Arxiu d'etiquetes: llocs antics

Pedrera, la -Noguera-

(Vilanova de Meià, Noguera)

Jaciment del Cretaci inferior, al poble de Santa Maria de Meià. La seva importància ja fou destacada per Lluís Marià Vidal i Carreras, qui, el 1902, publicà una nota sobre aquest jaciment.

Des de llavors, s’han multiplicat els treballs en aquesta àrea, amb la qual cosa la llista faunística del jaciment ultrapassa les cinquanta espècies.

Les calcàries litogràfiques del Montsec es dipositaren en unes llacunes costaneres que ocasionalment mantenien contactes amb la mar. Entre la fauna de la Pedrera, s’hi troben diferents espècies de peixos i una variada fauna d’insectes i aranyes.

Entre els vertebrats, destaca la presència de tres espècies de granotes, dos llargandaixos primitius i un cocodril de mig metre de llargada. Destaca també la troballa de diverses restes d’aus fòssils.

Parrelles, les

(Balaguer, Noguera)

Antic convent de trinitaris, fundat vers el 1290 al santuari de Santa Maria de les Parrelles, al nord-oest de la ciutat, sota la protecció del comte Ermengol X de Cabrera.

El 1809 els religiosos passaren a residir dins la ciutat, on subsistiren fins el 1835.

L’església i convent foren demolits i les pedres aprofitades per a la nova casa de la ciutat (1854) i altres edificis.

Palau Reial Menor

(Barcelona, segle XIV – mitjan segle XIX)

Antiga residència. Edifici construït a la segona meitat del segle XIV per Elionor de Sicília, tercera esposa de Pere III el Cerimoniós. Ocupava la part sud de l’antic recinte romano-visigòtic, al peu de la muralla.

El 1368 l’arquitecte Guillem Carbonell fou nomenat conservador dels edificis del Palau Menor, i més tard fou substituït per A. Artaguil i Bernat Roca, associat aquest darrer amb Pere Moragues i Pere Llobet. Sota la direcció de Carbonell fou feta la Sala dels Cavalls i la Cambra Blanca i completat el magnífic jardí zoològic; Roca construí el gran saló.

Mentre la vida pública continuava al Palau Major, el Palau Menor fou una de les residències privades dels reis de Catalunya-Aragó, fins que Joan II el Sense Fe la cedí a Galceran de Requesens al final del segle XV.

Fou enderrocat a mitjans del segle XIX i només es conserven algunes restes.

Palau de Montagut

(Sant Jaume de Llierca, Garrotxa)

Antic nom del municipi.

Era un terme de la parròquia de Montagut de Fluvià, anomenat també Palau d’Avall, en relació amb Palau d’Amunt, nom amb el qual també era conegut el castell de Montpalau, dins l’actual terme d’Argelaguer.

Paganell, el

(Anglesola, Urgell)

Antic priorat benedictí (Sant Pere del Paganell), prop de l’antic camí ral a Lleida (resta només el nom de la partida de Sant Pere).

El lloc pertanyia des del segle XIII al monestir de Santa Cecília de Montserrat. L’abat d’aquest monestir nomenava els priors, coneguts des de l’any 1347.

Decadent el 1472, era en plena ruïna a mitjan segle XVI.

Oveix -Pallars Sobirà-

(Rialb de Noguera, Pallars Sobirà)

Antiga abadia benedictina (Sant Vicenç d’Oveix), a l’antic terme de Surp, al lloc dit antigament Insitil, prop de la Noguera Pallaresa, fundada segurament en temps de Lluís el Piadós (rebé privilegi d’immunitat i confirmació de béns de Lotari el 834).

El 868 es fusionà amb l’abadia de les Maleses, de la qual se separà abans de la fi del segle X, quan ja havia caigut en mans dels comtes de Pallars, els quals el 1010 li restituïren els béns davant el bisbe Ermengol.

Entre el 1040 i el 1075 els comtes l’encomanaren al bisbe d’Urgell, i el 1100 fou unida a Gerri, de la qual romangué ja sempre filial.

El 1312 el seu cap s’intitulava encara abat, però la comunitat era només de 4 preveres. Continuà amb aquest caire secular dos segles més, regida per un prior, monjo de Gerri.

Gairebé no n’hi ha cap resta.

Otogesa

(Catalunya)

Nom d’una ciutat pre-romana. Coneguda només perquè havia format part de l’escenari de les campanyes de Juli Cèsar al Segre contra el pompeià Afrani, el 49 aC.

Era a la zona de confluència del Segre amb l’Ebre. Ha estat identificada amb Riba-roja, Mequinensa i, darrerament, amb la vall d’Utxesa.

Hom suposa que encunyà les monedes ibèriques que duen la inscripció Otobesken.

Osona -antiga Ausa-

(Vic, Osona)

Nom que prengué l’antiga ciutat d’Ausa, a la baixa època romana i a la visigòtica, quan fou centre de la primitiva diòcesi d’Osona.

Arran de la conquesta als musulmans, es perdé el segle IX, en formar-se el nucli del Vicus Ausonae o, simplement, Vic, als peus de l’antic emplaçament d’Osona.

Subsistí per a denominar el comtat (comtat d’Osona) i la comarca (Osona).

Onofre Arnau, castell d’

(Mataró, Maresme)

Nom de l’antic castell de Mata, després de Mataró (133 m alt), desaparegut.

Era aturonat vora la costa, a llevant de la ciutat, vora la riba dreta de la riera de Mata. És esmentat ja el 1042.

Tenia dins la seva jurisdicció Mataró, Mata, Traià, Cirera, Valldeix, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Llavaneres i la quadra d’Estrac.

Al segle XI el castell de Mata es repartí amb el de Dosrius el territori del desaparegut castell de Montalt.

Olèrdola, ruïnes d’

(Olèrdola, Alt Penedès)

Conjunt de jaciments (358 m alt) amb ruïnes d’una població preromana, sobre la qual fou bastit l’any 913 un castell, conegut amb el nom de castell de Viladellops, que fou restaurat el 987 pel comte Borrell, i una església dedicada a sant Miquel, d’estil romànic (segle XII), que conserva elements mossàrabs del primitiu temple del 992.

De l’època preromana es conserven les ruïnes de les fortificacions i els graners oberts dins la roca, que es creu que són d’origen grec. S’hi han trobat monedes ibèriques i restes de ceràmica romana.

Hi ha també moltes sepultures antropomòrfiques excavades a les roques i orientades cap a l’est (fet que fa suposar que eren visigòtiques), de difícil datació.