(Barcelona, 12 gener 1951 – Teià, Maresme, 7 gener 2023)
Dibuixant, humorista i caricaturista. Signà Toni. Fill i deixeble d’Antoni Batllori i Jofre.
Publicà acudits sobre temes d’actualitat a la premsa periòdica (“El Noticiero Universal”, “El Jueves”, “Avui”), amb un estil marcadament caricaturesc.
També ha treballat en el camp del cinema, especialment l’infantil.
(Barcelona, 23 novembre 1922 – 14 juliol 1936)
Setmanari humorístic esportiu, editat amb 718 números en total. El dibuixant Valentí Castanys fou l’ànima de la revista, i hi col·laboraren importants articulistes i dibuixants.
La publicació tingué èxit per la seva originalitat i perquè el futbol, gràcies als triomfs del F.C. Barcelona, interessava molt el públic barceloní.
En els seus darrers temps en minvaren les vendes. Publicà números extraordinaris i almanacs.
(Barcelona, 1980 – 2016)
Companyia de teatre. Integrada inicialment per Joan Cusó, Joan Faneca i Joan Sagalés. La precisió tècnica en els moviments, la varietat de recursos humorístics, les formes més clàssiques de la pantomima i el teatre visual, així com elements del body art, conformen un estil propi d’elaboració espectacular que s’inicià amb Cavallet d’il·lusions (1980).
Des dels orígens, Vol-Ras ha posat el dit al forat d’alguns dels temes més espinosos del present: solitud, competitivitat, deshumanització, però sempre en clau d’humor blanc.
El conjunt ha comptat amb la col·laboració d’A. Leparski en Strip-Tease (1984) i de Pep Cruz en Insòlit (1989), Pssssh… (1992) i Gagmania (1995). Des d’aquest darrer espectacle, els tres Joans de Vol-Ras es reduïren a dos: J. Faneca i J. Sagalés.
El grup ha continuat la seva trajectòria amb els muntatges Intringulis (1997), GGP. Gestos, ganyotes i postures (1998), Violeta, violada (2000), Again, again!!! (2001), Bon voyage (2003) i Mondomono (2005).
L’any 2016 van fer una gira de comiat amb l’obra Da capo.
(Pals, Baix Empordà, 19 gener 1910 – Barcelona, 28 febrer 1971)
Humanista i historiador de la literatura. Es llicencià en llengües clàssiques, guanyà la càtedra de llatí en un institut de segon ensenyament i fou professor d’aquesta assignatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-71) i a l’Institut Escola.
Traduí Ciceró per a la Fundació Bernat Metge. S’especialitzà en estudis sobre Joan Maragall, Carles Riba, el classicisme i el modernisme a Catalunya.
Se li publicaren, pòstumament, dos llibres importants: Els clàssics i la literatura catalana moderna (1972) i El primer modernismo literario catalán y sus fundamentos ideológicos (1973).
(Tarragona, 28 octubre 1928 – Barcelona, 4 agost 1991)
“Cassen” Actor i humorista. Obtingué àmplia acceptació amb esquetxos i imitacions tant en el camp de la revista com en els del music-hall i la televisió.
Cridat per Luis G. Berlanga, protagonitzà el film Plácido (1960), i posteriorment interpretà diversos films comercials, com Bahía de Palma (1963), El mujeriego (1963), Atraco a las 3 (1963), El castigador (1964), etc, alternats amb altres d’una major ambició, com Furia española (1976), de Francesc Betriu.
(Barcelona, 20 octubre 1973 – 1985)
Setmanari satíric. Molt actiu en l’àmbit de la crítica política, va tenir molts problemes amb la censura franquista i el 1977 va sofrir un atemptat que costà la vida a un empleat.
Va comptar en la part gràfica amb col·laboradors com Oscar, Vázquez, Ivá, Ja, Fer, Carlos Giménez, Ventura i Nieto, i Tom i Gin, i en la part literària hi van destacar les col·laboracions de Maruja Torres, Manuel Vázquez Montalbán, Carles Pérez de Rozas i Antoni Franco.
(Barcelona, 25 gener 1908 – 7 gener 1937)
Setmanari satíric. Fundat per Feliu Elias (que signava amb els pseudònims Joan Sacs i Apa). Tenia 16 planes i alternà la caricatura política i literària amb les col·laboracions dels millors intel·lectuals catalans. Es caracteritzà per la virulència de les seves campanyes contra el catalanisme conservador, sobretot contra el grup de “La Veu de Catalunya”.
Hi col·laboraren importats il·lustradors de l’època. A partir del 1912, la direcció passà a Francesc Pujols, que donà una orientació més eròtica al setmanari. El 1936 fou expropiat pel Sindicat de Dibuixants Professionals i es convertí en un òrgan de propaganda combativa durant els primers mesos de la guerra civil.
(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)
Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.
Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).
Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.
En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.
(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)
Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.
Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).
Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.
(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)
“Joan Capri” Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.
Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.
Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).
Dades dels Països Catalans 