Arxiu d'etiquetes: en castellà

Altés i Casals, Francesc

1 Resposta

(Catalunya, 1780 – Marsella, França, 27 octubre 1838)

Dramaturg, poeta i periodista. D’expressió castellana, utilitzà els pseudònims d’Altés Gurena i Selta Runega.

Milità a la política liberal. Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1822); fou també director al Teatre de la Santa Creu.

Escriví en el “Diario de Barcelona” i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular. També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad”.

El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament.

El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de Lara (1827?), mostren encara el gust neoclàssic, però el tema de l’obra al·ludida deriva ja cap a un romanticisme al qual es lliurà plenament en drames com Los caballeros de la banda.

El criteri polític, i no únicament l’estètic, l’impulsà a traduir, entre d’altres, obres de Voltaire, George Sand, Dumas i Walter Scott.

Altadill i Teixidó, Antoni

2 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre, 17 abril 1828 – Barcelona, 15 gener 1880)

Novel·lista, dramaturg i periodista en castellà. Germà de Carles. Utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Estudis inacabats de dret.

A Madrid fundà el periòdic democràtic “El Pueblo”, i a Barcelona fou redactor de “La Discusión” i “El Estado Catalán”. Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia.

Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador, 1861?, etc) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869, etc).

Vila-Matas, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 març 1948 – )

Escriptor en castellà.

La seva narrativa, generalment curta, és caracteritza per la imaginació, l’experimentació amb els gèneres i un sentit de l’humor marcat per la melanconia: Mujer en el espejo contemplando el paisaje (1977), Nunca voy al cine (1982), Una casa para siempre (1984), Suicidios ejemplares (1993), Hijos sin hijos (1993), Recuerdos inventados (1994), Lejos de Veracruz (1995) i Extraña forma de vida (1997).

Cal esmentar també la seva tasca com a crític i assagista a Para acabar con los números redondos (1994), El traje de los domingos (1995) i Historia abreviada de la literatura portatil (1996).

Último de la Fila, El

1 Resposta

(Catalunya, 1985 – 1998)

Grup de rock en castellà. Format per Manolo Garcia i Quimi Portet. Creat el 1980 amb el nom de Los Rápidos, passà a dir-se Los Burros el 1983, i dos anys després adoptà el nom definitiu.

El grup obtingué un cert èxit ja amb el seu primer disc, Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1984), on es mesclen el rock i els ritmes mediterranis i flamencs. Edità després, entre altres, Enemigos de lo ajeno (1986), Como la cabeza al sombrero (1989), Astronomía razonable (1993) i La rebelión de los hombres rana (1995).

Després de nou discos gravats i més de dos milions i mig de còpies venudes, el grup es dissolgué el 1998. Ambdós components seguiren carreres musicals en solitari.

Tele/eXprés

15 Respostes

(Barcelona, 14 setembre 1964 – novembre 1979)

Diari de la tarda en castellà. Publicà pàgines literàries i col·laboracions en català. Dirigit primer per Andreu Avel·lí Artís Sempronio, va tenir també com a directors Ignasi Agustí, Carles Sentís, Manuel Ibáñez i Escofet, entre d’altres.

Publicidad, La -1878/1922-

31 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1878 – 1 octubre 1922)

Diari en castellà. En fou director Eusebi Corominas i Cornell (1878-1906). Era alhora informatiu i polític, dins el camp republicà possibilista. Es féu cèlebre per la campanya que hi menà Jacint Verdaguer arran del seu conflicte amb la jurisdicció eclesiàstica, campanya a la qual el diari, anticlerical, tenia interès a fer costat.

Es mostrà contrari al catalanisme, especialment des que Alejandro Lerroux hi publicà articles, secundats pels d’Adolf Marsillach i Lleonart; el diari caigué sota el control del partit radical i, el 1906, n’esdevingué director Emili Junoy i Gelabert, lloctinent de Lerroux a Barcelona, però tant aquest com la majoria dels redactors del diari abandonaren els radicals i se sumaren al moviment de Solidaritat Catalana.

El 1907 Romà Jori i Llobet n’esdevingué redactor en cap. Poc després, Lluís Companys i Laureà Miró intentaren de posar el diari al servei del partit reformista de Melquíades Álvarez, però l’adquirí el navilier Antoni Tayà (1915), que en confià la reorganització a Amadeu Hurtado. Aquest nomenà Romà Jori com a director, i assegurà la col·laboració d’importants periodistes, que donaren al diari un to catalanista i defensor de la classe obrera.

