(Barcelona, 27 maig 1977 – )
Revista satírica setmanal en castellà. Fa una crítica gràfica de l’actualitat.
En les seves pàgines han col·laborat els principals humoristes gràfics de l’estat espanyol, com Forges, Òscar, J.L. Martín, Gin, J. Perich, Gallego & Rey, Fer, Ivà, Cesc i Romeu, entre d’altres.
(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)
Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.
Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).
Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.
En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.
(Barcelona, 2 gener 1902 – 25 abril 1912)
Setmanari satíric. Inspirat per Francesc Cambó, que li va donar el nom, el van dirigir Manuel Folch i Torres i Gaietà Cornet, i va comptar amb la col·laboració de notables caricaturistes com Junceda, Opisso, Apa, Bagaria i Lola Anglada. Políticament, aquest setmanari estava estretament relacional amb la Lliga Regionalista.
Una caricatura de Junceda publicada el 23 novembre 1905 fou considerat com un greuge a l’exèrcit per un grup d’oficials, que assaltaren i destruïren els seus locals i els de “La Veu de Catalunya” (25 novembre), i va ser suspès durant cinc mesos, el fet derivà en l’aprovació pel govern de la llei de Jurisdiccions, l’oposició a la qual precipità la formació del moviment de Solidaritat Catalana (1906).
Va arribar a tirar 60.000 exemplars i va desaparèixer, ja molt radicalitzat.
(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)
“Joan Capri” Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.
Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.
Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).
(Barcelona, 8 maig 1870 – 11 octubre 1934)
Setmanari satíric publicat en català, llevat del 26 primers números bilingües. Innocenci López i Bernagossi en va ser el primer editor i Josep Roca i Roca el gran animador.
Prohibida en diverses ocasions, aparegué amb el nom de “L’Esquella de la Torratxa”, publicació que, des del 19 de gener de 1879, continuà existint amb caràcter independent. En etapes successives, en què va arribar a tirar vint mil exemplars, va ser dirigit per Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, fins a l’any en què va desaparèixer.
D’ideari esquerrà i anticlerical, tingué magnífics col·laboradors tant en la seva part literària: Valentí Almirall, Robert Robert, Frederic Soler, J. Puig i Ferreter i Ventura Gassol, com en la gràfica: Apel·les Mestres i Ricard Opisso, com a il·lustradors.
Si bé, inicialment fou contrària al catalanisme, a la primera dècada del segle XX rectificà aquesta actitud i, durant la II República, tingué un caire nacionalista i esquerrà, gràcies sobretot a la incorporació de destacats militants de l’Esquerra. Els fets d’octubre de 1934 posaren fi a la seva existència.
(Reus, Baix Camp, 24 gener 1965 – )
Periodista i humorista. S’inicià a Ràdio Popular Reus-COPE el 1982. El 1983 passà a Ràdio Reus on, el 1988, creà el primer programa propi presentat en solitari El pot de la ràdio. El 1989 creà el programa El terrat i el 1990 començà les col·laboracions a Ràdio Barcelona, on entrà definitivament el 1991 amb una nova edició d’El terrat.
En premsa ha col·laborat en els diaris “Diario Español”, “Nou Diari” i “Reus Diari”.
En televisió ha intervingut en els programes de TV3 Tot per l’audiència (1993), Persones humanes (1994), com a col·laborador, i Sense títol (1995-96), Redacció de campanya (1995) i Sense títol 2 (1996-97), com a director.
(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)
Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.
Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.
I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.
El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.
El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.
Dades dels Països Catalans 