Jaciment paleontològic. Proper a la població. El material fossilífer apareix en una bretxa damunt d’un sòcol de calcàries triàsiques.
En aquest jaciment es descriviren per primer cop les restes del bòvid endèmic Miotragus antiquus del Pliocè superior, el qual és un nou estadi evolutiu entre les espècies M. pepgonellae, la més primitiva del Pliocè inferior, i M. kopperi, del Pleistocè inferior.
(Valldemossa, Mallorca Tramuntana)
Emplaçament pre-talaiòtic, amb ceràmica campaniforme abundant. Consisteix en un recinte tancat que ocupa 3.600 m2, on es localitzen cabanes i una conducció d’aigua de més de 70 m de llargada. Fora del recinte també foren construïdes cabanes i una cisterna.
La vida del poble s’inicià entorn del 2000 aC i fou abandonat abans del 1200 aC. És el primer poblat pre-talaiòtic a l’aire lliure localitzat a l’illa de Mallorca.
W. Waldren en fou el descobridor i l’excavador. Les excavacions foren iniciades el 1979.
(Favara de Matarranya, Matarranya)
Sepulcre romà en forma de temple, molt ben conservat, situat 1 km a l’oest del poble.
Dedicat a Luci Emili Lupus i conegut popularment amb el nom de Casa dels Moros. Probablement és obra del segle II dC.
Té un pòrtic amb quatre columnes dòriques que sostenen un fris i un frontó; a l’interior el conditorium comunica amb la cella superior per una escala.
(o çan Favar) Possessió, dins la qual s’eleven les ruïnes d’un conjunt de construccions talaiòtiques, centrades per un talaiot de planta circular, amb cambres adossades, on fou descobert (el 1941 i el 1945) un lot de quatre escultures de bronze, actualment al Museu d’Artà.
Representen guerrers amb casc, i deuen correspondre a una figura de divinitat indígena, que hom ha volgut identificar amb el Mart Baleàric, cosa no gens demostrada.
Publicats per Lluís Amorós, Martínez Santa Olalla opinà que eren falsificacions modernes, hipòtesi que fou unànimement rebutjada. Probablement són peces d’art local, imitant de lluny tipus grecs.
Amb els bronzes foren trobats altres materials arqueològics, dels segles IV al II aC.
Poblat de l’edat del bronze, situat al nord-est de la ciutat.
Poblat de cabanes construïdes amb fang i branques, situat al costat de La Marjal.
Correspon a la cultura eneolítica; un dels estrats més antics ha estat datat pel mètode del carboni 14 el 1980 sobre l’any 250 aC. L’estrat superior correspon ja a l’edat del bronze.
Ha estat excavat pel Servei d’Investigació Prehistòrica de València, que conserva els materials al seu Museu de Prehistòria (abundants materials de sílex, ceràmica i alguna peça de coure i bronze).
És un dels més ben documentats d’aquest període als Països Catalans.
Jaciment prehistòric, romà i medieval. Situat a Santa Coloma d’Andorra, en un lloc elevat i d’ampli control visual sobre la vall central d’Andorra, és un dels jaciments més intensament treballats en aquest Principat.
Després d’una ocupació mal definida durant l’edat del bronze, s’hi establí un petit nucli d’explotació vitivinícola en època romana, al final de la qual el lloc fou fortificat per tal de controlar el pas per la vall d’Andorra.
Aquest primer castell fou reformat i ampliat entre els segles IX i XIII.
(Sant Joan de Labritja, Eivissa)
(o Cuïram) Cova del nord-est de l’illa, prop de la cala Maians, dins la parròquia de Sant Vicent de sa Cala, a uns 200 m alt, utilitzada com a santuari a l’època cartaginesa i bona part de la romana.
Fou explorada per primera vegada el 1907 per Joan Roman i Calbet i pel seu fill Carles Roman i Ferrer, que publicà part de les troballes. Hi foren trobades una gran quantitat de figuretes de terra cuita, de les quals unes 400, entre les senceres i els fragments, són conservades als museus d’arqueologia d’Eivissa (lot principal), de Barcelona, de Madrid i al Cau Ferrat de Sitges.
La representació més corrent és una figura femenina, amb el cos acampanat, però n’hi ha d’altres variants. Daten dels segles V-II aC.
L’any 1929 hi fou trobada una plaqueta de bronze amb una inscripció religiosa cartaginesa a cada cara, on són citades les deesses Astarte i Tànit.
(Agres, Comtat / Albaida, Vall d’Albaida)
Cim culminant (889 m alt) de la serra d’Agullent, termenal dels dos municipis.
Al vessant septentrional, dins el terme d’Albaida, hi ha les restes del poblat ibèric de la Covalta, excavat per Isidre Ballester i Tormo vers el 1920, els materials del qual es conserven al Museu de Prehistòria de València.
Fou el primer poblat ibèric excavat del País Valencià, tot i que encara no ha estat publicat detalladament. Correspon al segle IV aC.
Conjunt de tres caps de toro, esculpits en bronze, de grans dimensions (el més gros, de mida natural), trobats a son Corró, juntament amb sis banyes i dues orelles, dins les restes d’un santuari d’època talaiòtica.
Peces d’una gran força expressiva, dins un naturalisme vigorós, són exponent d’un culte taurolàtric, possiblement importat de Creta o influït per ella.
Unes altres troballes d’aquesta època relacionades amb el culte al bou fan que aquests bronzes siguin considerats com a indígenes (a la seva descoberta hom els atribuí a l’art grec).
Actualment són al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Dades dels Països Catalans 