(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1887 – Asp, Vinalopó Mitjà, 1977)
Escriptor. Ha estat inspector de primer ensenyament a diverses ciutats.
És autor dels reculls poètics Paisajes y pueblos (1924) i España (1958). També publicà Sevilla y la Semana Santa (1927) i La pedagogía y los clásicos españoles.
(Saragossa, 1440 – Saragossa ?, 1514)
Cambrer major de Ferran II el Catòlic, on arribà a ésser un dels seus consellers íntims. Quan tingué lloc l’expulsió dels jueus (1492) li rei li atorgà el castell i el call de Saragossa i el nomenà cavaller de Sant Jaume.
Tingué un paper important en el descobriment d’Amèrica, en aconsellar al rei que acceptés el projecte de Colom d’anar a les Índies per la ruta occidental.
(País Valencià, segle XV – 17 gener 1524)
Governador general de València (1503-22), i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait. Fill i successor de Lluís Cabanyelles i de Vila-rasa.
Des del 1519 intentà de mantenir una actitud conciliadora durant la revolta de les Germanies. El 1522 impedí l’entrada a València dels agermanats comandats per Vicent Peris, en la captura i la mort del qual participà després.
Fou succeït per seu germà Jeroni de Cabanyelles i Gallac.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Governador de València (1479-1503). Fill de Lluís de Vila-rasa i Castellsenç. Coper de Joan II el Sense Fe (1467), al qual fou fidel durant la guerra civil del Principat. Participà en les campanyes del Rosselló (1472-73) i de Granada (1492).
Nomenat governador per Ferran II el Catòlic, el càrrec fou mantingut en la seva família durant tres generacions. Renuncià el 1503 a favor del seu fill Lluís de Cabanyelles i Gallac.
De la família Vila-rasa adoptà, per raó d’herència, el cognom matern.
(València, vers 1735 – 31 maig 1791)
Jurista. Assessor del reial patrimoni, generalitats i amortització i oïdor de l’audiència.
És autor d’un llibre encara molt important per a l’historiador actual, Tratado de les derechos i regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reino de Valencia y de la jurisdicción del Intendente como subrogado en lugar del antiguo Baile General (1784-86), i de Noticia histórica de la antigua legislación valenciana sobre el régimen de aguas públicas (1851).
(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)
Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.
El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.
Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718) Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
(Gandia, Safor, 1564 – Bogotà, Colòmbia, 1628)
Funcionari reial. Fill natural de Francesc de Borja i de Castro; es casà, a València, amb Violant Miquel d’Herèdia (1597).
Fou governador i capità general del Nou Regne de Granada (1605), on lluità contra els indis pijaos, que amenaçaven la zona de Mariquita, Ibagué i Neiva. Més endavant deixà expedita la comunicació del riu Magdalena, autèntica artèria de la governació.
Entre els seus fills destacaren Francesc (Bogotà, 1609 – Trujillo, 1689) i Joan Pere de Borja i Miquel d’Heredia (València, 1602 – Ambato, Equador, 1657), governador de Popayán (1638-44).
(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)
Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.
Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.
Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.
(País Valencià, segle XIV – 1407)
Iniciador de la línia de Bétera i de Boïl. Conseller del rei Alfons III el Benigne i tresorer del rei Pere III el Cerimoniós (1339-40).
Participà en la conquesta de Sardenya (1323-24) i en la campanya del Rosselló (1343) contra Jaume III de Mallorca; fou ambaixador a Granada el 1335 per a signar la pau, i el 1338 prop del papa.
La casa s’engrandí amb el seu fill Pere Boïl i Castellar.
Dades dels Països Catalans 