(Mont-roig de Tastavins, Matarranya, segle XIX – Madrid, 25 abril 1911)
Escriptor i polític. Fou governador a Batangas (Filipines).
Publicà La insurrección de Filipinas (1897), La insurrección de Filipinas y guerra Hispanoamericana en el Archipiélago… (1901), Colonización de Filipinas (1897) i Filipinas. Pequeños estudios… (1895).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 5 maig 1627 – Madrid, 14 abril 1679)
Matemàtic i astrònom jesuïta. Mestre en arts a la Universitat de València, interessat des de jove per les matemàtiques, no acceptà una càtedra a la universitat per professar a la Companyia de Jesús. Residí en diverses ciutats, fou professor al col·legi de l’orde a Mallorca, on estigué en contacte amb l’historiador i matemàtic Vicenç Mut.
Ensenyà després a Barcelona, i el 1660 passà al col·legi de Sant Pau de València, on es dedicà a l’estudi i l’ensenyament de matemàtiques i a l’observació astronòmica. El 1670 fou nomenat titular de la càtedra de matemàtiques del col·legi de Sant Isidre de Madrid, on restà els darrers anys de la seva vida. Fou assessor tècnic i científic en diverses obres hidràuliques, explotació de mines, etc, i preceptor de matemàtiques del rei Carles II.
Les seves obres matemàtiques tenen totes una finalitat didàctica, des del compendi elemental d’Aritmética universal (1669), a la Geometría especulativa y práctica (1671), la Trigonometría española (1672; en versió llatina el 1673), escrita ja el 1663 i que inclou les primeres taules logarítmiques publicades a la Península, i la seva obra més nova, Geometria magna in minimus (1674), on inclogué teoremes geomètrics distints als d’Euclides.
Més valuosa fou la seva labor astronòmica: la seva Esfera en común celeste y terráquea (1674), que inclou la primera exposició sistemàtica de geofísica, fonamenta ja les hipòtesis en dades d’observació astronòmica i sembla decantar-se per la teoria copernicana aleshores condemnada per l’Església. De caràcter tècnic és Fábrica y uso de varios instrumentos matemáticos (1675), el tractat d’arquitectura militar on descriu aparells inventats per ell.
És considerat una de les figures més innovadores del moviment pre il·lustrat.
(Gandia, Safor, 21 març 1828 – Madrid, 1 novembre 1895)
Eclesiàstic. Estudià a la Universitat de València i ingressà després al seminari, on s’ordenà de sacerdot el 1852. Es doctorà en dret canònic (1853) i en teologia (1857). Es dedicà a la vida parroquial i a la predicació.
Fou canonge de Tortosa i magistral i vicari general de València (1851-66), predicador de la cort (1864) i auditor de la Rota de Madrid (1866). El 1868 fou nomenat bisbe d’Oviedo i el 1881 arquebisbe de Valladolid.
El seu pas per les diòcesis es materialitzà en obres (com la torre de la catedral i el seminari de Valladolid) i en sàvies disposicions pastorals. El 1869 anà al concili I del Vaticà, i hi fou secretari de l’episcopat espanyol. Traslladat a Sevilla el 1889, fou promogut cardenal el 1893.
És autor de sermons i altres escrits de tipus pastoral.
Fou germà seu, Pasqual Sanz i Forés (Gandia, Safor, segle XIX) Historiador. Publicà diversos opuscles sobre la història de Gandia: El castillo de Bayrén, Castelar en Gandia i Apuntes para la historia de Gandia… (1879).
(Benifairó de les Valls, Camp de Morvedre, 1531 – Madrid, 8 agost 1588)
Pintor. Residí durant la seva joventut a Portugal, motiu pel qual sovint ha estat considerat portuguès. Consta que es va formar a Flandes, al costat d’Antoon Mor van Dashorts, bé que va rebre una gran influència directa de l’art de Tiziano.
Tot prescindint del detallisme nòrdic assoleix una tècnica més lliure i, tot i que segueix durant molt de temps fidel a les fórmules de Mor, aconsegueix notes coloristes venecianes, i fa una pintura més lluminosa i menys freda.
Fou pintor de cambra de Felip II. Sobresortí especialment com a retratista, però també va fer pintura religiosa: Esposalles de santa Caterina (1578), Sant Sebastià (1582), Sant Vicenç i Sant Jordi.
En el retrat va pintar amb gran sentit psicològic, cal esmentar-ne, com a més importants. Felip II (1575), Infant don Carles (1579), Infanta Isabel Clara Eugènia (1579), Infanta Caterina Miquela, Isabel de Valois (1560), etc.
(Alcoi, Alcoià, 1890 – Madrid, 1967)
Escriptor. Des dels deu anys visqué a Madrid. És autor d’obres teatrals diverses, sarsueles i comèdies per a infants.
També ha publicat narracions com El árbol de Navidad (1930), Numancia (1945) i Cuentos fabulosos (1947), entre altres.
(Alcoi, Alcoià, 25 novembre 1859 – Madrid, 12 març 1940)
Compositor. Germà d’Antoni. Deixeble de R. Pasqual, amplià els coneixements musicals al conservatori de Madrid, on fou professor d’harmonia a partir del 1885.
Compongué unes trenta sarsueles, una Pavana de concert i altres obres.
(Alcoi, Alcoià, 1870 – Madrid, 1940)
Pintor. Germà de Miquel. Iniciat a la seva ciutat, anà després a Madrid a estudiar amb Emili Sala. Els seus contactes amb ell i amb el seu company Adolf Durà li facilitaren feines com portades i il·lustracions per a “Blanco y Negro” i “Nuevo Mundo”.
Cal esmentar, entre la seva no gaire extensa producció, els quadres El darrer bes, El primer amor, Sense tabac, El retorn del ramat i Estic bé així!.
(Elx, Baix Vinalopó, 1829 – Vallecas, Madrid, 1882)
Polític i escriptor. Fou funcionari de governació a Barcelona i Alacant (on fundà amb Pere Carratalà, la revista literària “El Duende”, 1858). Republicà, fou alcalde d’Elx (1865) i patí un llarg empresonament. Participà en les juntes revolucionàries del 1868 i en les guerrilles que actuaren a Oriola arran de la Revolució de Setembre.
Fou autor de la memòria Elche y la tempestad (1853), del drama en vers Las siete palabras del Redentor en la cruz (1850, en col·laboració amb Francesc Antoni Botella), així com de diversos poemes i fulls solts polítics.
(Oriola, Baix Segura, 11 maig 1797 – Madrid, 31 agost 1883)
Polític. Liberal, el 1820 formà part de la milícia nacional. Després de la insurrecció del 1840, fou cap polític de la junta de govern de Terol fins el 1843. El 1851 fou diputat per Albarrasí, i durant el govern d’Espartero fou ministre de governació (1854). El 1856 ocupà el ministeri de finances, i el 1858 fou de nou elegit diputat per Albarrasí.
Es mostrà partidari de Carles O’Donnell i fou nomenat president del Tribunal de Cuentas (1858) i més tard governador del Banco de España. El 1869 tornà al congrés, on defensà la unitat religiosa i es mostrà partidari d’Amadeu de Savoia. Durant la Restauració encapçalà el grup liberal centralista, i el 1876 fou nomenat senador vitalici.
(València, 5 gener 1848 – Madrid, 17 novembre 1901)
Escriptor. De jove s’establí a Madrid. Col·laborà amb Constantí Llombart i publicà Cuentos vells i baralles noves (1876), De l’agredolç, Col·loquis, lletretes i epigrames (1900), etc.
Dades dels Països Catalans 