Arxiu d'etiquetes: Figueres (morts a)

Dalí i Domènech, Salvador

16 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 11 maig 1904 – 23 gener 1989)

Pintor, decorador i escriptor. Format a l’escola municipal de Figueres i a l’Escola de Belles Arts de Madrid, d’on fou expulsat el 1926, freqüentà durant aquest període el grup literari espanyol dit de la Generació del 27. A continuació va participar en les activitats més avantguardistes que se celebraven a Catalunya i experimentà influències diverses: cubisme, pintures de sentit idíl·lic descriptiu del català Joaquim Sunyer, l’exemple de certs italians, com Carrà.

En 1925-26 exposà repetidament a Madrid i Barcelona, fins que el 1928 es traslladà a París, on es relacionà amb el moviment surrealista, del qual es convertí en la figura més brillant i coneguda. Allà conegué Gala Diakonova, amb qui es casà i visqué fins a la seva mort. La seva primera exposició a París tingué lloc el 1929, i aquell any i el 1931 col·laborà amb L. Buñuel a les pel·lícules Un chien andalou i L’age d’or.

El 1934 viatjà per primera vegada als EUA, i, després del seu recorregut per Itàlia el 1937 i el 1939, s’establí des del 1940 fins al 1956 a Nova York, on desplegà el gran talent que posseïa per a l’escàndol, fet que li valgué l’expulsió del grup surrealista d’André Breton, acusat d’impuresa i d’ésser un Avida Dollars (anagrama del seu nom). A partir del 1956 alternà la seva residència a EUA amb llargues estades a la seva finca de Portlligat, a Cadaqués. Des del 1970 se succeïren els reconeixements oficials.

La pintura de Dalí, que es caracteritza per una gran minuciositat acadèmica i per la representació d’escenes oníriques, té unes certes similituds ambientals, però no formals, amb la pintura metafísica de De Chirico i exhibeix una gran varietat d’elements plàstics (alguns dels quals obsessivament repetits en tota la producció de l’autor), mal·leabilitat d’objectes sòlids, abundants al·lusions sexuals, juxtaposició d’objectes i éssers (a vegades amb excessos barroquistes i a vegades amb un cru realisme fotogràfic), metamorfosis de persones en mobles, etc. Arrencà del noucentisme i després d’algunes temptatives cubistes es dedicà a plasmar el producte del que ell anomenava activitat paranoico-crítica.

dali2

Entre els quadres més famosos destaquen La persistència de la memòria (Rellotges tous, 1931), L’espectre del sex-appeal (1931), La cistella del pa (1945, tema ja tractat el 1926), La Mare de Déu de Portlligat (1950), una de les nombroses obres inspirades en Gala, El Crist de sant Joan de la Creu (1951), Última cena (1955), La batalla de Tetuan (1962), inspirada en l’obra homònima de Fortuny, etc.

Participà en un film d’Alfred Hitchcock, Spellbound (1945), on realitzà les pintures que eren el tema fonamental de la història. També es dedicà a l’escenografia de ballets i d’obres teatrals i a l’elaboració de joies, fetes amb la mateixa fantasia que la seva pintura. Il·lustrà llibres, com Les chants de Maldoror, de Lautréamont (1934) i el Don Quijote (1946), i publicà Secret Life of Salvador Dalí (1942), Rostres ocults (1944), 50 secrets de l’art de pintar (1948) i Journal d’un génie (1964).

El 1974 va inaugurar a Figueres el Teatre-Museu Dalí, que recull part de la seva obra. La Fundació Gala-Dalí, constituïda el 1984, gestiona el seu llegat. L’any 1981 rebé la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 fou nomenat marquès de Púbol.

Brunet i Solà, Manuel

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 10 juny  1889 – Figueres, Alt Empordà, 5 gener 1956)

Periodista. Fou influït per les idees revolucionàries de l’època, sobretot a través d’Andreu Nin, amb el qual treballà a l’agència Fabra. Tornà al catolicisme i fou un gran apologeta i polemista, sota l’empremta d’Action Française.

Col·laborà com a redactor a “La Veu de Catalunya” i a “La Publicitat”, i, durant la postguerra, a “Destino” sota el pseudònim de Romano; també dirigí la revista “Mirador”.

És autor de les obres El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), Cada dia és festa (1946), Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948) i Pàgines de la vida de Jesucrist (1961), que deixà inacabades.

Anglada i d’Abadal, Maria Àngels

2 Respostes

(Vic, Osona, 9 març 1930 – Figueres, Alt Empordà, 23 abril 1999)

Escriptora. Llicenciada en filologia clàssica.

Ha conreat la crítica literària –Aproximació a la poesia de Salvador Espriu (1974); Memóries d’un pagès del segle XVIII (1978, amb la col·laboració del seu marit, Jordi Geli); Viatge a Itaca amb Josep Carner (1982)-, la poesia –Díptic (1972), amb Núria Albó; Kyparíssia (1980), Arietta (1996)-, la novel·la –Les closes (1979, premi Josep Pla 1978), Sandàlies d’escuma (1985, premi Lletra d’Or 1985), Artemísia (1989), L’agent del rei (1991)- i la narració –No em dic Laura (1981), Viola d’amore (1983), La daurada Parmèlia i altres contes (1991), El violí d’Auschwitz (1994), L’hipopòtam blau (1996), Quadern d’Aram (1997).

També ha publicat Les germanes de Safo (1983), antologia de poetes hel·lenístiques, i les obres divulgatives Relats de mitologia. Els Déus (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Ha aplegat tota la seva poesia a Columnes d’hores (1965-1990) (1990) i és autora de l’assaig Paisatge amb poetes (1988). En poesia, es troba inclosa en l’antologia Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999).

Després publicà les narracions Nit de 1911 (premi Octavi Pellissa, 1999) i les proses al volum Figueres, ciutat de les idees (1999), en narrativa infantil i juvenil, publicà El bruel de Castelló (1996) i, al mateix any, Relats de mitologia II. Els herois.