(País Valencià, segle XIV – València ?, vers 1427)
Cavaller i jurat de València. Gaudí d’un gran prestigi com a jurista. Joan I el Caçador el nomenà vicecanceller (1387) i assessor jurídic. L’any següent assistí a les Corts generals de Montsó. Martí I l’Humà el nomenà conseller reial.
Considerat un humanista de gran cultura, deixà escrits alguns tractats de caràcter jurídic i d’altres de diversa índole; li és atribuïda una traducció al català del tractat De Amore (segle XII).
(Oriola, Baix Segura, vers 1570 – València, 1604)
Escriptor i jurisconsult. Estudià dret canònic a la Universitat de València i el 1594 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, on adoptà el nom d’Atrevimiento. El 1598 obtingué el títol de llicenciat i doctor en dret canònic, i fou nomenat substitut del doctor Esteve Vives, catedràtic de lleis a la Universitat, i el designaren aquell mateix any per al Consell General.
Amb el nom de Mateo Luján de Saavedra és l’autor de Segunda parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache (1602), apòcrifa i mediocre continuació del llibre de Mateo Alemán. Altres obres seves són Alabanza de la Academia de esdrújulos, Cada cual procurando ser primero, A la ausencia de una dama i Tercetos contando la fábula del rey Midas.
(Andorra, 1748)
Recopilació oficial inèdita, feta per l’advocat andorrà Antoni Fiter i Rossell.
Tracta de la història, de la forma de govern i dels usos i dels costums de les valls d’Andorra, escrita a requeriment i per a l’ús del Consell General.
Malgrat el seu interès com a testimoni de la tradició i malgrat l’autoritat que li és atribuïda, encara avui dia en el camp legislatiu i judicial, no ha estat mai publicada íntegrament.
(l’Alguer, 17 març 1786 – Torí, Itàlia, 25 gener 1868)
Historiador i home de lleis. Fill d’un comandant del port de l’Alguer. Estudià al col·legi nobiliari de Càller i es doctorà en lleis. Fou secretari d’Afers Sards del virrei Carlo Felice. El 1833, en casar-se, fou nomenat baró pel rei Carlo Alberto.
Presidí repetidament el Senat; contribuí a la recopilació de lleis i afavorí l’eliminació del feudalisme. Anuncià l’abdicació de Carlo Alberto i la suspensió de la guerra contra Àustria.
És autor de l’extensa Storia di Sardegna (Torí, 1825-27).
(Binissalem, Mallorca, segle XVII – 1736)
Jurista. Doctor en filosofia, teologia i drets civil i canònic. Fou catedràtic de l’Estudi General Lul·lià, batlle general de Mallorca, consultor del Sant Ofici i assessor de la cúria eclesiàstica.
Va ésser desterrat de Mallorca sota la sospita d’afecció a Felip V de Borbó. Refugiat a Sardenya, tornà a Mallorca el 1715 amb l’expedició borbònica que l’ocupà. Fou nomenat aleshores president de la nova Reial Junta de govern de l’illa i posteriorment oïdor de la Reial Audiència.
(Inca, Mallorca, segle XVI – Palma de Mallorca, 1566)
Jurista. Fill de Tomàs de Malferit. Jurat en cap de Mallorca (1536, 1543, 1558).
Prengué posició en la controvèrsia sobre la licitud de la reducció per la força dels indis americans, en contra de Las Casas, en el tractat Apologeticum iuris responsum pro iustitia Regum Catholicorum in occupatione Indiarum, publicat posteriorment, i un altre, Del derecho que tiene el rey de España sobre el ducado de Milán.
Es conserva la seva correspondència amb l’inquisidor Nicolau Montanyans.
(Vilanova d’Alcolea, Plana Alta, 1712 – Madrid, 1775)
Filòsof il·lustrat i jurista. Doctor en dret i teologia, exercí d’advocat a la cort. Seguidor del pensament de Locke i Condillac, s’oposà al del pare Isla.
Autor de la traducció del Verdadero método de estudiar para ser útil a la República y a la Iglesia (1760), del portuguès Barbadinho. És autor també d’alguns tractats de dret.
(València, 1184 – Tunísia, 1258)
Historiador, jurista i poeta andalusí. D’una família originària d’Alzira, fou cadí de Xàtiva i de Palma de Mallorca (1229-30).
També fou testimoni de l’entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magreb, on fou secretari d’estat i cadí (Salé, Meknès). S’acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadí, a Lorbens i Gadès.
És autor d’una història de Mallorca (Kitäb ‘ankä’inat Mayyürqa), utilitzada per al-Maqqarï.
(Hellín, Castella, 1670 – 1760)
Jurista i polític. Estudià a València i a Salamanca. El 1707, en caure València en mans de Felip V de Borbó, hi fou enviat en qualitat de jutge de confiscacions, per tal d’establir-hi un govern igual al de Castella.
Intervingué en la reconstrucció de Xàtiva -amb el nom de San Felipe-, i aplicà els principis regalistes en les confiscacions, fet pel qual l’arquebisbe de València, Antoni de Cardona-Borja i de Sotomayor, l’excomunicà, cosa que provocà un Manifiesto de Macanaz com a rèplica.
