(Barcelona, 1860 – 1 agost 1924)
Enginyer militar. Assolí el grau de tinent coronel.
Realitzà alguns treballs remarcables, com l’establiment de comunicacions òptiques entre la Cerdanya i Vic. Ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts barcelonina.
És autor d’alguns llibres tècnics, com La esterilización del agua por medio del ozono (1907).
(Barbastre, Aragó, 12 setembre 1727 – Madrid, 13 març 1794)
Militar.
En iniciar-se la Guerra Gran, li fou confiat el comandament d’un exèrcit exigu (uns 3.000 homes) i el càrrec de capità general de Catalunya; el 17 d’abril de 1793 inicià la invasió del Vallespir amb èxit i penetrà al Conflent.
La manca de visió del govern de Carles IV en no donar impuls a la campanya amb l’oferiment de la restitució del Rosselló i la Cerdanya limità les seves possibilitats d’èxit, tot i la coratjosa participació catalana en la lluita.
Acabada la campanya del 1793 passà a Madrid, on morí d’una pulmonia.
(Anglesola, Urgell, 1670 – Àustria ?, després 1716)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió, essent sergent major del regiment de cavalleria del coronel Subies.
El 1713 desobeí l’ordre d’evacuar i restà a Barcelona, on fou nomenat tinent coronel del nou regiment de cavalleria manat per Antoni Desvalls, amb el qual sortí de Barcelona i, després d’un temps amb els expedicionaris del diputat Berenguer i el coronel Rafael Nebot, entrà a Cardona amb Desvalls, del qual fou gran auxiliar.
Participà al consell de guerra d’Olesa de Montserrat (18 maig 1714). Intervingué a la doble batalla de Talamanca i de Sant Llorenç Savall (13 i 14 agost 1714).
S’acollí a la capitulació de Cardona (18 setembre 1714) però, infligint els pactes, els borbònics li confiscaren els béns. Fugí del país i anà a Àustria, on ingressà a l’exèrcit imperial amb el grau de tinent coronel.
Era un dels catalans que combateren contra els turcs el 1716, a la divisió que manava Antoni Desvalls.
(Grenoble, França, 22 setembre 1768 – París, França, 18 juny 1846)
Militar. Era general de brigada en iniciar-se la invasió napoleònica de Catalunya (1808), en la qual participà.
Fou governador general interí de Catalunya (febrer-març 1810) durant l’absència del mariscal Augereau. D’acord amb la política apaivagadora d’aquest, decretà la reobertura de les esglésies clausurades. L’abril de 1810 participà en el setge d’Hostalric.
Més tard (1813) fou governador de Sant Sebastià, al País Basc.
(Sicília, Itàlia, segle XVI – 1557)
Fill de Lluís Joan de Requesens i Pastor.
Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. El 1551 anava amb l’estol d’Andrea Doria contra el corsari Dragut.
El 1560 defensà l’illa de Gerba contra els turcs i caigué presoner. Fou alliberat dos anys després.
Fou el pare de Francesc de Requesens i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Cavaller de Sant Jaume i capità general de les galeres de Sicília. Es casà amb Petrusa o Peronella de Peralta i Zornati, baronessa de San Giacomo. La branca s’extingí amb llur néta Isabel de Requesens.
(Catalunya, segle XV – 1507)
(o Galceran de) Governador general de Catalunya (1485), alcaid o capità del castell de Salses (1505). Fill de Lluís de Requesens i Joan de Soler.
Fou desposat (1469) i casat (1481) amb la seva tia valenciana Joana Mateua de Requesens i de Montcada, de la qual tingué per filla Beatriu de Requesens i de Requesens.
Galceran Lluís féu hereva la seva germana Estefania de Requesens i Roís de Liori.
