Arxiu d'etiquetes: militars

Romagosa i Pros, Joan

Deixa un comentari

(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 17 octubre 1791 – Igualada, Anoia, 18 setembre 1834)

Guerriller absolutista i general carlí. Capità de cavalleria durant la guerra del Francès.

Fou nomenat mariscal de camp per la Regència d’Urgell i defensà la Seu contra els constitucionals (1822). El 1823 encapçalava els reialistes que atacaven Barcelona.

En l’aixecament dels Malcontents tingué un paper ambigu: segons sembla, després d’haver encoratjat la insurrecció i d’anar a Madrid en defensa dels revoltats, es mantingué fidel al govern.

Ascendit a general el 1831, anà a França a la mort de Ferran VII i tornà el 1834 com a comandant general de les forces carlines de Catalunya.

Havent desembarcat prop del Vendrell amb la intenció de llançar una ofensiva, i estant amagat al poble de la Selva, fou descobert pels liberals i afusellat a Igualada.

Rojo i Lluch, Vicent

1 Resposta

(la Font de la Figuera, Costera, 8 octubre 1894 – Madrid, 15 juny 1966)

Militar. En esclatar la guerra civil romangué fidel a la República.

Intervingué en l’Alcàsser de Toledo (setembre 1936) i fou cap de l’Estat Major de la defensa de Madrid. El maig de 1937 fou nomenat cap de l’Estat Major general. Ascendit a general (setembre 1937), va plantejar les ofensives de Brunete, de Terol i de l’Ebre.

S’exilià després de la caiguda de Catalunya (febrer 1939). A Bolívia fou professor de l’Acadèmia militar (1943-56). Tornà a Espanya l’any 1958.

Autor d’¡Alerta los pueblos! (1939), ¡España heroica! (1961) i Así fue la defensa de Madrid (1967).

Rodolí, Francesc

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Militar.

Ocupà el grau de tinent del Regiment de Guàrdies Catalans, format l’any 1705.

S’integrà posteriorment, amb el grau de tinent coronel, a les forces d’artilleria dirigides pel general Basset. Amb aquestes forces participà en la defensa durant el setge de Barcelona (1713-14).

Rodolat, Ramon

Deixa un comentari

(Tarragona, segle XVII – segle XVIII)

Militar.

El 1713 assistí a la Junta de Braços celebrada a Barcelona on es decidí de continuar la resistència contra Felip V. Més tard fou designat per entrar a les Juntes adscrites al Govern Provisional Català.

Després de la capitulació de Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics.

Rocha y Duji, Ramón de la

Deixa un comentari

(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 1800 – Madrid, 10 abril 1860)

Militar. Era capità general de Catalunya (1849-54) quan esclatà l’aixecament d’O’Donnell el juny de 1854, en el qual no era implicat. Es resistí a incorporar-s’hi i amb això facilità indirectament la revolta popular del 14 de juliol.

Acceptà llavors verbalment els fets, però, obsessionat pel manteniment de l’ordre públic, s’enfrontà a la junta popular de Barcelona presidida pel general Contreras i volgué mantenir les autoritats anteriors.

La seva situació es féu inestable en impedir l’enderrocament de les muralles i en prohibir l’ús de les selfactines (25 de juliol) davant l’extensió de la vaga obrera.

Fou substituït pel general Manuel Gutiérrez de La Concha després de fugir el 5 d’agost gràcies a la intervenció del cònsol anglès.

Posteriorment els moderats el feren senador (1857) i del juliol de 1858 al maig de 1859 fou capità general de les Balears.

Rocafort, Bernat de

9 Respostes

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Aversa, Itàlia, 1309)

Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l’antipatia d’aquest (1302).

Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ània i passaren a Efes. Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).

Assassinats Roger i l’almirall Ferran d’Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d’Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305). Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars.

En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d’ell no feia cas Ferran Eiximenis d’Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.

Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l’acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d’abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans del seu germà Asbert i un oncle de Rocafort (1307).

Arenós passà al servei d’Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l’infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria.

Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d’Atenes.

Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d’acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l’autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l’afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d’Aversa, on moriren de fam.

Rocafort, baró de *

Deixa un comentari

Veure> Antoni d’Armengol i de Macip (militar i patriota català, segle XVI-1640).

Rocabruna i de Taverner, Gaspar de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1764 – 1841)

Militar. Fill tercer de Carles de Rocabruna i de Ponts.

Cadet del cos de guàrdies valones del rei (1784), el 1801 es trobà a la guerra contra Portugal i el 1808 fou fet presoner pels francesos a Barcelona; assolí de fugir, s’uní al comte de Caldagués i anà a Madrid, on fou fet presoner de nou i de nou assolí d’evadir-se i anà al front de lluita d’Andalusia i, més tard, al setge de Pamplona.

Liberal, el 1822 fou fet presoner, però aconseguí de passar a Gibraltar i retornà a Madrid quan pujaren els liberals al poder. Fou ascendit a mariscal de camp i fet governador de Toledo (1824) i de Girona (1825).

Rocabertí i de Montcada, Jofre VII de

1 Resposta

(Catalunya, vers 1420 – Peralada, Alt Empordà, 1479)

Vescomte de Rocabertí (1454-79). Fill i successor del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí i Ferrandis d’Híxar.

