(Montpeller, França, segle XIII)
Protagonista del Llibre d’Evast e Blanquerna o Blanquerna, de Ramon Llull.
Pare del protagonista, encarna, juntament amb la seva muller Aloma, la màxima perfecció de l’estat matrimonial.
Evast
3 Respostes
Arxiu d'etiquetes: França (cult)
Blanquerna
(Montpeller ?, França, 1282 – 1287)
(o Llibre d’Evast i Blanquerna) Obra de Ramon Llull. Nom amb què és coneix el Llibre d’Evast e d’Aloma o de Blanquerna son fill. Aquest nom fou potser suggerit pel de la basílica de Santa Maria de Blaquernes de Constantinoble.
És una novel·la enciclopèdica -el mateix Llull l’anomenava romanç- que exposa un pla de reforma del món. L’obra es compon de cinc parts, que tracten de l’ideal de la vida del matrimoni, encarnat en els pares de Blanquerna, Evast i Aloma, i de les reformes que emprèn aquest en el si de l’Església, quan després de renunciar a Natana, amb qui s’havia de casar, abraça la vida religiosa i esdevé bisbe i papa, i fa triomfar les virtuts a tot el món, després renuncià al papat per a fer vida eremítica contemplativa junt amb l’emperador, l’altra de les dues potestats de la terra. S’hi inclouen al final el Llibre d’Ave Maria, el Llibre d’Amic e Amat, i l’Art de contemplació.
La data de composició de Blanquerna no és coneguda. La seva contextura fa creure que fou redactat en diverses etapes, probablement a Montpeller. La primera edició aparegué a València l’any 1521; fou traduït al francès al segle XVII, al castellà al segle XVIII, i a l’anglès el 1926.
Fundació Cambó
(París, França, 1930 – 1939)
Institució. Creada per Francesc Cambó per donar a conèixer la cultura catalana.
El seu inici fou la Biblioteca d’Història de Catalunya recollida per Joan Tarré. El seu primer emplaçament fou a l’Institut d’Archéologie de la Sorbona, i posteriorment l’anomenat Fons Cambó fou incorporat al Centre Universitari d’Estudis Catalans d’aquella mateixa universitat.
Patrocinà conferències sobre Catalunya i publicà uns pocs volums sobre arqueologia catalana.
La guerra civil n’interrompé les activitats.
Edicions Catalanes de París
(París, França, 1969 – 1977)
Editorial. Fundada per tal de publicar aquelles obres que la censura franquista impedia de publicar a Catalunya.
Fins al 1974 fou dirigida per Josep Benet, de qui es publicà, sense nom d’autor, Catalunya sota el règim franquista (1973).
Cronicons Llenguadociano-catalans
(Llenguadoc, 1204 – 1323)
Grup de texts annalístics. Cal esmentar-ne el Thalamus parvus de Montpeller, el cronicó del cartulari de Ramon el Jove de Tolosa, el cronicó llatí de Sant Serni, també de Tolosa, el de Sant Pau de Narbona, i també el Cronicó Dertusense I, escrit en occità, que arriba fins a l’any 1323.
Tots són palesament influïts pels Cronicons Barcinonenses, alhora que ells influeixen en alguns annals catalans a partir de la segona meitat del segle XIII.
La seva notícia més reculada és del 1099.
Col·loquis Internacionals sobre el Català
(Estrasburg, França, 1968 – 1973)
Col·loquis lingüístics. Celebrats regularment a diverses universitats europees per a l’estudi de la llengua i la literatura catalanes.
El primer (Estrasburg, 1968), dirigit per G. Straka i A.M. Badia, amb assistència de 40 romanistes de nou països, se centrà sobre la lingüística catalana.
Al segon (Amsterdam, 1970), al qual assistiren uns 80 estudiosos d’onze països, hi fou unit l’estudi de la literatura oriental vers els condicionaments sociològics. Hi sorgí la idea de crear una Associació Internacional de Llengua i de Literatura Catalanes.
El tercer col·loqui (Cambridge, 1973), amb l’assistència d’unes 140 persones, aprovà els estatuts d’aquesta associació i decidí de celebrar el quart a Basilea.
Centre d’Estudis Catalans -París-
(París, França, 1977 – )
Entitat. Creada per la universitat de París-Sorbona amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Hispànics i de l’Òmnium Cultural de París.
D’acord amb els estatuts, l’administració i el funcionament depenen exclusivament de la Sorbona, i un consell d’administració format per universitaris, personalitats catalanes i franceses i professors i alumnes del centre, serveix de consell consultiu per a les activitats docents -que depenen de la Sorbona- i proposa les línies generals de les activitats culturals i d’extensió universitària pròpies del centre.
Ubicat en una casa-palau al barri de Marais, té una biblioteca formada a partir de la de la Fundació Cambó creada a París els anys 1930. Organitza també periòdicament exposicions d’arts plàstiques d’artistes catalans.
L’entitat serveix de nexe entre la Sorbona i els centres culturals francesos, per una part, i la Universitat de Barcelona i els centres culturals catalans, per l’altra.
Catalunya dins l’Espanya moderna
(París, França, 1962)
(fr: La Catalogne dans l’Espagne moderne) Obra històrica de Pierre Vilar. Publicada en francès en tres volums a París i, en traducció catalana revisada per l’autor, a Barcelona, en quatre volums, del 1964 al 1968.
El propòsit de Vilar fou d’investigar els fonaments econòmics d’una estructura nacional, examinant com ha aparegut la catalana.
El volum primer de l’original francès (primer i segon de la traducció catalana) és dedicat a l’anàlisi del medi natural i del medi històric, això és, del passat com a condicionador dels esdeveniments històrics posteriors.
El segon explica el creixement de les forces productives a Catalunya durant el segle XVIII (avanç demogràfic i augment de la producció agrària), i la forma en què l’acumulació d’uns capitals derivats de la terra contribuí a la formació de la nova burgesia catalana.
El tercer, dedicat a la formació del capital comercial, mostra la gènesi i el desenvolupament d’unes activitats mercantils que enriquiren aquesta burgesia i la vincularen al tràfic colonial americà.
I, el quart volum són estudiades les incipients activitats industrials i sintetitzà l’acció conjunta dels factors econòmics analitzats, per a mostrar de quina manera contribueixen a l’aparició d’una societat diferenciada.
senyoretes del carrer d’Avinyó, Les
(París, França, 1907)
Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Museum of Modern Art, de Nova York).
Pintat a París, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, és més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon.
Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marquen una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa.
D’estil expressionista, fauve, negroide i cubista alhora, obre les portes a aquestes dues darreres tendències de l’art modern.
Dades dels Països Catalans 