Arxiu d'etiquetes: lloctinents Catalunya

Aragó i Jonquers, Joan d’

5 Respostes

(Benavarri, Ribagorça, 27 març 1457 – Montsó, Osca, 5 juliol 1528)

Comte de Ribagorça (1485). Fill natural d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça i duc de Vilafermosa i de Maria Jonquers, d’Olot.

Ferran II el Catòlic el nomenà lloctinent del Principat (1496-1506) i virrei de Nàpols (1507-09). En tornar a Catalunya fou elegit president de la Generalitat (1512), i nomenat lloctinent i capità general del Principat i lloctinent de la corona d’Aragó. També fou castellà d’Amposta i primer duc de Luna.

És enterrat al monestir de Montserrat en un sepulcre renaixentista de marbre.

Vélez, marquès de Los *

Deixa un comentari

Veure> Pedro Fajardo Zúñiga-Requesens y Pimentel (militar i lloctinent de Catalunya, 1602-47).

Toledo y Pimentel-Osorio, García Álvarez de

4 Respostes

(Vilafranca del Bierzo, Castella, 29 agost 1514 – Nàpols, Itàlia, 31 maig 1578)

Dignatari i militar. Lloctinent general de Catalunya (1558-64), hagué de fer cara a les sovintejades incursions turques de la costa, a l’amenaça protestant al Pirineu i al bandolerisme endèmic. Fomentà en gran manera l’activitat de les drassanes de Barcelona.

El 1564 Felip I, a Barcelona, el nomenà capità general de la mar i conquerí el penyal de Vélez de la Gomera.

Hom l’ha considerat com la personificació de la recuperació hispànica a la Mediterrània contra els turcs, que conduí a la brillant victòria de Lepant.

Portugal i de Noronha, Fadrique de

(Vila Viçosa, Portugal, 1465 – Barcelona, 15 gener 1539)

Eclesiàstic i alt funcionari reial. Vinculat a la casa reial catalano-aragonesa pel casament de la seva germana Guiomar de Portugal amb l’infant Fortuna, Enric d’Aragó.

Fou abat comendatari de Ripoll (1490-1504). Lloctinent general de Catalunya (1525-39), hagué de fer cara a les guerres amb França fins el 1529 i als atacs de Barba-rossa. Les estades de la cort a Barcelona l’obligaren a jurar el càrrec renovadament.

Fou present a la sortida de l’expedició victoriosa a Tunis (1535) i a les corts generals de Montsó del 1528, el 1533 i el 1537.

Portocarrero-Bocanegra y Moscoso-Osorio, Luis Fernández de

(Palma del Río, Còrdova, Andalusia, 8 gener 1635 – Toledo, Castella, 14 setembre 1709)

Eclesiàstic. Creat cardenal el 1669. Fou virrei de Sicília (1677-78) i arquebisbe de Toledo.

Nomenat lloctinent de Catalunya per Felip V (1701-03). El 1705 fou allunyat de la cort per les seves intrigues.

Mendoza y Cárdenas, Francisco Hurtado de

(Castella ?, vers 1560 – Barcelona, 14 octubre 1615)

Segon marquès d’Almazán.

Fou lloctinent general de Catalunya en la fase decisiva de la incubació de la crisi entre el Principat i la monarquia.

Hagué d’enfrontar-se al desgavell monetari i, sobretot, a l’augment constant del bandolerisme, que arribà a envair la pròpia administració del lloctinent, dividida en nyerros i cadells.

S’enemistà amb els consellers de Barcelona, que l’acusaven de deixar governar la seva muller i les seves filles.

Manrique de Lara y Girón, Juan

(Osuna, Sevilla, Andalusia, 2 agost 1555 – Madrid, 14 maig 1593)

Polític i militar.

Felip II el nomenà lloctinent de Catalunya (1586-90). Durant el seu mandat sorgiren diversos conflictes amb les autoritats catalanes; a més, per primer cop, els bandolers manats per l’anomenat minyó de Montellà s’apoderaren dels diners que el rei enviava a Gènova per pagar les seves tropes.

Manrique de Lara, Pedro

(Crotona, Itàlia, vers 1553 – Saragossa, Aragó, 7 juny 1615)

Eclesiàstic. Bisbe de Tortosa (1600-11) i lloctinent de Catalunya (1610-11).

Nomenat per a la seu de Tortosa, impedí que fossin deportats molts moriscs de la seva diòcesi, especialment els de Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre i una part dels de Tortosa.

Com a lloctinent de Catalunya combaté el bandolerisme, però aplicà mètodes humanitaris. Assolí la detenció de Perot Rocaguinarda i la seva quadrilla, i els atorgà el perdó, en canvi de servir a l’exèrcit d’Itàlia durant deu anys.

Lorena-Guisa, Enric de

(França, 20 març 1601 – Royaumont, Illa de França, 25 juliol 1666)

Militar i polític. Comte d’Harcourt. Durant la guerra dels Segadors substituí La Mothe en el virregnat de Catalunya (1645-47).

Aconseguí d’infondre nova vida a la causa francesa i conquerí Roses (1645), la més difícil fortalesa del Principat; això no obstant, fou derrotat en intentar assetjar Lleida.

Fou novament lloctinent de Catalunya el 1651.

Fernández-Pacheco-Cabrera de Bobadilla y de Zúñiga, Juan Manuel

Deixa un comentari

(Castella ?, 1650 – Madrid ?, 1725)

Lloctinent de Catalunya (1693-94). Palesà la seva imperícia militar en ésser derrotat a la vora del Ter per les tropes franceses que envaïen el Principat, les quals ocuparen Palamós, Girona, Hostalric i Castellfollit, motiu pel qual fou destituït.

Posteriorment fou virrei d’Aragó (1694-95), de Sicília (1701-02) i de Nàpols (1702-07).

Després va ser majordom major de Felip V de Borbó i el primer president de l’Academia Española de la Lengua (1714).