Municipi de la Matarranya (Franja de Ponent): 101,63 km2, 240 m alt, 1.231 hab (2014)
A la zona de parla catalana de l’Aragó i estès a banda i banda de les conques baixes del Matarranya i del riu d’Algars, poc abans de la seva confluència a Nonasp. Gairebé la meitat del terme és ocupat per boscs de pins, garrigues i matolls.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de regadiu, al fons de les valls dels dos rius (oliveres, cereals, hortalisses i vinya) i de secà (oliveres, cereals, ametllers i vinya). La ramaderia (ovina, cabrum i porcina) hi té importància, hi ha apicultura i avicultura. Hom explota jaciments de guix. La indústria adobera hi ha tingut un cert desenvolupament i també n’hi ha d’alimentària -molins d’oli-, d’adobs i tèxtil. Àrea comercial de Móra d’Ebre.
La vila, que agrupa tota la població del municipi, es troba al peu de l’ermita de Santa Bàrbara i de les ruïnes de l’antic castell de Favara; s’hi destaca l’església parroquial fortificada de Sant Joan, gòtica del segle XVII.
Dins el terme hi ha el barri de l’estació de Favara, el despoblat de Vallbona i el sepulcre romà de Favara. L’orde de Calatrava hi establí la comanda de Favara.
Municipi de la Matarranya (Franja de Ponent): 67,19 km2, 92 m alt, 348 hab (2014)
(cast: Fayón) Administrativament pertany a Aragó, però és inclòs en la zona de domini lingüístic català. Situat a banda i banda de l’Ebre fins a la seva confluència amb el Matarranya, a l’extrem nord-oest de la comarca. Els terrenys incultes són ocupats per garriga clara, pins i alzines.
La construcció de l’embassament de Riba-roja ha negat part dels antics conreus de secà (oliveres i cereals), de regadiu i algunes mines, base de l’economia local, fet que ha lesionat sensiblement l’economia del municipi i ha provocat una forta immigració. Àrea comercial de Móra d’Ebre.
El poble també ha estat afectat per la construcció del pantà i pràcticament se n’ha hagut d’edificar un de nou, el qual és planer i quadriculat, de cases baixes.
Fou lloc de pas del transport fluvial del lignit procedent de Mequinensa, Ebre avall, cap a Flix, l’abandonament del qual explica el desús dels camins de sirga que remuntaven el riu i la desaparició del pas de barca.
Dins el terme hi ha el caseriu i l’ermita de Sant Jordi.
Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 52,73 km2, 563 m alt, 601 hab (2014)
(o Queretes, cast: Cretas) Situat a l’esquerra del riu d’Algars, al límit amb la Terra Alta. El sector sud és afectat pels darrers contraforts dels ports de Beseit.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (si bé només la meitat del territori és conreada): oliveres, vinya i cereals, la ramaderia (ovina i porcina), l’avicultura, l’apicultura i algunes activitats industrials com la producció d’oli. Àrea comercial de Tortosa.
La vila és damunt la partió d’aigües entre el riu d’Algars i el Matarranya; conserva una part de l’antiga muralla; l’església parroquial de Santa Maria i Sant Joan és del 1566, amb façana renaixentista.
Dins el terme, on s’han trobat importants pintures prehistòriques als barrancs dels Gascons i del Bullent, hi ha els poblats ibèrics dels Castellans i del Mas de Magdalenes.
Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 20,9 km2, 499 m alt, 374 hab (2014)
Estès des de la riba dreta del riu de Mesquí, subafluent de l’Ebre, que limita el terme per l’oest, fins a la serra de Fórnols, al sud-est d’Alcanyís. A la zona muntanyosa hi ha vegetació natural formada per pinedes, alzinars i pasturatges, de propietat comunal.
Les bases de l’economia local són l’agricultura de secà (amb predomini de les oliveres, a més de cereals i vinya) i de regadiu (cereals i oliveres), gràcies a les sèquies derivades del Mesquí. Hi ha ramaderia ovina i porcina. Les activitats industrials són subsidiàries de l’agricultura (molins d’oli i pinsos). Àrea comercial d’Alcanyís. Tanmateix la població tendeix a disminuir a causa de l’emigració.
La vila, que comprèn tota la població del municipi, és a la dreta del riu de Mesquí; l’església parroquial, esmentada ja el 1280, és dedicada a Santa Maria.
Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 10,83 km2, 738 m alt, 102 hab (2014)
(cast: la Cañada de Verich) Situat als contraforts del vessant meridional de la serra de Cirerals, al sud d’Alcanyís, drenat pel barranc de la Canyada, que neix dins el terme i desguassa al Guadalop per la dreta. El terreny és accidentat i la major part del territori és ocupat per boscs de pi blanc, que són explotats econòmicament, per matolls, especialment romaní, i erms.
Altres recursos del municipi són la ramaderia (bestiar oví i cabrum, que aprofita les pastures naturals), l’agricultura, predominantment de secà (vinya, oliveres i cereals) i diversos jaciments d’argila i pedreres de granit (a la vall del barranc de la Canyada). Àrea comercial d’Alcanyís. La població, amb tot, tendeix a disminuir.
La vila es troba a la dreta del barranc de la Canyada. Fou de la jurisdicció de l’orde de Calatrava.
La vida econòmica del municipi es basa en el conreu de l’olivera i l’elaboració d’oli, activitats complementades per altres d’agrícoles (cereals, vinya i ametllers) i industrials derivades de l’agricultura. Ramaderia bovina i porcina. Àrea comercial de Tortosa.
La vila és a la carena d’un serrat que forma la divisòria d’aigües dels dos rius, al peu del turó de Sant Cristòfol, és d’origen islàmic; hi destaquen l’església arxiprestal de Santa Maria del Pla (de mitjan segle XIII, reedificada al XVIII), amb una notable façana barroca; l’interessant capella de la Mare de Déu del Pla (mitjan segle XVIII); una plaça porticada i diverses cases senyorials, com la casa de la vila (1606). El castell de Calaceit fou centre de la comanda de Calaceit de l’orde de Calatrava.
1 km al sud de la vila hi ha el poblat ibèric de Sant Antoni de Calaceit (segles -V a -III), un dels més grans de la comarca, que estigué voltat d’una muralla; excavat inicialment per P. Bosch i Gimpera en 1915-19. Dins el terme hi ha també el barranc de Calapatà (amb pintures prehistòriques) i el llogaret del Mas de l’Ametlla.
Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 96,78 km2, 579 m alt, 583 hab (2014)
(cast: Beceite) Situat a la vall alta del Matarranya, afluent de l’Ebre, que drena el territori amb els seus afluents el riu d’Ulldemó i el riu de la Pena, al vessant nord-occidental dels ports de Beseit, al sud-est de Vall-de-roures. A la zona muntanyosa del terme abunden els pasturatges i els boscos de pins i d’alzines.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura, amb predomini del secà (cereals, oliveres, ametllers i vinya) sobre el regadiu (cereals i hortalisses). És important la ramaderia, principalment ovina. Hi ha mines de lignit i hom explota jaciments d’argila refractària. La tradicional indústria paperera ha perdut gran part de la seva importància, un fet que ha estat la causa principal de la davallada de població, iniciada al començament del segle XX.
La vila, situada a la banda dreta del Matarranya, és d’origen islàmic. Fou donada a l’orde de Calatrava, del qual esdevingué una de les comandes (comanda de Beseit).
Municipi de la Matarranya (Franja de Ponent): 33,96 km2, 661 m alt, 120 hab (2014)
(o Bellmunt de Sant Josep, cast: Belmonte de San José) Situat al límit lingüístic amb el castellà, a l’esquerra del Mesquí, subafluent de l’Ebre, al sud-est d’Alcanyís. El terreny és molt muntanyós, accidentat per les serres de la Ginebrosa i la de Fórnols; hi abunden pinedes, alzinars i pasturatges, en règim d’explotació.
Gràcies als regatges derivats del Mesquí, hi ha una part de cultius d’horta, si bé hi preponderà l’agricultura de secà (olivera i vinya), la qual és gairebé l’única font de riquesa del municipi, molt afectat per l’emigració. També hi ha jaciments d’argila refractària. Àrea comercial d’Alcanyís.
A la vila, situada en un turó, destaca l’església parroquial de Sant Salvador, del segle XVIII.
Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 34,27 km2, 381 m alt, 206 hab (2015)
Situat al límit amb la Terra Alta, de la qual és separat pel riu d’Algars. A la part muntanyosa hi ha boscos de pi blanc, carrascars i brolla.
L’agricultura, amb predomini del secà (conreus de cereals, oliveres, vinya i ametllers) sobre el regadiu (patates, llegums i hortalisses), que aprofita l’aigua del riu i del subsòl. A la ramaderia predomina el bestiar oví, cabrum i porcí. Hom elabora oli i vi. Una petita central hidroelèctrica aprofita l’energia del riu. Àrea comercial de Tortosa i subàrea comercial d’Alcanyís. La població ha disminuït una tercera part durant el segle XX.