Assistí a les corts de Perpinyà del 1449 i de Barcelona de 1454-55, i atorgà un privilegi als homes de Bellcaire (1454).

Hagué de defensar Peralada i Roses d’un atac del sacramental de Castelló d’Empúries (1456) i, a instàncies de la generalitat, comandà la infanteria de l’exèrcit del Principat que, sota el comandament suprem del vescomte Bernat (V) de Cabrera, comte de Mòdica, el 1461 ocupà Fraga i obligà Joan II a alliberar el príncep Carles de Viana i a signar les capitulacions de Vilafranca.

En esclatar la guerra civil, malgrat l’actitud reialista dels seus parents, els Rocabertí de Cabrenys, Jofre VII se sumà amb divuit cavallers armats per ell al setge de la força de Girona (juny de 1462); entre els assetjats hi havia el seu cosí Pere de Rocabertí i d’Erill, el seu germà Martí Joan i el seu cunyat Guillem Ramon de Castre-Pinós, vescomte d’Évol.

A l’agost de 1462, amb 2.000 homes, mirà de barrar el pas a les tropes franceses -7.000 homes- que, dirigides pel comte Gastó IV de Foix, forçaren els passos del Pertús i Panissars i obligaren a alçar el setge de la Força Vella.

Arran de la invasió francesa, de l’acció dels pagesos de Verntallat i de l’organització de les forces reialistes, s’obrí un front a l’Empordà; la capitania general de l’exèrcit de la generalitat en aquesta zona correspongué aleshores a Bernat Gilabert (II) de Cruïlles, baró de Cruïlles i de Peratallada, secundat per Jofre VII, Francesc de Pinós i Guerau Alemany de Cervelló com a caps de la cavalleria.

Malgrat ésser més un militar que un polític, la seva adhesió a la causa de la generalitat fou compensada amb el nomenament de membre del Consell del Principat; com a tal jurà fidelitat a Enric IV de Castella, senyor del Principat de Catalunya (setembre de 1462), i assistí a Barcelona (gener de 1464) a la cerimònia de recepció del conestable Pere de Portugal.

De retorn a l’Empordà i com a responsable de les operacions militars al nord del Fluvià, atacà amb el capità portuguès João da Silva el castell de Palau-saverdera (abril de 1464), força reialista que defensaren amb èxit dos cunyats de Jofre VII i socorregueren un oncle del vescomte, Jofre el Vell, que morí en l’acció, i un cosí i rival seu, Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Mori, capità general dels reialistes de l’Empordà.

Cridat al front de l’oest (febrer de 1465) juntament amb el baró de Cruïlles, caigué presoner dels homes de l’aragonès Fernando de Rebolledo a la batalla de Calaf, on dirigia el gros de l’exèrcit català sota el comandament immediat de Pere de Portugal. A les files contràries combatia aquella jornada el seu parent Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill.

Durant el captiveri subsegüent, la seva muller, Joana de Castre-Pinós, i el seu germà, Dalmau Climent, abat de Bellcaire, administraren el vescomtat i servaren obediència a la generalitat. Quan el 1471 les forces de Joan II que assetjaven Peralada posaren la vila en situació de capitular, els seus habitants posaren com a primera condició la llibertat de llur vescomte, que fou acceptada.

Tornat a l’obediència de Joan II, del 1473 al 1476 hagué de defensar el vescomtat de repetides incursions dels francesos, que arribaren a ocupar temporalment Sant Llorenç de la Muga (1475-76).

Assistí a Girona a un parlament dels nobles empordanesos afectats per les ràtzies franceses (1476) i a algunes de les sessions de la cort de Barcelona del 1477; era aleshores un baró mig arruïnat i una figura politico-militar de segona categoria. Per aquell temps projectava el matrimoni del seu hereu Felip Dalmau, que havia associat al govern del vescomtat, amb la rica pubilla Anna de Cabrera.

Fallida aquesta temptativa de casament per oposició de Joan II i mig arruïnades les possessions familiars a causa de la guerra civil, els Rocabertí estrenyeren files per reconciliar-se i refer-se tot passant per damunt dels greuges mutus, de les desavinences i àdhuc dels morts familiars de la contesa. Símbol de l’entesa familiar fou el prometatge de l’hereu vescomtal, Felip Dalmau, amb Elisabet de Rocabertí, filla de Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori, rival de Jofre VII durant la guerra civil.

Rocabertí, Josep de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII)

Noble i militar.

Destacà a la guerra contra França al Rosselló. Tenia el grau de mestre de camp. Al front d’un terç de 1.000 homes marxà, el 1639, a reforçar el setge de Salses, finit amb l’expugnació de la vila i el famós castell.

Fou nomenat governador del fort de Montjuïc. El 19 de gener de 1641, dos dies abans de la batalla de Montjuïc, desertà i es passà a l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez, que seria derrotat a l’esmentada batalla.

Des d’aleshores seguí la causa de Felip IV a la guerra dels Segadors. La Generalitat oferí 1.000 lliures per la seva captura i 500 per la seva mort, com a enemic de la pàtria. També fou condemnat a inhabilitació de càrrecs, si bé en rebel·lia perquè mai no fou capturat.

Era cavaller de l’orde d’Alcántara. Finida la guerra seria batlle general del Principat.