(País Valencià, segle XVIII – )
Títol, atorgat el 1707 per Felip V de Borbó, amb la grandesa d’Espanya, al mariscal James FitzJames, primer duc de Berwick.
Continua en la mateixa família. El títol ha donat nom al palau de Liria, residència madrilenya dels ducs.
(València, 1421)
Edifici públic. Iniciat en estil gòtic, la seva total construcció no es dugué a terme fins al final del segle XVI, ja en estil renaixentista.
La porta i els finestrals de la façana foren construïts per Pere Compte i Joan Guiverro entre els anys 1481 i 1541. La gran torre fou projectada pel mestre Montano el 1518, i les obres de construcció duraren quasi tres quarts de segle. Des del pati, una porta amb arc polilobulat dóna accès a la sala Daurada, amb teginats de Genís Linares (1534-35).
A la planta superior hi ha l’oratori, amb un retaule del 1607, i la sala de Corts, amb teginats també de Linares (1540) i una galeria de Gaspar Gregori (1563-66).
L’edifici fou ampliat l’any 1952 seguint l’estil de les construccions anteriors.
A partir del 1982 és la seu del govern de la Generalitat Valenciana.
(la Vall de Laguar, Marina Alta)
Sanatori, a l’est de Campell, dedicat a acollir leprosos, de caire benèfic. Fou fundat pel jesuïta Carles Ferris el 1909, i l’orde ha continuat dirigint-lo.
És una de les institucions benèfiques més populars del País Valencià.
Entorn seu s’ha format un nucli de població.
Edifici de les antigues drassanes de la ciutat, a l’est del Grau de València, format per cinc naus suportades per arcs apuntats, molt desfigurat (en dues de les naus hi ha cases superposades).
La construcció, medieval, fou refeta el 1500, i estigué en ús fins al 1840.
Veure> Palau del Marquès de Dosaigües (edifici del segle XV).
(València, 1584 – 1750)
Teatre de la ciutat. Depenia de l’Hospital General de València, que l’adquirí (1583) i l’obrí al públic. El 1618 fou reformat i convertit en un local luxós, sovint anomenat Casa de les Farses de l’Olivera.
Malgrat els intents contraris de les autoritats castellanes civils i religioses, el teatre, conegut també el segle XVIII per Casa de les Comèdies, continuà existint i fou novament reformat (1715) per Josep Padilla.
L’arquebisbe Andrés Mayoral s’esforçà a suprimir-lo, intentant-ne primer l’adquisició (1741) i aprofitant després l’efecte del terratrèmol del 1748.
El 1750 fou enderrocat el local i hi construí una casa de veïns, que cedí a l’hospital.
El Corral de l’Olivera fou emprat per a representacions d’obres teatrals, d’actes sacramentals, etc; i vers la seva fi (1729) hi féu aparició l’òpera.
(València, 1586 – )
(o Col·legi del Patriarca) Col·legi i seminari per a la formació de sacerdots segons els decrets tridentins. Fundat per l’arquebisbe Juan de Ribera, sota el patronatge de Felip II. En depenia una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana, que al llarg del segle XVII i fins al XIX ha tingut importants mestres de capella i organistes.
El patriarca adquirí fins a unes 43 cases davant l’estudi general per a la construcció del Col·legi: les obres, dirigides principalment per Guillem Rei, foren iniciades el 1586; és notable la ceràmica que ornamenta gran part de les dependències de l’edifici.
La solemne inauguració del Col·legi tingué lloc el 8 de febrer de 1604, en presència de Felip III. Les constitucions foren redactades pel mateix Juan de Ribera a partir del 1600, qui les ratificà el 1610.
La decadència començà el segle XIX amb el saqueig de què fou objecte per part de les tropes napoleòniques (1813); amb la desamortització les seves nombroses rendes foren molt limitades. A la fi del segle (1893-96), tanmateix, fou possible la restauració de l’edifici (Marià Benlliure esculpí l’estàtua del fundador).
Actualment, a part de mantenir la seva doble funció docent i litúrgica originals, ha esdevingut un important centre d’investigació històrica: l’arxiu general conté la documentació relacionada amb Juan de Ribera, els llibres de personal i de la casa episcopal, els llibres de finances, documents relacionats amb els moriscs i també l’administració del Col·legi.
Els documents pertanyents a la capella constitueixen un dels arxius de música religiosa, vocal i instrumental més importants de la península. La biblioteca (3.000 volums) conserva la important col·lecció de llibres del fundador, alguns dels quals exemplars únics.
Han estat adquirits nous fonts històrics, com la col·lecció de protocols (28.582), que va del segle XIV al XIX, el fons de la biblioteca-arxiu de Gregori Maians i Siscar, els llibres de Vives i Ciscar, els documents i la correspondència de Josep Domènec Corbató i una valuosa col·lecció de mapes.
Les nombroses obres d’art, especialment pictòriques, són organitzades en un museu obert al públic. A la capella del Monument (Puríssima) es conserven uns tapissos flamencs del segle XVI.
(Palma de Mallorca, segle XVI)
Edifici públic, prop de la Llotja, al passeig de Mar. Conserva una remarcable façana posterior, amb galeria plateresca, balustrada, cinc grans arcades, portes amb frontó i un esplèndid teginat. Hi funcionà el tribunal de comerç, successor de l’anterior consolat de mar.
Actualment hi ha instal·lat el Museu Marítim, amb una nombrosa col·lecció de maquetes navals, instruments nàutics i documents relatius a la navegació mallorquina.
Adjunta es conserva un capella gòtica, modificada al segle XVII, amb un petit campanar.
Antic hospital per a pelegrins i vianants i casa monàstica (Santa Margarida del Colldares) al coll d’Ares, filial del monestir de Sant Pere de Camprodon.
L’indret pertanyia a Camprodon ja el 946, i des del 1275 hi hagué una església i l’hospital amb donats; l’església fou clausurada el 1793 i les imatges foren traslladades al santuari del Coral, entre les quals la majestat del Coral.
Resten escasses ruïnes de les edificacions.
Priorat benedictí (Santa Maria del Coll de Panissars) i hospital, vora el coll de Panissars, al vessant vallespirà de la serra de l’Albera.
L’alou de Panissars pertanyia al monestir d’Arles des del 878; sota la protecció del comte Bernat I Tallaferro de Besalú hi fou construïda una església al voltant de l’any 1000. Abans del 1097 passà al domini del monestir de Ripoll, que hi establí el priorat de Santa Maria de Panissars, amb una funció hospitalera.
Els seus béns s’estenien vers Bruguera i Planoles, al Ripollès, i Sales de Llierca i Oix, a la Garrotxa.
Tingué una gran vitalitat durant l’època medieval, però a la fi del segle XVII ja era abandonat i les seves pedres (hi ha restes de l’església romànica) foren destinades a bastir el fort de Bellaguarda.
Dades dels Països Catalans 