A la vila, que està situada sobre un turó tocant al riu d’Algars, destaca l’església parroquial de Santa Maria, d’estil gòtic i portal romànic.
Dins el terme es troba també el petit santuari de Sant Hipòlit o Sant Pol.
Consta de 29 municipis: Aiguaviva de Bergantes – Arenys de Lledó – Bellmunt de Mesquí – Beseit – Calaceit – la Canyada de Beric – la Codonyera – Cretes – Faió – Favara de Matarranya – Fondespatla – Fórnols de Matarranya – la Freixneda – la Ginebrosa – Lledó d’Algars – Maella – Massalió – Mont-roig de Tastavins – Nonasp – Pena-roja – la Portellada – Ràfels – la Sorollera – Torredarques – la Torre del Comte – la Torre de Vilella – la Vall del Tormo – Vall-de-roures – Valljunquera
GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament comprèn dos sectors clarament diferenciats: la muntanya i la plana. El primer està format per un arc muntanyós perifèric de la Serralada Pre-litoral Catalana, que en direcció sud-oest – nord-est, separa la comarca de les terres dels Ports de Morella i de les del Baix Maestrat, el Montsià i el Baix Ebre, i és constutït essencialment per les serres dels ports de Beseit. Es tracta d’un sector alt i humit format per muntanyes que no arriben als 1.400 m: Tossal d’En Canader, penya Galera i serra de l’Espina. L’erosió ha diversificat al màxim les formes de relleu, i la tectònica ha fet encara més complex el conjunt. Aquest front de muntanyes a manera d’una muralla longitudinal domina el sector més pla de capes poc inclinades que forma part de la Depressió de l’Ebre. La zona de contacte amb la depressió comença a l’àrea muntanyenca i s’estén en direcció a la depressió Ibèrica tot disminuint d’altura cap al nord. Aquesta àrea pertany a l’oligocè i es manté a una altura mitjana de 400 m, si bé en alguns indrets assoleix els 500 i fins i tot els 600 m sobre el nivell del mar. No és completament plana, car l’erosió hi ha creat uns certs relleus diferencials, d’on resulta una sèrie de turons que separen un gran nombre de valls.
El clima és mediterrani, però presenta una marcada tendència a la continentalitat. Les temperatures tenen una notable amplitud tèrmica. La mitjana del mes més fred és la de gener, entre 5 i 6ºC, i a l’estiu la mitjana mensual és de l’ordre de 28-29ºC els mesos de juliol i agost. Les precipitacions són més abundants en el sector muntanyenc de l’est, on s’enregistren mitjanes de 600 a 700 mm (ports de Beseit), i minven a mesura que s’acosten a la Depressió de l’Ebre, on es recullen de 350 a 400 mm en el sector més allunyat de la serralada. Fondespatla, al sud-oest de Vall-de-roures, en una posició intermèdia entre la muntanya i la plana, en rep 569 mm, repartits en 47 dies de pluja i en dos màxims que, per ordre d’importància són a la primavera (maig i abril) i a la tardor (octubre). Els mínims són sempre un d’estiu (juliol i agost) i un d’hivern (gener i febrer). Les precipitacions en forma de neu són escasses.
Hidrogràficament pertany a la conca de l’Ebre; els rius, a excepció del Bergantes, que drena l’angle sud-est, neixen a les serres dels ports de Beseit; el més important és el Matarranya amb els seus afluents Pena, Tastavins i Algars. El seu cabal és dèbil, fora de les fortes crescudes que presenten gairebé sempre els màxims plujosos de primavera i tardor. L’estiatge és molt fort els mesos de juliol i agost.
La vegetació natural està formada per alzinars i coscolls a les àrees més baixes, que representen l’etapa degradada de l’alzinar. A les zones muntanyoses dels ports de Beseit abunden els pinars: pi blanc i pi roig. A altituds superiors als 1.200 m s’observen clapes aïllades de faigs.
POBLACIÓ I ECONOMIA: El poblament és antic, com ho testimonien nombroses restes prehistòriques i ibèriques, però segurament la població era escassa i quasi desaparegué en el moment de les invasions bàrbares; la repoblació que succeí a la Reconquesta s’efectuà a base de gent lleidatana que fixà ja els principals nuclis de població que s’han mantingut fins a l’actualitat. El poblament és concentrat, i les masies disperses únicament es troben als sectors riberencs, on és possible el regadiu; els pobles estan situats gairebé sempre al llarg de les valls dels rius. La població és escassa i presenta una densitat molt baixa (9,6 h/km2) i alhora es troba en franca regressió. El motiu d’aquest despoblament cal cercar-lo en una economia poc florent i en la tendència generalitzada de l’abandó del camp per anar a nuclis urbans més grans. L’any 1996 només un municipi (Maella) arribava als 2.000 h, i la resta, sense excepció, havien perdut habitants respecte el 1970.
