Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 16,56 km2, 20 m alt, 450 hab (2017)
Situat en un terreny pla, al sector nord de la comarca i a l’esquerra del Ter, encara que la part nord-est és més abrupta, ocupada per la serra de Marenyà o de Sant Grau.
L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, que alternà secà i regadiu gràcies a aigües derivades del Ter; els conreus més difosos són els de blat, moresc i farratges, als sectors de regadiu, i de cereals, vinya, oliveres i farratge, a les àrees de secà. Ramaderia bovina, porcina i aviram. Les activitats industrials són les derivades de l’agricultura. Àrea comercial de Girona.
Al poble destaca l’església parroquial de Santa Maria, dels segles XII-XIV.
Al terme hi ha diverses fortificacions medievals i comprèn els pobles de Tor, Canet de Verges i Maranyà.
Antiga església del monestir de Solsona (Santa Maria de Solsona), erigida en catedral el 1593 en crear-se el nou bisbat de Solsona. Correspon bàsicament a l’església ampliada i consagrada el 1163.
Consta de tres naus, amb volta de canó seguit, amb un transsepte molt estret i tres absis, el major en un pla superior als secundaris. Els absis són decorats interiorment amb arcuacions que descansen sobre columnes, amb capitells treballats, i els absis menors són decorats en llurs extrems amb arcuacions cegues, i el major, amb una cornisa sostinguda per permòdols. El campanar és ornat també d’arcuacions cegues i té finestrals amb columnes i capitells al primer pis; la part superior fou renovada al segle XVI. El claustre, construït pel prepòsit Bernat de Pampe, fou reformat en època neoclàssica i suprimit més tard.
El 1951 es descobrí part de la porta romànica del claustre, i el Museu Diocesà de Solsona conserva antics capitells i una columna amb figures adossades al fust. La peça escultòrica més notable de l’església vella és la Mare de Déu del Claustre, molt venerada a Solsona.
L’església romànica fou modificada als segles XIV i XV, quan se sobre-aixecà a l’indret del transsepte amb contraforts i tècnica gòtica; també hom modificà la part superior dels absis. Al segle XVIII hom féu noves reformes a la catedral, sobretot a la façana, on fou construïda una portada barroca amb una fornícula per a una imatge de Santa Maria, i hom construí la façana lateral amb un relleu de Sant Agustí.
El bisbe Lasala féu edificar el palau episcopal, adossat a la catedral (1776-79); fou planejat per l’arquitecte Francesc Pons; és un edifici neoclàssic amb elements barrocs, amb pilastres estirades i frontó triangular, un dels millors del seu gènere del país.
La catedral fou restaurada a partir del 1945, i en les seves dependències i en una part del palau episcopal ha estat instal·lat el ric Museu Diocesà de Solsona.
Santuari (la Mare de Déu de les Sogues). Segons la tradició la Mare de Déu s’aparegué el 1190 a Joan Amorós, pagès de Sidamon, que tornava del molí de Balaguer, i l’ajudà a sortir, amb la mula, d’un terreny pantanós proper de Bellvís. El nom, segons la tradició, prové de les cordes que lligaven la càrrega del pagès, que s’uniren miraculosament després de tallades.
El culte es constata des del s XIV. El 1592 s’hi establí una comunitat de trinitaris, que tingueren cura del santuari. El 1510 hi acudien el dimarts de Pasqua una vintena de parròquies veïnes en processó. Tenia una confraria, creada pel papa Urbà VIII el 1641.
Hi ha alguns llibrets en català del s XVII i començament del XVIII que expliquen l’aparició històrica del santuari, de Nicolau Ferrer i Sauret i dels trinitaris Lambert Domínguez i Josep Manuel Torrentó, i una Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, de Josep Roig, manuscrita.
La imatge és d’alabastre, gòtica. L’aplec se celebra el 6 d’octubre.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
Antiga abadia benedictina (Santa Maria de Serrateix), situada al sector occidental del poble de Serrateix.
Vers el 940 s’hi aplegaren un grup de monjos amb les relíquies d’Urbici, sant venerat a Aragó, probablement fugint de l’ocupació àrab, procedència, a més, confirmada per la vigència a la comunitat de la regla dels Sants Pares o codex regularum fins al segle X. A partir del 977 els comtes de Cerdanya-Besalú el prengueren sota la seva protecció i confirmaren Froilà com abat (977-993).
Amb 13 monjos, aquests anys l’abadia era ben afermada. Noves donacions dels comtes Oliba Cabreta, muller i fills, i de nobles del veïnat ampliaren el seu patrimoni amb grans possessions a la Cerdanya. Hom començà una nova església el 1077, consagrada el 1126.
En 1192-1320 el monestir tingué els moments més baixos, amb només sis monjos i el claustre i el cloquer destruïts. El redreçament fou impulsat per l’abat Berenguer de Lluçà i l’ajuda reial. Llevat del període 1469-1563, que fou regida per abats comendataris, pertangué a la Congregació Claustral, gaudia d’elecció lliure d’abat i depenia del bisbe d’Urgell.
Malgrat l’estancament, als darrers segles s’efectuaren grans obres al monestir. L’últim abat fou Josep de Jordana i exclaustrats.
En resta la gran església monàstica (1077-1126), mutilada per un creuer tardà i amb la cripta cegada, on es guardà el cos d’Urbici i dels màrtirs Víctor, Zenó i Felícola, antic centre d’atracció de la pietat popular.
