(Urgell, segle XI – 1126)
Era l’antic vescomtat d’Urgell, limitat a la part més antiga del comtat des de la creació del vescomtat del Baix Urgell (ben aviat anomenat d’Àger) pel comte Ermengol V d’Urgell el 1094, en intentar la reconquesta de Balaguer.
El 1126, el vescomte Pere I de Castellbó, que vinculà a la seva, per matrimoni, la casa vescomtal de Cerdanya, prengué el títol de vescomte de Castellbó, que dugueren des d’aleshores els seus successors.
(Catalunya, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1541 a Joan de Comallonga, senyor dels castells d’Algerri i de Boix, a la vegueria de Balaguer, i secretari i conseller de l’emperador Carles I de Catalunya.
Ha passat a la família dels Camps, que el rehabilitaren el 1931.
(Catalunya, segle XIX)
Antic feu del segle XIX. Confirmat pel pretendent tradicionalista Carles, duc de Madrid, a favor de Maria dels Dolors d’Alemany i de Bellet, filla del general Francesc d’Alemany i Gil de Bernabè.
Jurisdicció senyorial del terme, comprenia el castell i la vila. A mitjan segle XIV passà, per matrimoni, de la família Albi a la família Mur.
El baró Acard de Mur i de Cervelló fou capità general de Sardenya (1413); la seva filla i hereva Violant Lluïsa de Mur i de Cardona és casà amb Ponç de Perellós, i l’hereva d’aquest matrimoni, Elfa de Perellós, portà la baronia als Cardona en casar-se el 1444 amb Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles, baró de Bellpuig.
Bé que a llur fill, Hug de Cardona-Anglesola i de Perellós, li fou confiscada la baronia de Bellpuig per Joan II el Sense Fe durant la guerra civil de 1462-71, la baronia de l’Albi fou mantinguda pels descendents d’Hug, que foren els Erill, els Cartellà, els Ardena-Sabastida, els Rocabruna i els Montoliu.
La baronia fou confirmada com a títol del regne el 1755.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial concedit el 1703 a Bernat d’Aimeric-Cruïlles de Santa Pau i d’Oluja, general d’artilleria i baró de Rajadell (1632-1707).
El títol passà, per aliances matrimonials, dels Aimeric als Pignatelli, marquesos de San Vicente, i darrerament als Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol senyorial, concedit per Lluís XIV de França el 1653 a Josep de Margarit i de Biure, tinent general dels seus exèrcits i governador general de Catalunya, baró consort d’Aguilar (de Bassella).
La família s’extingí amb la seva besnéta, muller de Pere Francesc de Bou, i el títol passà a aquesta família, establerta a França.
(Catalunya, segle XIV – 1716)
Demarcació senyorial. Comprenia la vall mitjana del Segre, entre el grau d’Oliana i l’estret de Salgar, vora Artesa de Segre, i un sector de la ribera del Sió, entre Hostafrancs i les Ventoses.
En un principi, Agramunt era només cap de sots-vegueria; el territori que després fou la vegueria formava part, al segle XIV, principalment, de les vegueries de Camarasa i de Cervera.
El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, i vigent fins al 1833, la vegueria d’Agramunt fou incorporada al corregiment de Cervera, dins el qual constituí l’alcaldia major d’Agramunt, una de les dues alcaldies en que aquest fou dividit.
(Catalunya, segle XII – segle XV)
Jurisdicció senyorial, creada per l’any 1132. El territori fou pres pel comte d’Urgell i per Arnau Mir de Tost poc temps després del 1030. Fou reprès pels àrabs i conquerit definitivament cap al 1047 pel mateix Arnau Mir. Ermengol V d’Urgell creà un vescomtat del Baix Urgell en intentar la reconquesta de Balaguer el 1094.
El primer vescomte fou Guerau Ponç II nét d’Arnau Mir, que ho era de Girona. En el testament de 1132 ja era anomenat vescomte d’Àger.
El 1187, el territori comprenia des de la Noguera Pallaresa fins a la Noguera Ribagorçana i del Segre al Montsec, fins a Corbins.
Amb Ponç I d’Urgell, fill de Guerau IV de Cabrera, el vescomtat d’Àger passà als comtes d’Urgell (1236).
El 1413 el títol es refongué amb la corona, quan el comte d’Urgell Jaume II el Dissortat fou desposseït dels seus títols.
(Pallars Jussà, segle XII – )
Jurisdicció senyorial creada el s XII. Comprenia Abella de la Conca, amb el castell baronal i els llocs de la Torre d’Eroles, Bóixols, la Rua i Sant Romà d’Abella.
La família dels Abella, que en tenia la jurisdicció, intervingué sovint en la política catalana dels segles XIII-XV.
A mitjan segle XVII fou adquirida per Rafael de Sobirà, governador de la Vall d’Aran; el 1817 fou confirmada com a títol del regne.
Municipi del Maresme (Catalunya): 8,86 km2, 142 m alt, 8.961 hab (2017)
(o Sant Genís de Vilassar) Accidentat per la serra de Sant Mateu, als vessants de la Serralada Litoral.
Agricultura de secà (cereals, vinya i oliveres), amb clar predomini de les explotacions agràries petites i de regadiu (hortalisses, flors i patates). Important indústria (tèxtil, del metall, química, de la fusta, etc). Estiueig. Àrea comercial de Mataró.
La vila és al peu del sector muntanyós, presidit per la massa del castell de Vilassar, gòtic, restaurat modernament, declarat monument històrico-artístic el 1931, fou centre de la baronia de Vilassar; l’església parroquial de Sant Genís, obra gòtica tardana (1511), fou destruïda el 1936, ha estat en part reconstruïda; interessant Museu de Malacologia (1967) i Museu Arqueològic Municipal (1961). Recinte megalític de can Boquet.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Dades dels Països Catalans 