(Barcelona, 1732 – 1811)
Eclesiàstic i historiador. Estudià teologia a Alcalá i passà després a Barcelona.
Religiós mercedari, fou provincial de l’orde. Nomenat general de l’orde (1788), anà a residir a Madrid.
El 1777 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, d’on fou nomenat revisor d’història juntament amb Jaume Caresmar (1779).
El 1794 fou designat bisbe de Solsona, però no hi residí gaire, car actuà sovint a Barcelona.
(Lleida, vers 1410 – 29 octubre 1491)
Eclesiàstic i polític.
Canonge degà de la seu de Lleida, fou elegit diputat eclesiàstic de la Generalitat (1461-64), i com a tal presidí l’extraordinari Consell de Catalunya, que dirigí l’aixecament contra Joan II.
Finalitzat el seu trienni dins la Generalitat, es retirà a la ciutat natal.
(Valls, Alt Camp, 1626 – Guissona, Segarra, 19 octubre 1694)
Bisbe d’Urgell (1689-94). Fou ardiaca de Tarragona i jutge de breu. Traslladat a Barcelona, hi fundà, el 1673, l’oratori de Sant Felip Neri, en el qual esmerçà els seus béns, i el dirigí alguns anys.
Carles II de Catalunya el nomenà conseller de competències de Catalunya (1679) i li oferí el bisbat de Vic, que ell renuncià. El 1689 acceptà el bisbat d’Urgell, on succeí a Joan Baptista Desbac. Celebrà dos sínodes a Guissona.
És autor d’uns Ejercicios de San Felipe Neri.
Fou enterrat a l’oratori de Sant Felip Neri i fou substituït al bisbat per Julián Cano.
(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1886 – Barcelona, 1962)
Eclesiàstic i humanista. Format a Roma.
Des del 1915 fou catedràtic de teologia moral al seminari de Barcelona, on més tard fou canonge penitencier de la seu, i prelat domèstic del papa.
Sovintejà la seva col·laboració a la premsa periòdica i escriví algunes obres de caràcter docent. Era col·laborador de la Fundació Bíblica Catalana i de la Fundació Bernat Metge.
Publicà, en versió castellana, el Misal romano festivo, alguns llibres bíblics i opuscles de devoció.
(Maella, Matarranya, 28 juliol 1807 – Frascati, Itàlia, 21 juliol 1870)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià dret i cànons a Saragossa, on fou ordenat de prevere el 1830.
Canonge arxipreste de Tarassona (1834) i penitencier de Saragossa (1850). El 1852 fou proposat per a degà de Tarassona i per a bisbe de Vic, càrrecs que refusà. El 1858 governà com a vicari capitular l’arxidiòcesi de Saragossa, vacant.
El 1861 fou nomenat bisbe de Badajoz, i el 1864 de Barcelona, on fou remarcable la seva activitat pastoral i cultural. La seva actitud respecte al còlera de Barcelona del 1865 fou premiada per l’ajuntament i per l’estat.
El 1870 anà al concili I del Vaticà, on treballà activament en la congregació de disciplina eclesiàstica, fins que caigué malalt de febres palúdiques i es retirà a Frascati.
Dels seus béns manà fundar el seminari asil de les Corts, encara subsistent.
És autor d’un catecisme, d’obretes pietoses i en especial d’articles jurídics i polèmics sobre la unitat catòlica, la tolerància i la llibertat de cultes i de conferències publicades al “Diari de Barcelona” (1865-70), tot en castellà.
(la Selva del Camp, Baix Camp, segle XV – Vic, Osona, 1473)
Eclesiàstic i polític. Confessor de Calixt III, fou després prior a la seu de Saragossa, més tard ardiaca de Sant Llorenç de Tarragona i, finalment, bisbe de Vic.
Partidari decidit del príncep de Viana i cortesà seu, més endavant va ésser membre del consell assessor de la Generalitat i membre de la Junta de Defensa (1462) contra el rei Joan II.
El 1463 el capítol barceloní el proposà com a bisbe de la ciutat, però no va acceptar-lo el papa, que fins i tot el deposà de la seu de Vic (1465). Passà aleshores a Portugal com a conseller del rei Pere i en fou marmessor a la seva mort (1467).
El 1472 retornà a Vic.
(Olot, Garrotxa, 19 octubre 1815 – Key West, Florida, EUA, 2 octubre 1893)
Eclesiàstic evangèlic. Abandonà els estudis com a religiós el 1835 i s’integrà a l’exèrcit carlí, del qual fou oficial.
En desacord amb el pacte de Vergara, marxà a França, on reprengué estudis al seminari de Besançon.
Conquerit per les idees evangèliques, féu un actiu proselitisme als Estats Units i fou bisbe de la seva església.
Traduí i escriví algunes obres doctrinals.
(Taradell, Osona, vers 1325 – Girona, 4 octubre 1384)
Bisbe de Girona (1374-84). Fill del veguer de Vic Bernat de Mont-rodon (m 1338).
Des del 1338 era canonge de Girona, i el 1342 era ardiaca de Besalú. Fou nomenat vicari general del bisbe Satria (1373), i bisbe de Girona l’any següent.
Fou continuador de l’activitat del seu oncle Arnau de Mont-rodon, i donà un notable estatut sobre l’administració dels aniversaris, que regí molts segles.
Fou enterrat en un magnífic sarcòfag d’alabastre a la capella dels sants màrtirs gironins, prop del seu oncle, el bisbe Arnau.
(Taradell, Osona, 1165 – vers 1230)
Mestre del Temple i tutor de Jaume I de Catalunya-Aragó. Era fill de Guillem de Mont-rodon i de Guillema. Nasqué al casal de Mont-rodon, i estigué al servei de Pere I.
El 1203 féu desapropiació i entrà a l’orde del Temple. Fou comanador de Gardeny (1207-11) i mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença (1213).
Intervingué en les batalles de Las Navas de Tolosa (1212) i de Muret (1213). El 1214, amb altres nobles, se sotmeté al legat papal Pere de Benevent, i el papa Innocenci III li encomanà el petit Jaume I de Catalunya-Aragó, que guardà a Montsó fins el 1217.
El 1220 fou nomenat procurador general de les rendes reials a Catalunya i el rei l’elogià per la seva lleialtat.
Pels volts del 1227 deixà la vida activa.
(Taradell, Osona, vers 1285 – Girona, 21 novembre 1348)
Eclesiàstic, jurista i bibliòfil. Bisbe de Girona (1335-48). Rebesnebot del mestre Guillem de Mont-rodon.
El 1297 fou lliurat pels seus pares, Ferrer de Mont-rodon i Sibil·la, a la canònica de Girona. Des del 1312 fou delegat pel capítol gironí per tenir cura de l’obra de la catedral de Girona, i també ho fou per impedir que l’infant Pere, comte d’Empúries, erigís en bisbat Castelló d’Empúries.
Ja bisbe, continuà l’obra de la catedral i promogué la litúrgia i el culte (instituí la festivitat de Carlemany i dels quatre màrtirs gironins Germà, Paulí, Just i Sisi).
Gran bibliòfil, manllevà llibres per copiar a la canònica de Vic; el 1345 Pere III li demanà totes les cròniques antigues que ell tenia per a treure’n còpia, i féu un important llegat de llibres jurídics al seu casal de Mont-rodon (1344).
És enterrat en un magnífic sepulcre de marbre a la capella dels sants màrtirs gironins erigida per ell.
Dades dels Països Catalans 