(Sant Jaume de Llierca, Garrotxa)
Antic nom del municipi.
Era un terme de la parròquia de Montagut de Fluvià, anomenat també Palau d’Avall, en relació amb Palau d’Amunt, nom amb el qual també era conegut el castell de Montpalau, dins l’actual terme d’Argelaguer.
(Anglesola, Urgell)
Antic priorat benedictí (Sant Pere del Paganell), prop de l’antic camí ral a Lleida (resta només el nom de la partida de Sant Pere).
El lloc pertanyia des del segle XIII al monestir de Santa Cecília de Montserrat. L’abat d’aquest monestir nomenava els priors, coneguts des de l’any 1347.
Decadent el 1472, era en plena ruïna a mitjan segle XVI.
(Rialb de Noguera, Pallars Sobirà)
Antiga abadia benedictina (Sant Vicenç d’Oveix), a l’antic terme de Surp, al lloc dit antigament Insitil, prop de la Noguera Pallaresa, fundada segurament en temps de Lluís el Piadós (rebé privilegi d’immunitat i confirmació de béns de Lotari el 834).
El 868 es fusionà amb l’abadia de les Maleses, de la qual se separà abans de la fi del segle X, quan ja havia caigut en mans dels comtes de Pallars, els quals el 1010 li restituïren els béns davant el bisbe Ermengol.
Entre el 1040 i el 1075 els comtes l’encomanaren al bisbe d’Urgell, i el 1100 fou unida a Gerri, de la qual romangué ja sempre filial.
El 1312 el seu cap s’intitulava encara abat, però la comunitat era només de 4 preveres. Continuà amb aquest caire secular dos segles més, regida per un prior, monjo de Gerri.
Gairebé no n’hi ha cap resta.
(Catalunya)
Nom d’una ciutat pre-romana. Coneguda només perquè havia format part de l’escenari de les campanyes de Juli Cèsar al Segre contra el pompeià Afrani, el 49 aC.
Era a la zona de confluència del Segre amb l’Ebre. Ha estat identificada amb Riba-roja, Mequinensa i, darrerament, amb la vall d’Utxesa.
Hom suposa que encunyà les monedes ibèriques que duen la inscripció Otobesken.
(Vic, Osona)
Nom que prengué l’antiga ciutat d’Ausa, a la baixa època romana i a la visigòtica, quan fou centre de la primitiva diòcesi d’Osona.
Arran de la conquesta als musulmans, es perdé el segle IX, en formar-se el nucli del Vicus Ausonae o, simplement, Vic, als peus de l’antic emplaçament d’Osona.
Subsistí per a denominar el comtat (comtat d’Osona) i la comarca (Osona).
(Mataró, Maresme)
Nom de l’antic castell de Mata, després de Mataró (133 m alt), desaparegut.
Era aturonat vora la costa, a llevant de la ciutat, vora la riba dreta de la riera de Mata. És esmentat ja el 1042.
Tenia dins la seva jurisdicció Mataró, Mata, Traià, Cirera, Valldeix, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Llavaneres i la quadra d’Estrac.
Al segle XI el castell de Mata es repartí amb el de Dosrius el territori del desaparegut castell de Montalt.
(Olèrdola, Alt Penedès)
Conjunt de jaciments (358 m alt) amb ruïnes d’una població preromana, sobre la qual fou bastit l’any 913 un castell, conegut amb el nom de castell de Viladellops, que fou restaurat el 987 pel comte Borrell, i una església dedicada a sant Miquel, d’estil romànic (segle XII), que conserva elements mossàrabs del primitiu temple del 992.
De l’època preromana es conserven les ruïnes de les fortificacions i els graners oberts dins la roca, que es creu que són d’origen grec. S’hi han trobat monedes ibèriques i restes de ceràmica romana.
Hi ha també moltes sepultures antropomòrfiques excavades a les roques i orientades cap a l’est (fet que fa suposar que eren visigòtiques), de difícil datació.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
Nom d’una localitat identificada amb la ciutat.
Hom ha suposat que el nom d’Octavianum deriva del fet que corresponia a la vuitena milla d’una rota partint de Barcelona.
(Barcelona, Barcelonès, segle XIX)
Nom donat als barracots de la falda de Montjuïc.
Construïts durant l’epidèmia de febre groga haguda l’any 1821, per servir d’habitatge a la gent humil.
(Barcelona, Barcelonès, segle XIV – segle XVII)
Priorat de monjos cistercencs (Santa Maria de Natzaret), filial de Poblet, establert prop del portal de Sant Antoni de la ciutat.
Fou fundat (1311-12) al mas Moneder, cedit per Sibil·la de Saga. El bisbe Ponç de Gualba l’afavorí i en volgué fer un centre de pietat especialitzat en la predicació i les confessions.
Constava normalment d’un prior i de quatre monjos.
Subsistí fins el 1660.
Dades dels Països Catalans 