(Catalunya)
Seca ibèrica, no identificada, probablement cap a la part occidental de Catalunya.
Arcedurgi
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: llocs antics
Amics de l’Art Vell
(Barcelona, 1929 – Catalunya, 1935)
(AAV) Associació cultural, fundada per defensar i restaurar el patrimoni artístic de Catalunya. Fou patrocinada per Feliu Elias i promoguda per diverses entitats barcelonines.
La seva activitat se centrà, d’un bon principi, en l’elaboració de denúncies i informes tècnics, i en obres de restauració, dirigides, en molts casos, pels arquitectes Jeroni Martorell i Cèsar Martinell.
Entre els edificis que restaurà o col·laborà a fer-ho, cal esmentar les esglésies de Santa Coloma i Sant Joan de Caselles a Andorra, el claustre de Santa Maria de Mur, Sant Climent de Coll de Nargó, Sant Miquel de Lillet, Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, la Palma d’Ebre, Sant Ponç de Corbera, el retaule del Roser de Mataró, o la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Aldovesta
Poblat protohistòric, situat sobre un morrot (80 m alt) a la riba esquerra de l’Ebre.
És un sol edifici, d’uns 250 m² de superfície, amb un recinte destinat a habitatge, magatzems i estables.
Ha lliurat un gran nombre d’àmfores fenícies procedents de la zona de l’estret de Gibraltar, per la qual cosa té una gran importància per al coneixement dels primers contactes dels comerciants fenicis amb les poblacions protohistòriques de la zona.
Excavat entre el 1986 i el 1988 per Maria Teresa Mascort, Joan Sanmartí i Joan Santacana.
Vilauba
(Banyoles, Pla de l’Estany)
Vil·la rústica romano-visigoda, que es troba al terme de Camús, a un km i mig de Banyoles, a la dreta de la carretera que duu a Pujarnol, al sud-oest del llac de Banyoles.
Era coneguda des de l’any 1932, quan fou oberta la carretera que la tallà pel mig. Foren realitzats llavors alguns treballs de recuperació de materials arqueològics a càrrec de Jaume Butinyà i Ramon Alsius, estudiosos de Banyoles.
El 1978, J. Tarrús i J.M. Nolla, arqueòlegs, reiniciaren l’excavació del camp baix de la vil·la i localitzaren una habitació gran, de 7×8 m², amb interessants estructures de conducció d’aigua, i materials arqueològics del segle I aC al III dC. A partir del 1979 hom prosseguí les excavacions, al camp alt, amb la col·laboració de professors i estudiants catalans i anglesos.
El 1982, l’àrea excavada al camp alt era d’uns 20×20 m², amb importants estructures d’habitació superposades, compreses entre els segles IV i VII dC. Cal destacar les habitacions centrals, amb restes d’una premsa d’oli i cisternes i, dels materials arqueològics descoberts, una làpida inscrita sobre marbre dedicada a un emperador d’inicis del segle I dC.
És una de les poques vil·les romanes de Catalunya que podrà ser excavada totalment. Tots els materials arqueològics trobats són dipositats en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.
Vilars, poblat ibèric dels
(Arbeca, Garrigues)
Jaciment situat en una plana agrícola. Ha estat excavat des de l’any 1985 per un equip de la Universitat de Lleida.
L’indret fou ocupat al final del segle VIII aC per una comunitat dels camps d’urnes tardans, que en construí el primer recinte excepcionalment fortificat (muralla amb torres, barrera de pedres clavades i fossar). A la meitat del segle VI aC, el poblat s’iberitzà i pervisqué fins a la meitat del segle IV aC, moment en que s’abandonà pacíficament.
La recerca s’ha centrat en l’evolució històrico-arqueològica de l’assentament i la comunitat que l’habità, i la reconstrucció ecològica i econòmica del territori. Hom hi continua treballant en l’actualitat.
Vila-rodona, columbari de
(Vila-rodona, Alt Camp, segle II)
Edifici funerari d’època romana. El seu estat de conservació és molt bo, atès que fou reaprofitat i convertit en masia. Té planta rectangular i forma de temple clàssic.
Conserva el podi, decorat amb arcuacions i acabat per una motllura, damunt del qual l’edifici, pseudoperípter, té adossades pilastres llises sense base i amb capitell troncocònic.
Conegut de fa temps, els anys 1980 hom hi realitzà excavacions sota la direcció de J.M. Gurt, les quals han pogut confirmar l’existència d’una volta de canó i de restes de pintura al fresc i han permès proposar una datació del segle II dC.
