Arxiu d'etiquetes: gravadors/es

Ricart i Nin, Enric Cristòfor

1 Resposta

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 2 novembre 1893 – 11 març 1960)

Gravador i pintor. Començà dedicant-se a la pintura i fou fundador de l’Agrupació Courbet. Com a gravador al boix assolí una categoria de primer ordre. F. d’A. Galí l’impulsà a aprendre aquesta tècnica, que tan bé encaixa amb els plantejaments teòrics del Noucentisme -moviment del qual fou un dels artistes més característics-, per tal d’incorporar-lo al professorat de l’Escola de Bells Oficis.

Unes Aleluyas de Santiago Vinardell (1919) fou el seu primer llibre il·lustrat, emprant la tècnica de la fusta de fil. Després descobrí i conreà exclusivament el gravat de testa. Inventà uns mitjans expressius absolutament originals i usà amb gran eficàcia el veló, eina que obre diversos solcs al mateix temps.

El seu art assolí una gran popularitat i fou l’artista indiscutit per a fer la gravure d’occasion -recordatoris, estampes de comunió, ex-libris-.

Com a il·lustrador, autor d’una obra molt extensa, mantingué el punt just entre la descripció i la decoració, amb una gran comprensió per les exigències de la tipografia.

Fou un notable escriptor. Deixà unes Memòries inèdites i un epistolari molt extens amb el pintor, arquitecte i crític J.F. Ràfols.

Pericot i Canaleta, Santiago

1 Resposta

(el Masnou, Maresme, 22 octubre 1929 – Badalona, Barcelonès, 9 agost 2018)

Pintor, gravador i escenògraf, que signa Iago Pericot. Germà de Jordi. Mestre per l’Escola Normal de Barcelona i llicenciat en psicologia per la Universitat de Barcelona.

El 1968 fou becat per a estudiar gravat a la Slade School of Fine Arts de Londres, on inicià una tècnica bidimensional en el gravat, celebrada i premiada a Anglaterra i a la Fira del Gravat de Ljubljana (Iugoslàvia). Ha exposat a les biennals internacionals de Tòquio, Sâo Paulo i Venècia.

Ha treballat també en el camp de l’escenografia, on ha tractat de replantejar visualment i espacialment l’escena d’acord amb una concepció plàstica del teatre.

Arran del seu nomenament com a professor d’espai escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona (1971, departament del qual fou director de 1983 a 1992), intensificà aquesta activitat, havent estat fundador (amb Sergi Mateu) del Teatre Metropolità de Barcelona (1975). El 1990 fou nomenat professor de projectes de fi de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Entre els muntatges que ha realitzat sobresurten Rebel delirium (1977), Simfònic King Crimson (1980), Bent (1982), La bella i la bèstia (1984), Mozartnu (1986, del qual feu una nova versió el 2008), El banquet (1990), Uno es el Cubo (1995), Una furtiva òpera (1997), El joc de l’engany (2002) , Il mondo della luna (2004).

El 1990 rebé el Premi Nacional d’Arts Escèniques.

Moles i Corones, Pasqual Pere

3 Respostes

(València, 23 octubre 1741 – Barcelona, 26 octubre 1797)

Gravador. Fill del llibreter Salvador Moles (País Valencià, segle XVIII).

S’inicià en dibuix sota el mestratge de Josep Vergara, però aviat seguí les indicacions del gravador valencià Vicent Galcerà. El 1762 es traslladà a Barcelona, on assistí a les classes dels germans Tremulles.

Amb motiu d’haver col·laborat en la il·lustració de Máscara Real (1764), llibre que els col·legis i els gremis de Barcelona oferiren al rei Carles IV de Borbó en la seva arribada a la ciutat, la Junta de Comerç li oferí una pensió per anar vuit anys a París, on estudià amb N.G. Dupuis i C.N. Cochin.

Esdevingué membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València (1769), de la de San Fernando de Madrid (1770) i de l’Acadèmia Francesa (1774). El 1775 tornà definitivament a Barcelona i dirigí les classes de dibuix i de gravat que l’Escola de Nobles Arts hi havia fundat, de la qual fou nomenat director.

Per iniciativa i indicacions seves foren fundades institucions similars a Olot i Girona. Il·lustrà, entre d’altres obres, el llibre d’Antoni de Capmany Memorias Históricas sobre la Marina, Comercio y Artes de la Antigua Ciudad de Barcelona, obra d’estampació modèlica.

La qualitat dels seus gravats és comparable a la dels millors gravadors del seu temps.

Fortuny i Marsal, Marià

26 Respostes

(Reus, Baix Camp, 11 juny 1838 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1874)

Pintor, dibuixant i gravador. Fou una de les grans personalitats artístiques del segle XIX. Estudià a Barcelona, al taller de Claudi Lorenzale, i després a Roma (1858-60) pensionat per la diputació, on es relacionà amb el grup dels natzarens.

El 1860 realitzà un primer viatge al Marroc, d’on procedeix l’entusiasme per la llum i pel color, que des d’aquest moment es caracteritzà l’obra (L’Odalisca). La gran composició La batalla de Tetuan, que li encarregà la diputació de Barcelona, restà inacabada, però mostra l’eficàcia compositiva de l’artista.

La seva estada a París, on va conèixer Regnault i Meissonier, enceta dins la seva obra un període de quadres de petit format, que constitueixen una sèrie de teles d’un increïble preciosisme detallista, perfectes quant a tècnica (El col·leccionista d’estampes, L’elecció de model, etc), entre les quals sobresurt La Vicaria (1868-70).

En la seva darrera etapa, l’interès per l’expressió dels efectes de llum mitjançant colors purs (El ferrador marroquí) dugué Fortuny a un desenvolupament de la seva obra de caire preimpressionista, que fou interromput per la seva mort prematura.

Fou el pare de Marià Fortuny i de Madrazo.

Fornells i Pla, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1921 – 30 març 1999)

Pintor, gravador muralista i vitraller. Signà les seves obres com a Fornells-Pla. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a París (1945), a Florència (1947) i, amb una beca d’estudis, als EUA (1969). Fou un dels fundadors dels Salons d’Octubre. Va conrear la pintura mural, sempre com a elements decoratius.

El seu estil partí d’un neoexpressionisme amb figuració esquemàtica i evolucionà vers una abstracció geometritzant, amb un equilibri de composició i color. Exposà per primera vegada el 1949 i participà en els Salons de Tardor de Barcelona. El 1967 presentà al Tinell de Barcelona una gran mostra de tota la seva obra.

Té nombrosos murals a Montserrat (1958-59) i també vitralls (1962), gènere en el qual assolí un gran prestigi internacional. Destaquen els seus vitralls emplomats per al Col·legi de Metges de Barcelona (1968), per a la capella dels dominics a Nova York (1969) i per a una residència particular a Houston (1969), i els vitralls murals de les piscines Picornell (1970) i del pavelló de gel del F.C. Barcelona (1971).

Les seves darreres obres consistien en una síntesi de l’escultura, el mòbil i el vitrall, amb obres a Badalona (1981), Manresa (1982) i Girona (1984).

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.