(València, 1962 – )
(Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia) Revista de prehistòria, història antiga i arqueologia, de publicació anual. Fundada per Miquel Tarradell i editada pel departament de prehistòria i arqueologia de la Universitat de València.
Des dels seus inicis introduí una nova manera d’abordar els temes històrics valencians, prioritzant la valoració del testimoni arqueològic. Dóna cabuda també a articles d’altres indrets de l’estat, en especial d’arqueologia balear.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 1662 – 1733)
Mestre de gramàtica i cronista. Fill de l’escrivà Pere Ramon Sabata. Es doctorà en lleis. Fou tresorer de les rendes de l’hospital de la Mare de Déu de Montserrat de Roma (1687-92) i de retorn mestre de gramàtica a Sant Mateu.
És autor d’una Rethorica brevis (Roma, 1689), de Poesías varias (Barcelona, 1697) i d’una Diaria y verídica relación de lo sucedido en los assedios en la villa de San Mateo… en los años 1649, 1705 y 1706 (València, 1706). Deixà manuscrits uns diàlegs en llatí.
(Sóller, Mallorca, 15 juliol 1829 – 25 setembre 1912)
Historiador. És autor d’uns Anales históricos de la villa de Sóller, en cinc volums, i d’una Història de Sóller en sus relaciones con la general de Mallorca, en dos volums (1876).
(Elx, Baix Vinalopó, 1951 – )
Historiador. Llicenciat i doctor en filosofia i lletres (història) per la Universitat de València. Professor universitari des de 1976. Catedràtic d’història contemporània. Vice-rector d’ordenació acadèmica i professorat en la Universitat de València (1986-90), i rector en la dita universitat (1994-2002). President de l’Associació d’Història Contemporània i director de les revistes “Ayer” i “Pasajes de pensamiento contemporáneo”.
Autor, editor o coautor, entre altres, dels llibres: Estudios sobre la revolución burguesa en España (1979), Señores y propietarios. Cambio social en el sur del País Valenciano, 1650-1850 (1981), España en el siglo XVIII (1985), Història del País Valencià. Època contemporània (1990), La época de la razón (1993), Europa en su historia (1993), Reformas y políticas agrarias en la historia de España (1996), Nacionalismo e historia (1998), Universitat i compromís social (1999), Discursos sobre la historia (2000), The Political Uses of de Past (2002), La Ilustración y las ciencias. Para una historia de la objetividad (2003).
Autor de l’estudi preliminar del llibre de Rafael García Ormaechea, Supervivencias feudales en España. Estudios de legislación y jurisprudencia sobre señoríos (1932, reeditat el 2002).
(Vila-real, Plana Baixa, 7 febrer 1901 – Madrid, 1979)
Filòsof. Estudià filosofia a Vic i Madrid, on es doctorà i s’establí.
Com a historiador de la filosofia ha estudiat el franciscà català Guillem Rubió, el pensament del qual ha confrontat amb el de Duns Escot. D’altra banda ha esbossat un corrent personal de pensament, en la línia d’una fenomenologia de la vida, oberta per força de les seves mateixes exigències metòdiques al problema del sentit i, per això mateix, als temes de l’absolut i de la supervivència.
Entre altres obres seves cal esmentar El conocimiento de Dios en la filosofía de Guillermo Rubió (1936), La filosofía del siglo XIV a través de Guillermo Rubió (1952), Qué es filosofía (1940), Ser y vida. Análisis fenomenológico de los problemas básicos de la filosofía (1950), El sentido último de la vida (1958), Fenomenología de la acción del hombre (1961) i La realidad de la filosofía (1969).
(Pollença, Mallorca, 1862 – Palma de Mallorca, 1916)
Historiador. Canonge de la seu de Mallorca i catedràtic d’història al seminari.
La seva obra més important és la Historia de Pollensa (1897-1906); publicà també el recull de poemes en llatí -amb traducció al català de Llorenç Riber– Carmina (1905), i monografies com les dels santuaris de Lluc i Cura o Orígens del cristianisme en la illa de Menorca… (1890, 1948).
(Palma de Mallorca, 27 març 1932 – )
Prehistoriador i arqueòleg. Estudià a les universitats de Barcelona i Madrid, i es llicencià en filologia semítica (1955) i història (1960). Director del Museu de Mallorca des del 1963, ha dut a terme una intensa tasca d’excavació i de publicació de materials arqueològics de Mallorca, centrada als períodes preromans i a l’islàmic.
Ha publicat El túmulo escalonado de Son Oms (1963), Excavaciones en Son Oms (1965), Excavaciones en Es Figueral de Son Real (amb J. Camps Coll, 1974), Excavaciones en el abrigo rocoso de Son Matge (amb W. Waldren, 1974), i treballs de síntesi, com Las navetas de Mallorca (1964), La cultura talaiótica en Mallorca (1973), La cerámica árabe en Mallorca (1974), Corpus balear de epigrafía árabe (1975), L’Islam a les Illes Balears (1968), Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca (1978).
En col·laboració amb Antoni Arribas i Miquel Tarradell, el volum primer d’una Història d’Alcúdia (1978) i, conjuntament amb Miquel Barceló, M.A. Carbonero i R. Martí, Les aigües cercades (Els quanāt(s) de l’illa de Mallorca) (1986).
Posteriorment publicà el treball de síntesi El nombre de las cosas en al-Andalus: una propuesta de terminología cerámica (1993) i, en col·laboració amb Antoni Mut i Calafell, La remembrança de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca (1993).
Des del 1968 fou professor associat de la Universitat de les Illes Balears.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, segle XVI – País Valencià, després 1616)
Cronista. Beneficiat de la parròquia de Sant Tomàs de València i vicari de Sant Miquel d’Ontinyent.
Descriví alguns dels esdeveniments del seu temps, com l’erecció a València de l’Acadèmia de Nostra Senyora de la Sapiència el 1606 (en català), el trasllat del cos del vicecanceller Dídac Covarrubias des de Madrid, l’expulsió dels moriscs el 1609, l’entrada a València de l’arquebisbe Aliaga el 1612 i el terratrèmol d’Ontinyent del 1615, totes aquestes relacions en castellà.
(València, 17 març 1854 – 4 abril 1930)
Erudit. Llicenciat en medicina (1875), n’abandonà aviat l’exercici per dedicar-se als estudis històrics. Paleògraf destacat, col·laborà en la transcripció de documents per a nombrosos estudiosos coetanis i col·laborà activament al Diccionari Català Valencià Balear d’Antoni Maria Alcover.
S’especialitzà en història de la medicina i publicà, entre altres obres: El mal de sement (1922), La urbe valenciana en el siglo XV (1924), La morería en Valencia (1925), La judería de Valencia (1913), Hospitales de Valencia en el siglo XV (1927) i Historia de la antigua y real cofradía de nuestra señora de los Inocentes mártires y Desamparados (1922)
(Maó, Menorca, 9 octubre 1804 – 27 març 1891)
Marí i historiador. Inicià la carrera militar com a guarda-marina el 1820 i publicà Derrotero general del Mediterráneo (1860) i Derrotero de la costa septentrional de España (1860-61), a més de traduccions de manuals de marina.
Retirat a Maó (1872) amb la graduació de capità de navili, es dedicà a l’estudi de la història de Menorca i publicà Fragmentos de la Historia de Menorca (1882) i Historia de la isla de Menorca, la seva obra més important (1886-88). Fou fundador i col·laborador de la “Revista de Menorca”.
Fou el pare de Josep Maria Riudavets i Monjo.
Dades dels Països Catalans 