(Catalunya, novembre 1936 – 1939)
Nom de la unitat militar sorgida de les Milícies Alpines. Formades espontàniament en iniciar-se la guerra civil de 1936-39 per membres de grups del món esportiu, com la Unió Excursionista de Catalunya, els Boy Scouts de Catalunya, i d’entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el CADCI, el grup Rafael de Casanova, Palestra, el FNEC i alguns membres d’Estat Català i de Nosaltres Sols.
Les Milícies Alpines s’oferiren al Comitè de Milícies Antifeixistes per cobrir el front nord d’Aragó (agost 1936), difícil per la seva muntanyositat, i foren posades a les ordres de l’oficial de complement Josep M. Benet i de Caparà (amb el grau de comandant) i del capità Carles Balaguer; la unitat fou rebatejada amb el nom de Milícies Pirinenques.
Poc després reberen l’ordre d’organitzar-se segons el sistema militar tradicional (setembre 1936); la unitat restà sota la dependència directa de la Generalitat de Catalunya.
Hom organitzà un batalló encarregat de reprimir el contraban a la frontera amb l’estat francès. En les seves missions pels Pirineus foren atacats per les forces del Cojo de Màlaga, aleshores establert a Puigcerdà de manera semi-independent.
Després dels fets de Maig del 1937 (durant els quals es distingiren diversos dels seus membres en la custòdia de la Generalitat), fou incorporat a l’Exèrcit Popular i fou la base de la militarització de les Brigades 72, 130 i 102, que formaren la Divisió 43, esdevinguda cèlebre en restar tres mesos isolada a l’anomenada bossa de Bielsa (març-juny 1938).
(Manlleu, Osona, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Fill de Carles de Regàs i Cavalleria. Serví a la cavalleria catalana durant la guerra de Successió, després fou ajudant del tinent general austríac baró de Wetzel.
El 1713, quan evacuaren les tropes imperials, volgué restar a Barcelona, on fou nomenat capità del regiment de cavalleria menat per Antoni Desvalls.
Pel març de 1714 caigué presoner a l’acció de Montesquiu, dut captiu a Vic, fou alliberat en un bescanvi al cap de no gaires dies. Manuel Desvalls, governador de Cardona, el trameté com a missatger a Barcelona, i després retornà amb el marquès del Poal, del qual fou gran col·laborador.
Assistí a fortes accions de guerra en aquest període, així com al consell celebrat a Olesa de Montserrat pel maig de 1714. El coronel Reichfeus el proposà com a sergent major d’un nou regiment que no es constituí.
El 1728 apareix al costat del seu pare en la concòrdia del plet familiar amb la vila de Manlleu.
(Manlleu, Osona, segle XVII – Vic, Osona, segle XVIII)
Polític i militar. Fou una de les principals figures, des del 1704, del grup de la plana de Vic que preparava la rebel·lió de Catalunya contra Felip V.
El 1705 aconseguí, juntament amb altres vigatans, la submissió de Girona. Aquell mateix any fou nomenat capità del nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Participà en la defensa de Barcelona, així com en l’ofensiva immediata per alliberar Aragó (1706). Posteriorment organitzà lleves de voluntaris que actuaren a la Garrotxa i a l’Empordà (1707) i, més tard, a Osona (1709-10).
Fou el pare de Josep de Regàs i Cella.
(Schwyz, Suïssa, 3 juliol 1755 – Tarragona, 23 abril 1809)
Militar. Mogut per l’antipatia a Napoleó, passà al servei de la Junta Central de Sevilla per combatre’l.
Ascendit a tinent general, lluità a Bailèn (juliol 1808), on tingué una part decisiva en la victòria. Destinat a Catalunya, intentà de deturar l’exèrcit de Saint-Cyr a la batalla de Llinars (o de Cardedeu, desembre 1808), juntament amb Joan Miquel Vives i Feliu, el qual substituí com a capità general de la Catalunya antibonapartista.
Novament enfrontat a Saint-Cyr, a la batalla del pont de Goi, als afores de Valls, fou ferit en el combat i morí poc després.
Dades dels Països Catalans 