(Barcelona, 7 octubre 1879 – 13 març 1960)

Escultor. Germà de Llucià. Ambdós tingueren els mateixos estudis i seguiren en les realitzacions de les obres les mateixes etapes.

Són obres personals de Miquel La inspiració (1904), modernista, els Esclaus o Orfes (1906), dins la línia suburbial, que obtingué primera medalla a l’Exposició Nacional de Madrid del 1907, i d’altres.

A més de les obres ja esmentades fetes en col·laboració amb el seu germà Llucià cal esmentar, en les darreres produccions de Miquel, els grups escultòrics i els relleus del Banc Vitalici d’Espanya, a Barcelona, i obres de menor importància.

Amants, ambdós, de l’obra monumental, és remarcable la que van fer de la Mare de Déu de la Mercè, de sis metres i mig, que sobresurt per damunt de la cúpula del temple que li és dedicat, a Barcelona.

Obtingué també nombrosos premis i distincions.

(Barcelona, 13 novembre 1880 – 17 gener 1951)

Escultor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La major part de la seva obra l’executà conjuntament amb el seu germà Miquel.

L’obra d’ambdós continua, en una primera etapa, les línies formals del modernisme, bé que centrant la temàtica en les escenes realistes del suburbi; posteriorment, amb l’impuls de l’estètica noucentista, conrearen un estil més bla i al·legòric sense el vigor expressiu de les obres de la primera etapa.

De la seva primera època són les escultures Tipus mariner (1901), Dona del poble (1907) i Presos (1908).

D’un moment de transició, en el qual entrà en contacte amb l’escultura social de Meunier, és Miners en una vagoneta.

Realitzacions pertanyents al segon moment i fetes amb el seu germà són el monument a Mossèn Cinto Verdaguer, a Barcelona, o els grups eqüestres del Treball i la Saviesa, a la plaça de Catalunya de la mateixa ciutat, entre d’altres.

També va fer escultures de caràcter humorístic (La dona que té un bon marit).

Fou distingit en nombroses exposicions nacionals i estrangeres.

(Barcelona, 1842 – 27 juny 1889)

Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts.

Pensionat a Roma, hi féu el projecte del grup eqüestre representant Isabel la Catòlica, el Gran Capità i el cardenal Mendoza. Aquest grup, fos en bonze, fou adquirit pel govern espanyol i posat al passeig de la Castellana de Madrid.

Després de noves estades a Roma, treballà algun temps a Madrid abans de fixar la seva residència a Barcelona (1880).

És autor de nombroses figures de tipus catalans, en les quals són visibles el seu gust per l’anecdòtic i la seva bona tècnica, i del Prometeu que figura al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Era germà de Vicenç Oms i Canet  (Barcelona, 1853 – Madrid, 1885)  Escultor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on residí bastants anys. Després s’establí a Madrid (1880). Conreà l’escultura decorativa (La gitana, El cardenal Cisneros). Com a dibuixant col·laborà en l’obra España, editada per la casa Cortezo, de Barcelona.

(Girona, segle XIV – després 1442)

Escultor. Format a l’obra del cor de la seu de Barcelona amb Pere Sanglada.

Artista d’una gran activitat (treballà a Barcelona, Girona, Vic, Banyoles i Besalú), ocupà un lloc privilegiat en l’escultura catalana del segle XV.

Vers el 1417 realitzà el sepulcre de Ferran d’Antequera, al monestir de Poblet, per encàrrec d’Alfons el Magnànim. El 1420 contractà la realització en alabastre de l’altar major de la seu de Vic i cap al 1436 tallà i llavorà el sepulcre de Sança de Cabrera, a la seu de Barcelona.

Se li atribueixen també el sepulcre del bisbe Berenguer d’Anglesola, a la seu de Girona, el de Pere de Roura, a Sant Vicenç de Besalú, i els relleus procedents de la capella de la Pia Almoina (Girona).

El seu art marca la transició entre els segles XIV i XV i representa una aproximació més directa a la realitat.