Però el 1921, per dificultats econòmiques, la família Tayà vengué el diari a la Federació Patronal, que en modificà l’orientació, però no pogué sostenir-lo. Adquirit al cap d’un any pel nou partit Acció Catalana, fou gradualment convertit en un diari en català. Completat aquest procés, el diari prengué el nou nom de “La Publicitat”.

Marsé i Carbó, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 8 gener 1933 – 18 juliol 2020)

Escriptor en castellà. De formació autodidàctica, començà a escriure l’any 1958 a les revistes “Ínsula” i “El Ciervo”. Guanyà el premi Sésamo (1958) amb la narració Nada para morir. Els seus llibres, a través d’una prosa realista i evocadora, recreen els ambients de la Barcelona de l’època franquista.

Després de la seva primera novel·la Encerrados con un solo juguete (1959), es traslladà a París (1960-62). En tornar (1965) va guanyar el premi Biblioteca Breve amb la novel·la Últimas tardes con Teresa (1965).

Posteriorment ha publicat La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973-76; una de les grans novel·les de la postguerra i premi internacional de Novel·la), La muchacha de las bragas de oro (1978, Premi Planeta), Un día volveré (1982), Ronda del Guinardó (1984), el recull de narracions Teniente Bravo (1987), El amante bilingüe (1990), El embrujo de Shangai (1993, premi de la Crítica i premi Europa 1994), algunes de les quals portades al cinema.

El 1997 va ser guardonat amb el premi Juan Rulfo de Literatura Llatinoamericana i del Carib, l’equivalent americà del premi Cervantes espanyol.

Marquina i Angulo, Eduard

3 Respostes

(Barcelona, 21 gener 1879 – Nova York, EUA, 21 novembre 1946)

Escriptor en castellà. Germà de Rafael. Publicà els seus primers poemes, en català, a “Pèl & Ploma” i “Joventut”, però, en traslladar-se el 1902 a Madrid, esdevingué una de les primeres figures del teatre castellà.

Membre de la Real Academia Española (1939), com a poeta s’inicià en el modernisme i evolucionà cap a formes d’exaltació nacionalista espanyola. Donà suport al cop d’estat militar de 1936.

Escriví Odas (1900), Cancionero del momento (1910), Tierras de España (1914), Juglarías (1914), Por el amor a España (1938). Conreà així mateix la novel·la: Adán y Eva en el dancing (1926); el drama: Las hijas del Cid (1908), Doña María la Brava (1909), En Flandes se ha puesto el sol (1910), El Gran Capitán (1916), La ermita, la fuente y el río (1927), Teresa de Jesús (1930), i la comèdia: El camino de la felicidad (1929).

Pòstumament es publicaren les Obras Completas (1944) d’aquest autor, en què apareix la seva interesantíssima autobiografia.

Jueves, El

5 Respostes

(Barcelona, 27 maig 1977 – )

Revista satírica setmanal en castellà. Fa una crítica gràfica de l’actualitat.

En les seves pàgines han col·laborat els principals humoristes gràfics de l’estat espanyol, com Forges, Òscar, J.L. Martín, Gin, J. Perich, Gallego & Rey, Fer, Ivà, Cesc i Romeu, entre d’altres.

Goytisolo i Gay, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 17 març 1935 – )

Novel·lista en castellà. Germà de Joan i de Josep Agustí. Emprengué el realisme social en les seves primeres obres. Las afueras (1961), Las mismas palabras (1963), per a anar derivant cap a un anàlisi profunda sobre el concepte de la creació literària.

Destaca la seva tetralogia Antagonia, formada per Recuento (1973), Los verdes de mayo hasta el mar (1976), La cólera de Aquiles (1979) i Teoría del conocimiento (1981). En la mateixa línia se situen novel·les com Estela de fuego que se aleja (1984, premi de la Crítica 1985) o La paradoja del ave migratoria (1987).

Les obres posteriors suposen una altra ruptura: Estatua con palomas (1992, premi Nacional de Narrativa 1993), la novel·la d’aventures Mzungo (1996), Placer licuante (1997) i Escalera hacia el cielo (1999). Membre de la Real Academia Española des del 1994.