(Grenoble, França, 22 setembre 1768 – París, França, 18 juny 1846)
Militar. Era general de brigada en iniciar-se la invasió napoleònica de Catalunya (1808), en la qual participà.
Fou governador general interí de Catalunya (febrer-març 1810) durant l’absència del mariscal Augereau. D’acord amb la política apaivagadora d’aquest, decretà la reobertura de les esglésies clausurades. L’abril de 1810 participà en el setge d’Hostalric.
Més tard (1813) fou governador de Sant Sebastià, al País Basc.
(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1557)
Fill de Lluís Joan de Requesens i Pastor.
Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. El 1551 anava amb l’estol d’Andrea Doria contra el corsari Dragut.
El 1560 defensà l’illa de Gerba contra els turcs i caigué presoner. Fou alliberat dos anys després.
Fou el pare de Francesc de Requesens i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. Es casà amb Petrusa o Peronella de Peralta i Zornati, baronessa de San Giacomo. La branca s’extingí amb llur néta Isabel de Requesens.
(Catalunya, segle XV – 1507)
(o Galceran de) Governador general de Catalunya (1485), alcaid o capità del castell de Salses (1505). Fill de Lluís de Requesens i Joan de Soler.
Fou desposat (1469) i casat (1481) amb la seva tia valenciana Joana Mateua de Requesens i de Montcada, de la qual tingué per filla Beatriu de Requesens i de Requesens.
Galceran Lluís féu hereva la seva germana Estefania de Requesens i Roís de Liori.
(Catalunya, novembre 1936 – 1939)
Nom de la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d’entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d’Estat Català i de Nosaltres Sols.
Les Milícies Alpines s’oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d’Aragó (agost 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l’oficial de complement Josep M. Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques.
Poc després reberen l’ordre d’organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya.
Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l’estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent.
Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l’Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l’anomenada bossa de Bielsa (març-juny 1938).
(Manlleu, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fill de Carles de Regàs i Cavalleria. Serví a la cavalleria catalana durant la guerra de Successió, després fou ajudant del tinent general austríac baró de Wetzel.
El 1713, quan evacuaren les tropes imperials, volgué restar a Barcelona, on fou nomenat capità del regiment de cavalleria menat per Antoni Desvalls.
Pel març de 1714 caigué presoner a l’acció de Montesquiu, dut captiu a Vic, fou alliberat en un bescanvi al cap de no gaires dies. Manuel Desvalls, governador de Cardona, el trameté com a missatger a Barcelona, i després retornà amb el marquès del Poal, del qual fou gran col·laborador.
Assistí a fortes accions de guerra en aquest període, així com al consell celebrat a Olesa de Montserrat pel maig de 1714. El coronel Reichfeus el proposà com a sergent major d’un nou regiment que no es constituí.
El 1728 apareix al costat del seu pare en la concòrdia del plet familiar amb la vila de Manlleu.
(Manlleu, Osona, segle XVII – Vic, Osona, segle XVIII)
Polític i militar. Fou una de les principals figures, des del 1704, del grup de la plana de Vic que preparava la rebel·lió de Catalunya contra Felip V.
El 1705 aconseguí, juntament amb altres vigatans, la submissió de Girona. Aquell mateix any fou nomenat capità del nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Participà en la defensa de Barcelona, així com en l’ofensiva immediata per alliberar Aragó (1706). Posteriorment organitzà lleves de voluntaris que actuaren a la Garrotxa i a l’Empordà (1707) i, més tard, a Osona (1709-10).
Fou el pare de Josep de Regàs i Cella.
(Schwyz, Suïssa, 3 juliol 1755 – Tarragona, 23 abril 1809)
Militar. Mogut per l’antipatia a Napoleó, passà al servei de la Junta Central de Sevilla per combatre’l.
Ascendit a tinent general, lluità a Bailèn (juliol 1808), on tingué una part decisiva en la victòria. Destinat a Catalunya, intentà de deturar l’exèrcit de Saint-Cyr a la batalla de Llinars (o de Cardedeu, desembre 1808), juntament amb Joan Miquel Vives i Feliu, el qual substituí com a capità general de la Catalunya antibonapartista.
Novament enfrontat a Saint-Cyr, a la batalla del pont de Goi, als afores de Valls, fou ferit en el combat i morí poc després.
(Barcelona ?, segle XVII – Viena, Àustria, 1728)
Militar. Membre de la Junta de Guerra de Carles d’Àustria, participà activament en la contraofensiva catalana de la guerra de Successió. El 1713 comandava la cavalleria catalana.
Ocupada Barcelona, els seus béns foren confiscats i ell empresonat, fins al 1725, en que recuperà la llibertat.
(Vilabella, Alt Camp, 1798 – Tarragona, 5 novembre 1827)
Militar. Era comandant del cos de voluntaris reialistes del Camp de Tarragona i del Priorat.
El 1827 hom li ordenà que anés en persecució de les partides de revoltats, però ell es rebel·là al seu torn. Entrà a Valls (6 setembre) i, l’endemà, a Reus. Apostat al coll de Balaguer per impedir el pas de les tropes que anaven amb Ferran VII de Borbó, no gosà atacar-lo.
Jutjat en consell de guerra, fou afusellat immediatament després de la partida de Ferran VII, que evità així d’haver d’indultar-lo.
(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1408)
Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma, militar, diplomàtic i home de lletres. Fill i successor de Dalmau (I) de Queralt i de Rocabertí. Casat amb Clemència de Perellós, germana de la seva madrastra (1378-79).
El 1389 fou un dels barons que es revoltaren a Calassanç contra Joan I com a contrari a Carrossa de Vilaragut; el 1392 prengué part en l’expedició a Sicília amb l’infant Martí.
Fou ambaixador a Roma davant l’emperador i davant el rei de Nàpols (1396-97) i col·laborà en l’organització de la croada que Martí I trameté contra Tunis.
L’inventari dels seus llibres palesa el seu interès per la literatura en vulgar, tant en llengua francesa (posseïa un Lancelot, un Tristan, un Roman de la Rose, tres cançoners francesos) com en provençal i en català, car s’hi enregistren Las rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú i el Llibre de concordances de Jacme Marc.
Aquest darrer diccionari de la rima devia ésser un element de treball per a Pere de Queralt, ja que hom conserva el seu maldit-comiat en versos decasil·làbics, violent atac contra una dama on, barrejats amb conceptes francament grollers, hom adverteix la influència d’un dels sonets més coneguts de Petrarca, la qual cosa fa d’aquest poeta un dels primers seguidors catalans de la lírica de Petrarca en italià.
Però sembla primordialment un bon afeccionat a la literatura i un bibliòfil, ja que el 1406 el rei Martí I li escrivia una lletra retraient-li, justament indignat, que no li tornava el manuscrit de l’Exposició del Pater Noster d’Antoni Canals que el monarca li havia prestat.
Amb el seu cosí germà Berenguer Arnau II de Cervelló, baró de la Llacuna, fou àrbitre de les lluites entre els bàndols d’Oluges i Cireres (1401).
Féu donació de la baronia de Queralt al seu fill Pere en casar-se aquest (1407); se n’anà a Sicília amb la muller; des d’allà, per mort immediata de Pere, renovà la cessió de la baronia a favor del fill segon, Gaspar (I), i morí poc després.
El seu fill Gaspar (I) de Queralt i de Perellós (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1420) Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Morí sense fills al regne de Nàpols.
Dades dels Països Catalans 