L’activitat econòmica fonamental radica en el sector primari; els conreus principals són els mediterranis: olivera i vinya en primer lloc, els cereals (blat, ordi i civada) i arbres fruiters de regadiu (en especial presseguers). L’olivera ha estat de sempre el conreu principal, però actualment és fàcil de trobar-se camps d’oliveres sense explotar a l’igual que passa amb els ametllers. Al llarg del Matarranya els regadius es fan mitjançant sèquies locals i assuts, el cabal dels quals és controlat pel pantà de la Pena construït el 1919 prop de Beseit, en la capçalera del riu esmentat. La ramaderia és una activitat puixant: destaca sobretot el bestiar porcí, les granges avícoles i les dedicades a la cria de conills. Hi ha explotacions mineres de poca importància a Ràfels, la Ginebrosa i Fondespatla (argila refractària). A Beseit s’exploten argiles per a la fabricació de porcel·lana des del 1954. La indústria és escassa i quasi sempre és subsidiària de l’agricultura (alimentària). Comercialment, el sector oriental de la comarca forma la subàrea comercial de Vall-de-roures, i el sector occidental depèn de l’àrea comercial d’Alcanyís.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric es documenta a través de les pintures rupestres, com les dels Secans de Massalió i del barranc de Calapatar, a Cretes, i de jaciments de sílex de superfície, i sobretot durant la primera edat del ferro, amb poblats hallstàttics (Escodines de Massalió i el Vilallong i el tossal Redó de Calaceit), que vers el segle V aC es transformaren en ibèrics, el més destacat dels quals és el de Sant Antoni de Calaceit. La romanització provocà l’abandonament quasi total dels poblats i l’adopció d’un poblament rural dispers. Hom no coneix cap nucli romà a la comarca. La romanització convertí el primitiu poblament ibèric de Matarranya en una zona d’hàbitat agrícola dispers de la Tarraconense. La comarca pertangué a la taifa de Tortosa i la islamització fou profunda.
La definitiva ocupació cristiana (després de la temporal d’Alfons I el Bataller el 1131) fou obra de la casa comtal catalana, després de la unió dinàstica catalano-aragonesa. Alfons I el Cast prengué la Vall-de-Roures (1169). A la comarca hi subsistí una part de la població musulmana; fou repoblada per francs i, sobretot, per catalans de Lleida, però la jurisdicció senyorial fou adjudicada al bisbat de Saragossa el 1175, i a l’orde de Calatrava el 1180, sota el fur d’Aragó, i hom utilitzà la moneda jaquesa. La zona restà dins els límits aragonesos en el testament reial del 1248. De tota manera, hi hagué vacil·lacions sobre el límit de la frontera catalanoaragonesa. La jurisdicció eclesiàstica del territori comportà disputes entre els bisbats de Tortosa i el de Saragossa fins el 1210. Les revoltes camperoles dels segles XV i XVII foren especialment rellevants a la comarca a causa del predomini del règim senyorial. Gent de l’alt Matarranya repoblaren les zones del Baix Ebre afectades per l’expulsió dels moriscs (1609).
L’establiment de l’orde de la Trapa, el 1796, a la comarca comportà la introducció de millores tècniques i l’extensió dels conreus. Fins el 1833 la comarca formà part del partit o corregiment d’Alcanyís; amb la divisió provincial d’aquest any restà inclosa a la província de Terol (excepte Aiguaviva de Bergantes, que fou atribuït al de Castelló, tots els altres llocs depengueren del partit judicial d’Alcanyís). Al segle XIX s’hi desenvolupà una important indústria casolana de teixit de llana, lli i cànem, i foren notables la producció de seda i d’espardenyes i l’explotació de pedreres i de la mina de carbó de Bellmunt (des del 1841); hi hagué fàbriques de paper i un martinet de metalls a Vall-de-roures. De base fonamentalment agrària, el Matarranya se significà, al segle XIX, per la seva adhesió al carlisme. Durant el primer terç del segle XX els camperols del Matarranya s’inclinaren per les idees llibertàries; durant la guerra civil de 1936-39 a la comarca predominà la CNT, i a la majoria de les localitats hom implantà el règim col·lectivista, fins el 1938, que fou ocupada per les tropes de Franco.
Dades dels Països Catalans 