Aquesta església fou del tot transformada en el seu interior amb gust neoclàssic entre el 1798 i el 1827. El campanar fou refet entre el 1349 i el 1373. El claustre també és neoclàssic i fou acabat el 1793 per Josep Torrevedella, de Casserres.
La base econòmica fonamental és l’agricultura, quasi totalment de secà: es conreen cereals, patates i farratges. Ramaderia ovina. Extracció de guix. Àrea comercial de Banyoles.
El poble és a la plana de la dreta del Ser. Església parroquial de Sant Andreu, notable exemplar romànic (segle XII).
Primer monestir cistercenc fundat a Catalunya (1169). Provinent del primitiu monestir de Valldaura (Vallès Occidental), la comunitat s’assentà definitivament al prat de Santes Creus, a l’esquerra del Gaià.
L’estructura de Santes Creus és semblant a la de Poblet, amb tres recintes: el monestir pròpiament dit o clausura fou fortificat a instàncies de Pere el Cerimoniós. L’església, començada el 1174, consta de tres naus i transsepte al qual s’obren cinc capelles, i cimbori.
Iniciada en estil romànic, palesa la transició al gòtic en molts elements, per exemple a la façana. Té el claustre a migdia i les dependències coventuals entorn d’ell. A la part posterior, al voltant d’un altre claustre, hi ha el palau abacial, les habitacions del monjos vells, l’infermeria i el celler.
El palau reial, el nou refetor i els cellers es troben entorn d’un tercer claustre d’arcades baixes. El primer dels esmentats és molt bell i interessant artísticament; hi treballà l’anglès Reinard des Fonoll, introductor del gòtic flamíger a Catalunya, que l’acabà el 1341; comunica amb l’exterior per la porta reial, construïda per Jaume II i Blanca d’Anjou.
Aquests reis, així com Pere el Gran, són enterrats al creuer, i nombroses famílies nobles tenen les tombes al claustre.
(o Santa Maria de Castellfollit) Priorat benedictí, dependent de Sant Benet de Bages, situat prop de la vila de Castellfollit.
Consta que la seva església fou consagrada el 1083 per Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, amb l’assistència de Dalmau, senyor del lloc, i de Folc, ardiaca i més tard vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona. Redactà l’acta un canonge de Sant Ruf d’Avinyó, però no consta que aleshores tingués cap comunitat definida.
Fou certament monestir a partir del 1093, en què fou cedit a Sant Benet de Bages. En depenien diverses terres i onze esglésies del veïnatge, que eren la seva principal dotació. Fou un petit priorat que només tenia un prior i tres monjos, i un sacerdot per a la cura d’ànimes annex a la seva església, a la fi del segle XIII.
Subsistí amb característiques monàstiques fins el 1593, però els últims segles sense comunitat residencial.
Resta la seva església, romànica, amb planta de creu llatina i absis rectangular, restaurada fa pocs anys; prop seu hi ha el cementiri de Castellfollit. L’edifici prioral, rehabilitat, ha estat convertit en casa de colònies.
La porta de l’església va precedida d’un pòrtic gòtic amb fornícules sepulcrals a cada banda.
(o Santa Maria de les Arenes) Antiga església parroquial, situada al barri de la Ribera, d’origen molt discutit, que apareix documentada, amb aquesta advocació, per primera vegada vers el 1005.
L’actual temple, aixecat amb l’ajuda d’Alfons el Benigne, l’ardiaca major Bernat Llull i nombroses confraries de gent relacionada amb les activitats del mar, fou començat el 1329, i és una de les mostres més impressionants de l’arquitectura gòtica catalana del segle XIV.
Fou acabada vers el 1384; només és coneix el nom d’un dels seus arquitectes: Guillem Metge, sense que se’n pugui determinar el grau de participació.
Consta d’una gran nau central i dues de laterals molt estretes i altes, amb tres capelles de planta quadrada entre els contraforts. La capçalera, amb girola, té set capelles radials de planta poligonal. La façana, centrada per la porta i una gran rosassa circular (segle XV), és flanquejada per dues torres-campanars hexagonals. Té dues portes més.
La decoració escultòrica de la façana principal és una bella mostra d’aquest art de la Barcelona del s XIV.
Antic priorat benedictí situat prop del poble de Santa Maria del Camí, a l’antic camí ral de Barcelona a Lleida.
Sembla que inicialment era un hospital de camí que el 1228 fou cedit a l’abadia de Santa Cecília de Montserrat, que el convertí en un petit priorat proveït amb monjos de Santa Cecília. Al segle XIII es construí l’església actual, d’absis llis, amb uns altres dos a l’interior, a manera de creuer.
El 1539 passà amb tots els béns de Santa Cecília al monestir de Santa Maria de Montserrat, quan ja no tenia prior ni comunitat i era encomanada per l’abat de Montserrat al rector de Sant Martí d’Albarells, d’on es considerava sufragània.
A vegades és dita de Santa Maria Magdalena. Tingué culte fins el 1919. Ha estat restaurat fa poc.
Situat en un terreny pla, al sector nord de la comarca i a l’esquerra del Ter, encara que la part nord-est és més abrupta, ocupada per la serra de Marenyà o de Sant Grau.
Situat a la rodalia de 
El palau reial, el nou refetor i els cellers es troben entorn d’un tercer claustre d’arcades baixes. El primer dels esmentats és molt bell i interessant artísticament; hi treballà l’anglès 
Dades dels Països Catalans 