(Palma de Mallorca, 1881 – Illes Balears ?, segle XX)
Tenor. Estudià a Milà, i debutà a Cremona. Es presentà al Liceu de Barcelona el 1914, i hi estrenà Marianela, de Jaume Pahissa (1923), Goyescas, d’Enric Granados (1939), i Chopin, de G. Orefice (1939).
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Jurista i eclesiàstic. Amb Berenguer de Tagamanent i Jaume Albertí formà la delegació del regne de Mallorca que a les Corts catalanes de Tortosa volia fer intervenir al compromís de Casp.
Presentà a l’assemblea de Tortosa, amb caràcter particular, una bona memòria jurídica sobre els fets relatius a l’elecció del nou monarca (novembre 1411).
Exclosa de les deliberacions de Casp la delegació mallorquina, secundà Berenguer de Tagamanent en la seva digna i coratjosa actitud.
(Palma de Mallorca, 1858 – Illes Balears, segle XX)
Jesuïta. Residí durant molts anys a Barcelona. El 1908 hi publicà, amb el títol de Cantemus Domino, una col·lecció de càntics religiosos de diversos autors.
Promogué la reforma de música sacra preconitzada per Pius X.
(Catalunya, segle XIII – Illes Balears, segle XIII)
(o Morella) Prelat. Fou bisbe de Mallorca.
Amb Jaume I el Conqueridor i diversos prelats catalans, assistí al concili de Lió de 1274.
(Ciutadella, Menorca, 14 agost 1930 – Palma de Mallorca, 9 febrer 2019)
Lingüista. Es llicencià a Barcelona i amplià estudis de filologia romànica a París, Estrasburg, Frankfurt i Zuric. Col·laborà amb el seu pare Francesc de Borja Moll i Casasnovas en la redacció dels dos darrers volums del Diccionari Català-Valencià-Balear i dirigí les col·leccions “Raixa” i “Les Illes d’Or”, de l’editorial Moll.
Es doctorà amb una tesi sobre dialectologia eivissenca. Autora de diversos llibres de text de llengua i literatura franceses i d’articles de divulgació.
Directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-88), des d’on impulsà la campanya a favor de la Llei de Normalització Lingüística. Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 1988 i nomenada doctora honoris causa per la UOC (2012).
(Ciutadella, Menorca, 10 octubre 1903 – Palma de Mallorca, 18 febrer 1991)
Lingüista i editor. Fou un dels estudiosos més importants de la llengua catalana, tasca a la qual es va dedicar tota la vida.
Col·laborà des de l’any 1920 amb Antoni Maria Alcover en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear, de la direcció del qual es va fer càrrec el 1932, i l’acabà amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner. El 1953 va publicar una Gramàtica històrica catalana, la seva obra de més gran erudició.
La seva empresa ha estat important no solament com a lexicògraf i filòleg, sinó també com a col·laborador en el desenvolupament de la llengua com a fenomen cultural.
Com a editor, Editorial Moll, a part d’obres de text i de bibliòfil, publicà “Les Illes d’Or”, dedicada a escriptors balears, i des del 1955 “Raixa”, col·lecció que aplega els escriptors catalans en una època de publicació difícil.
Entre les obres posteriors destaquen Un home de combat (1962), Vocabulari mallorquí-castellà (1965), Gramàtica catalana (1968), L’home per la paraula (1974) i unes interessants memòries Els meus primers trenta anys (1970) i Els altres quaranta anys (1975).
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Fou el pare d’Aina Moll i Marquès.
(Menorca, 1229 – 1287)
(o regne de Menorca) Denominació donada a l’illa en el seu darrer període de dominació musulmana, després de la conquesta de Mallorca per Jaume I de Catalunya-Aragó, cosa que li conferia una independència de fet en les relacions amb els estats cristians.
Es mantingué en la titulació dels reis de Catalunya-Aragó després de la conquesta de l’illa (1287) i posteriorment en la dels d’Espanya.
(Nàpols, Itàlia, vers 1280 – vers 1350)
Reina de Mallorca. Filla de Carles II d’Anjou, rei de Nàpols. Es casà amb l’infant Sanç (1304), hereu de la corona del regne de Mallorca.
Vídua (1324) i sense fills, contragué nou matrimoni amb Jaume de Xèrica.
Se li atribueix un comportament extravagant i anormal.
(Illes Balears, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
(o Bernat de Palol) Escriptor. Natural de Mallorca, segons creença general.
És autor, entre altres obres, d’una cançó que es popularitzà en el seu temps i que arribà a ésser utilitzada en un càntic del Misteri d’Elx. Aquesta composició, que es pot inscriure en el gènere de comiat-maldir, conserva els esquemes de la lírica dels trobadors.
Dades dels Països Catalans 