1978) i, del 1977 fins al 1985, de l’Ateneu Barcelonès, fou, simultàniament, senador a Madrid (1979 i 1982) i diputat socialista al Parlament de Catalunya (1980).
Dades dels Països Catalans 