(València, 26 febrer 1928 – Figueres, Alt Empordà. 26 desembre 2005)
Pintor i gravador. Fundà, juntament amb Manuel Gil, Vento i Zamorano, el Grup Z.
Féu, a València, decorats per a obres dramàtiques i se n’anà, al cap de poc, a París, on completà els estudis de gravat -a l’École Nationale des Beaux Arts- i s’adherí al moviment de La Jeune Pinture.
L’any 1958 obtingué, a València, el primer premi del Saló de Tardor.
Com a muralista, guanyà el premi Othon de Friez (1963).
(Olot, Garrotxa, 23 març 1856 – Figueres, Alt Empordà, 14 gener 1937)
Col·leccionista. Germà de Francesc.
Reuní més de vint-i-cinc mil ex-libris i fou president de la Unión Ibérica de Ex libris.
Un altre germà seu fou Jordi Monsalvatje i Fossas (Olot, Garrotxa, 1872 – Figueres, Alt Empordà, 1922) Banquer. Inicià el 1904 la seva col·lecció d’ex-libris, que assoliria més de 15.000 mostres. Publicà diversos articles sobre la seva especialitat.
(Figueres, Alt Empordà, 18 juliol 1925 – 13 juliol 1995)
Instrumentista, compositor i director.
Després d’haver dirigit la cobla-orquestra Caravana de Torroella de Montgrí, esdevingué fundador de la cobla-orquestra Costa Brava de Palafrugell (1956).
Algunes de les seves sardanes més conegudes són: Isabel, Com tu la volies, El bullici de Santa Creu, Nostra dansa, L’aplec de Figueres, El salt de la reina, El meu espill, El joguet dels avis i altres.
(Figueres, Alt Empordà, 15 octubre 1898 – 13 juny 1978)
Arquitecte, titulat el 1920. Acadèmic de l’Academia de San Fernando. Arquitecte municipal de la Bisbal d’Empordà i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
És autor, entre altres obres, de l’edifici de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona (1967, en col·laboració), de la Caixa de Pensions de Figueres i, amb col·laboració, del palau de les Arts Gràfiques -avui Museu Arqueològic– de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.
També a construït obres a s’Agaró, el golf de Roses, etc.
(Figueres, Alt Empordà, 1837 – 5 febrer 1922)
Organista i eclesiàstic. Guanyà la plaça d’organista a Santa Maria del Mar de Barcelona, però renuncià al càrrec.
Visqué sempre a Figueres. Gaudí de gran fama com a organista excel·lent.
Entre les seves composicions destaca Ave verum Corpus.
(Figueres, Alt Empordà, 1820 – 1872)
Polític i jurisconsult. Germanastre de Narcís Fages i de Romà.
Fou diputat per Girona i Figueres a les corts espanyoles entre 1857 i 1866. Era afiliat al partit moderat.
Col·laborà assíduament al diari “La Corona”. El 1865 va publicar els seus discursos polítics.
(Figueres, Alt Empordà, 1813 – 21 desembre 1884)
Jurisconsult i agrònom. Germanastre de Marià Fages i de Sabater. Estudià lleis a les universitats de Cervera, Osca i Saragossa.
Fundà la Societat d’Agricultura de l’Empordà (1845), la primera del seu gènere a l’estat espanyol. El 1849 fou nomenat comissari d’agricultura de la província de Girona. Promogué diverses activitats que contribuïren a l’avanç agrícola.
Publicà les revistes agrícoles “El Bien del País” (1845-49) i “La Granja” (1850-55), i publicà nombrosos llibres sobre problemes agrícoles: Defensa de Abdón Terrades (1842), Aforismes rurals (1849) i Sobre la conveniencia y necesidad de establecer la enseñanza agrícola en granjas escuelas (1853), que tingueren una gran popularitat.
El seu fill fou Carles Fages i de Perramon.
(Figueres, Alt Empordà, 17 maig 1902 – 1 octubre 1968)
Escriptor. Fill d’Ignasi Fages i de Climent. Doctor en llengües clàssiques.
Excel·lent i mordaç epigramista, poeta de gran rigor formal, es destacà pel joc de rimes i la riquesa idiomàtica.
Les bruixes de Llers (1924), Tamarius i roses (1925), Sonet a Maria Clara (1938) i Balada del sabater d’Ordis (1954), càntic al cap de Creus, sobresurten entre les seves millors obres.
També publicà teatre històric (El bruel, 1928; La dama d’Aragó, 1955) i una cruel biografia dels seus avantpassats, Climent (1933).
(l’Armentera, Alt Empordà, 20 setembre 1903 – Figueres, Alt Empordà, 27 desembre 1978)
Assagista. Llicenciat en farmàcia i en química.
Fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1933). El 1939 s’exilià a Montpeller i hi estudià art.
En L’Empordà, bressol de l’art romànic (1962) i Catalunya, origen de la pintura medieval (1963) intentà de demostrar que l’art romànic tingué l’origen a Catalunya, i en Matemàtica de la història (17 volums, i un resum del mateix títol) elabora una teoria sobre els cicles històrics.
(Figueres, Alt Empordà, 1754 – a 1829)
Fabricant d’indianes. Fundà a Barcelona la indústria d’indianes Llorenç Clarós i companyia, que li proporcionà una considerable fortuna. El 1793 i el 1794 contribuí a la guerra contra la República Francesa amb importants donatius pecuniaris. El 1806 figurava en la matrícula de comerciants de la Junta de Comerç de Barcelona.
Es féu construir un palau a la riera de Sant Joan, contigu a la fàbrica i amb sales decorades pel Vigatà, desaparegut amb la reforma de Barcelona el 1909.
Fou el pare de Marianna Clarós, la qual es casà amb el també fabricant d’indianes Domènec Serra i Armadà, el qual continuà la indústria del seu sogre. .
Dades dels Països Catalans 