Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Bonet i Muixí, Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)

Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.

Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.

Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.

Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.

Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.

Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.

Bonet i Baltà, Joan

2 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 23 maig 1906 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 6 juliol 1997)

Eclesiàstic i historiador. Fundà la parròquia de Sant Isidre a l’Hospitalet de Llobregat (1948) i ha estat repetidament elegit president del Col·legi de Rectors de Barcelona.

Es va especialitzar en la història eclesiàstica catalana contemporània. Bé que part dels seus estudis resten inèdits, cal fer esment dels pròlegs que escriví per a les edicions de les obres completes de Torras i Bages (1948) i Narcís Verdaguer (1949), així com de L’església catalana de la Il·lustració a la Renaixença (1984), obra on recull documentació inèdita sobre Verdaguer.

Fou el fundador i director del Seminari d’Història Contemporània de l’Església a Catalunya.

Bonet -eclesiàstic, s. XIV-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Eclesiàstic. Era doctor en ambdós drets.

Essent arxiprest a Belchite (Aragó), Jaume II el Just el féu anar prop del seu fill Joan d’Aragó i d’Anjou per completar l’educació d’aquest i orientar-lo en les seves lectures, pocs anys abans que l’infant reial, tot just complerts els divuit anys, assolís l’alta dignitat d’arquebisbe de Toledo. La vasta cultura de Joan sembla un bon exponent de la competència del mestre Bonet.

Bonal i Gràcia, Joan

Deixa un comentari

(Terrades, Alt Empordà, 24 agost 1769 – Zuera, Aragó, 19 agost 1829)

Eclesiàstic i fundador. Estudià filosofia a la universitat d’Osca i biologia al col·legi dominicà de Barcelona i a la universitat de Saragossa.

Fou passioner de l’hospital general de Nuestra Señora de Gracia de Saragossa, per a l’assistència del qual fundà (1804) un institut religiós, que tenia una branca femenina, creada en col·laboració amb Maria Ràfols i Bruna i que esdevingué Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, i una branca masculina, que s’extingí al cap de poc.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Joan Tomàs de

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)

Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.

Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).

Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.

Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.

Boïl, Bernat de

1 Resposta

(Tarassona, Aragó, vers 1445 – Cuixà, Conflent, 1505/07)

Diplomàtic i eclesiàstic. Secretari de Ferran II de Catalunya, es va fer eremita de Montserrat i fou superior dels ermitans montserratins (1482); traduí per a ells del llatí a l’aragonès el tractat De religione (1489).

Interessat pel lul·lisme, es relacionà amb Arnau Descós i Pere Daguí. En un viatge diplomàtic a França, enviat per Ferran II per gestionar la devolució dels comtats de Rosselló i Cerdanya, conegué Francesc de Paula, es féu mínim (1491) i introduí l’orde a la Península.

Nomenat pel papa Alexandre VI vicari apostòlic de les Índies Occidentals (1493), acompanyà Colom en el segon viatge. Morí essent abat comendatari de Cuixà.

Indegudament li ha estat atribuïda la paternitat del Llibre d’amoretes, versió catalana d’un opuscle anònim francès de sabor franciscà.

Blaquiers, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 1748 – Nueva Segovia, Filipines, 1803)

Religiós augustinià i bisbe de Nueva Segovia (1803).

El 1779 passà a les Filipines, on es dedicà a l’evangelització de l’illa d’Ilocos i fou comissari de la inquisició.

És autor d’in Índice de las cosas más notables que contienen las pastorales de Benedicto XIV i d’una Epistola ad litterariam Societatem Vulgo Sociedad económica de amigos del País.

Blanquet, Josep

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1877)

Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i en teologia.

Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres i a d’altres corporacions doctes. A l’esmentada llegí algunes memòries sobre història del dret.

El 1854 fou nomenat prior de l’Hospital i Casa de Convalescència, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Publicà (1869) una història d’aquell establiment assistencial.

Blanes i de Palau, Jofré de

5 Respostes

(Barcelona, segle XIV – 11 novembre 1414)

Eclesiàstic. Fill de Ramon de Blanes, germà de Francesc i de Ramon. Dominicà de Santa Caterina de Barcelona.

Intervingué, juntament amb Vicent Ferrer i a petició del rei Martí I l’Humà, en l’apaivagament de les lluites entre Martí d’Orís i Pere de Centelles, com també entre les dels Malla i els Sancitorra de Vic.

És autor d’una obra sobre el rosari. És considerat beat per l’Església catòlica.

Berardo i de Morera, Ramon de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Eclesiàstic. Fill de Francesc de Berardo i d’Espuny. El 1714 era ardiaca de Vic, per bé que encara no tenia ordres sagrades.

Restà a Barcelona durant la defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V de Borbó. Durant la batalla final, es barreja a les tropes que resistien al barri de la Ribera i trobà la mort en aquella lluita.