(Esterri d’Àneu, Pallars Sobirà)
Territori comú del municipi, i dels termes de València d’Àneu, Sorpe i Son, a la dreta del riu de la Bonaigua, des del mateix cap del port de la Bonaigua.
Arxiu d'etiquetes: jurisdiccions
Malta i Gozzo, comtat de
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Títol jurisdiccional, que, sobre els senyorius adquirits a Guillem Ramon de Montcada (1326), Frederic II de Sicília concedí a Guillem, duc d’Atenes, i que aquest traspassà a Alfons Frederic d’Aragó (1330).
El títol passà més tard a la corona catalano-aragonesa.
Mallorca, taifa de
(Illes Balears, 1076 – 1231)
Taifa independent. Comprenia la totalitat de l’arxipèlag de les Balears, constituïda com a conseqüència de la derrota dels Banū Mugāhid de Dénia (que també governaven Mallorca) per part del rei de Saragossa al-Muqtādir.
El valí de Mallorca, aleshores ‘Abd Allāh al Murtada, se n’autoanomenà emir. En temps del seu successor, Mubāšir Nāsir al-Dawla, fou signat l’acord de Sant Feliu de Guíxols entre Ramon Berenguer III i l’arquebisbe Pere, representant de Pisa, que originà la croada pisano-catalana (1114-15) contra les Illes. L’èxit cristià comportà, tanmateix, l’annexió de les Balears a l’imperi almoràvit.
Un segon període independent s’inicià posteriorment, el 1158, amb l’entronització almohade a la península Ibèrica, i perdurà fins el 1203.
Mallorca, seu i refugi de la causa almoràvit andalusina, fou governada per la dinastia dels Banū Ganiya, l’últim dels quals, ‘Abd Allāh ibn Ishāq ibn Gāniya, la perdé definitivament enfront del califa al-Nāsir.
El 1229 començà la conquesta de Mallorca per part de Jaume I de Catalunya.
Mallorca, regne de
(Illes Balears, 1276 – 1349)
Territori que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller i altres territoris occitans, i poc més tard també Menorca.
La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalano-aragonesa sota Jaume I el Conqueridor. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca.
El primogènit, Pere II, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya-Aragó arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya-Aragó per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre’n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona.
Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya-Aragó s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres.
El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya (croada contra Catalunya). Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió.
El 19 de novembre de 1285 Palma de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya-Aragó preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà.
Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya-Aragó. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya-Aragó.
Jaume II morí el 29 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es féu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya-Aragó.
França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya-Aragó; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya-Aragó amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug Totzo, per a la conquesta de Sardenya.
Jaume II de Catalunya-Aragó, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca.
Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya-Aragó confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalano-aragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya-Aragó estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità.
Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya-Aragó intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar.
El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya-Aragó, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons el Benigne com a vassall.
El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya-Aragó, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya-Aragó, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions.
Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué.
Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere III. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).
El fill de Jaume III s’intitulà rei de Mallorca (Jaume IV de Mallorca), i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya-Aragó.
No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya-Aragó, assistiren a les corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei.
La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a Palma de Mallorca, on tenien el Palau Reial.
Jaume III féu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.
Maldà i Maldanell, baronia de
(Maldà, Urgell, segle XI – )
Jurisdicció senyorial, que comprenia els dos llocs. Al segle XI pertanyia ja als vescomtes de Cardona.
El 1450 Pere de Cardona i de Villena, comte de Collesano, la vengué a Bernat d’Albert, baró de Ponts.
El 1585 pertanyia a Antoni de Frígola; el seu fill, Francesc de Frígola i de Llordat, la vengué el 1667 a Jaume de Cortada i Sala (mort el 1679), correu major de Catalunya.
Fou reconeguda com a títol del regne al seu rebesnét Rafael d’Amat i de Cortada.
Passà als Càrcer i als Vilallonga, barons de Segur.
Llinars, baronia de
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial.
Apareix amb aquesta denominació per primera vegada amb Beatriu de Corbera i de Santa Coloma, senyora del castell del Far (morta vers el 1542), muller de Francesc de Santcliment.
Passà a llurs descendents, els Santcliment, cognominats Corbera-Santcliment, els Rubí, marquesos de Rubí, els Pignatelli i els Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe, tots ells també cognominats Corbera-Santcliment.
Llagostera, baronia de
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial. Erigida el 1375 sobre la senyoria, el lloc i el castell homònims a favor de Gastó de Montcada i de Lloria, que comprenia els castells de Malavella, Montagut i Caçà, la vila de Caldes de Malavella i les viles i llocs de Franciac, Santa Seclina, Caulès, Tossa i Lloret.
Passà als Cruïlles i, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i als Cruïlles de Castellfollit, alhora que els Montcada, marquesos d’Aitona, i llurs successors els ducs de Medinaceli també s’intitularen barons de Llagostera.
La senyoria de Llagostera havia estat concedida el 1288 al vescomte Dalmau de Rocabertí. El 1323, per mort del fill d’aquest, Guerau de Rocabertí, retornà a la corona, i el 1324 fou donada a l’avi del primer baró Ot de Montcada i de Pinós, senyor de la baronia d’Aitona.
Llacuna, baronia de la
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, pertanyent als Cervelló, senyors de Vilademàger (Anoia), que empraren aquesta denominació vers el 1347.
Passà als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.
El 1831 la jurisdicció era compartida entre el marquès d’Aitona (duc de Medinaceli) i el marquès de Moja.
Linyola, baronia de
(Linyola, Pla d’Urgell, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial, localitzada al poble.
Fou integrat un quant temps a la baronia de Bellpuig, quan aquesta passà als Cardona d’Anglesola (1400).
Després en fou separat i, al segle XVIII, fou patrimoni dels comtes d’Altamira.
Juneda, baronia de
2 Respostes
(Garrigues, segle XII – segle XIV)
Jurisdicció senyorial, centrada en el castell de la vila de Juneda.
Des del segle XII pertangué als Cervera, i passà, vers el 1356 als vescomtes de Vilamur, més tard als Anglesola, barons de Bellpuig, i finalment (1381) als comtes de Cardona.
Dades dels Països Catalans 