Torre Llauder
(Mataró, Maresme)
Vil·la romana. Coneguda des del segle XVIII, el 1961 Marià Ribas hi dirigí la primera campanya d’excavacions.
Malgrat ésser monument històrico-artístic d’interès nacional, el 1965 el jaciment fou destruït per l’extracció comercial de sorres i pels anivellaments de terreny, a excepció del nucli central adquirit per l’ajuntament, i fet visitable.
El 1982 hom reprengué els treballs d’excavació i restauració sota la direcció de Marta Prevosti i Joan F. Clariana.
Han estat conservades la part noble de la vil·la, residència del propietari, i les termes adjacents. Hom hi coneix també l’existència d’un sector d’hàbitat secundari i recintes rústics, magatzems, pous, dipòsits, forns de vidre i un taller d’àmfores.
La construcció de la vil·la és datada en època d’August i presenta certa continuïtat d’activitat fins possiblement l’època alt-medieval.
Tintorer, can
(Gavà, Baix Llobregat)
Mines d’època neolítica, les úniques en tot l’àmbit de la península Ibèrica. El jaciment fou descobert al principi dels anys 1970, però no fou fins el 1978 que s’iniciaren les excavacions sistemàtiques, a càrrec de l’equip d’arqueologia del Museu de Gavà.
El jaciment de Gavà és un dels complexos miners neolítics més destacats de tot Europa i la més antiga explotació en galeria del continent, l’objecte principal de la qual era la variscita, mineral utilitzat per a la fabricació de grans de collaret i que era comercialitzat en un àmbit geogràfic considerable, que abasta com a mínim el territori de l’actual Catalunya.
Entre els objectes que s’hi han trobat cal destacar l’instrumental de mineria i, molt especialment, l’anomenada Venus de Gavà, una figureta antropomorfa femenina de 16 cm d’alçada, feta de ceràmica, que segurament cal relacionar amb creences i ritus vinculats amb la fertilitat.
L’any 2007 s’inaugurà el centre museístic que l’inclou, el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
Santa Clara de Barcelona
(Barcelona, Barcelonès)
Antic convent de clarisses (dit primer de Sant Antoni de Pàdua i més tard de Sant Daniel i Santa Clara), fundat inicialment al barri de la Ribera, en el solar ocupat actualment pel parc de la Ciutadella.
Fou fundat el 1236, essent bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que concedí facultat a la monja Mariana Pisana per a construir un convent prop de la mar, sota la casa dels canonges augustinians de Santa Eulàlia del Camp. Seguien la regla franciscana o de santa Clara, però pel seu lloc d’origen (San Damiano) es digueren també damianites o de sant Damià.
Al segle XIII el convent s’envoltà de muralla i es protegí amb l’anomenada torre de Sant Joan. D’aquest convent, el primer de l’orde a Catalunya, sortiren monges per a fundar la resta de convents, com el de Pedralbes.
El 1406 les monges demanaren a la Santa Seu de canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiren, fins que el 1513, amb l’aprovació de Lleó X, adoptaren la regla de sant Benet.
El seu convent fou destruït pel setge de Felip V (1714) i arrasat en edificar-se la Ciutadella. El 1718 el rei concedí a la comunitat part del Palau Reial Major, amb el saló del Tinell, que convertiren en església. S’hi emportaren restes del claustre de l’antic convent, que han aparegut en restaurar el Tinell.
Hi romangueren fins el 1936. Acabada la guerra, la comunitat passà a Santa Cecília de Montserrat, i després a Sant Benet de Montserrat.
Part del vell convent (adquirit per l’ajuntament de Barcelona) fou destinat al Museu Marès (inaugurat el 1946), i la part del Tinell, convenientment restaurada, forma part avui del patrimoni artístic ciutadà.
Ferreres, pont de les
Aqüeducte romà, popularment conegut com el pont del Diable, situat prop de la riba esquerra del Francolí, 4 km al nord de la ciutat.
Fa 164 m de llargària i 25 d’alçària. La part baixa consta d’onze arcades, i la superior, de vint-i-tres. Per damunt de l’arcada superior passava una canal oberta, per on corria l’aigua.
La pedra és assentada sobre morter, i les claus de les voltes són independents de les filades horitzontals.
És l’única construcció destacada que resta de les diverses canalitzacions que duien aigua a la Tàrraco romana i un dels aqüeductes més monumentals i més ben conservats de la part occidental del territori romà.
Encara fou utilitzat durant una part de l’edat mitjana, i hom hi pot observar vestigis de restauració, potser feta durant l’ocupació islàmica.
Dades dels Països Catalans 