(Baños de Río Tovia, Castella, 1615 – Barcelona, 1692)
Eclesiàstic.
Nomenat bisbe de Barcelona (1683-92), intervingué en actitud pacificadora en diversos conflictes.
El 1689 fou president de la generalitat.
Ramon Saladrigues i Oller (Bellpuig d’Urgell, Urgell, 6 setembre 1883 – 1953) Escriptor i tipògraf. Dirigí “La Veu d’Urgell” de Mollerussa i “Lo Pregoner” (1921) de Bellpuig. Publicà els drames El captaire (1921) i Regeneració (1932), la comèdia El desertor i el llibre de poemes Engrunes (1928). Usà el pseudònim Tomàs Roure.
Salvador Saladrigues i Oller (Bellpuig d’Urgell, Urgell, 1890 – 25 maig 1968) Eclesiàstic i escriptor. És autor de diverses obres de tema religiós.
(Girona, 16 abril 1646 – Roma, Itàlia, 2 juliol 1715)
Eclesiàstic. Monjo benedictí, catedràtic de la universitat de Salamanca i abat de Montserrat i de Gerri de la Sal.
El 1699 succeí en el bisbat de Barcelona Manuel d’Alba. L’any 1705, el virrei borbònic Velasco, després d’unes relacions no gaire cordials, l’envià a Madrid, on fou arrestat. Assistí a l’entrada dels aliats a Madrid l’any 1706. Aquest mateix any fou capturat per una patrulla borbònica.
Felip V l’envià a Baiona, després al castell de la Trompeta de Bordeus i, posteriorment, a Avinyó, on fou retingut per les autoritats franceses fins a l’abril de 1713. El probable acabament de la guerra en favor dels borbònics li permeté de tornar a Barcelona, on assistí a la Junta de Braços.
Partidari d’abandonar la resistència, aconseguí la inhibició del braç eclesiàstic. S’embarcà als vaixells que evacuaven les forces imperials al començament de juliol i deixà la diòcesi en mans del vicari general, Rifós. A Roma fou investit de la dignitat de cardenal.
Ocupada Barcelona pels borbònics l’any 1714, Felip V li prohibí de tornar, i morí a Roma.
Benet de Sala i Cella (Girona, 1684 – 1749) Escriptor i eclesiàstic. Fou partidari de Carles d’Àustria. El 1715 emigrà a Roma prop del cardenal Benet de Sala i de Caramany, oncle seu. Finalment li fou permès el retorn. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres. Li són atribuïdes unes versions lliures de les sis primeres ègloges de Virgili.
Narcís de Sala i Cella (Girona, 1693 – 1769) Militar. Fou oficial a les companyies de guàrdies catalanes de Carles d’Àustria. Quan aquest fou emperador d’Alemanya continuà al seu servei. La seva família posseïa una biblioteca de 1.405 volums, xifra molt notable per a l’època.
(Barcelona, 20 desembre 1775 – Kesen, Xina, 1 octubre 1829)
Eclesiàstic. L’any 1791 ingressà en l’orde dominicà.
Exercí la càtedra de filosofia i el càrrec de mestre d’estudiants al Col·legi de Sant Vicenç i Sant Ramon.
Incorporat a la província de les Filipines, en la missió d’Ituy, l’any 1806 fou nomenat vicari de Bayombong, i passà després a la missió de Fujian, a la Xina.
Fou consagrat bisbe titular d’Isòpolis, el 1821.
(Catalunya, segle X – 29 setembre 1010)
Bisbe d’Urgell (981-1010). Fill d’Isarn i Ranlo i germà de Bernat, vescomtes del Conflent.
El 988 concertà, amb el comte Borrell II de Barcelona-Urgell, un important intercanvi de béns, que havia d’ésser decisiu per al desenvolupament ulterior del poder temporal de la mitra urgellesa a Andorra i la ciutat de la Seu.
La retenció de les esglésies de la Cerdanya i del Berguedà per part de la comtessa Ermengarda, vídua del comte Oliba Cabreta i administradora d’aquells comtats durant la minoritat dels fills, l’obligà, el 991, a excomunicar els seus consellers i a interdir-hi la celebració dels oficis divins.
L’any 1001, en ocasió d’una anada a Roma, aconseguí del papa Silvestre II una butlla confirmatòria dels béns i privilegis de la seva església.
Assistí a l’assemblea de Barcelona, del 1009, en la qual fou decidida l’expedició militar catalana a Còrdova, duta a terme l’any següent, si bé, a causa de la seva ancianitat, no hi pogué participar.
Pactà amb el comte Ermengol I d’Urgell, valent-se de procediments reputats simoníacs, la successió del bisbat a favor del nebot, el futur sant Ermengol, el qual en vida havia ja associat al govern de la diòcesi.
(Barcelona, 1656 – Poblet, Conca de Barberà, 1738)
Eclesiàstic i escriptor. Sembla que fou partidari de Felip V, i per això fou elegit tres vegades abat quadriennal del monestir de Poblet (1716-20, 1724-28 i 1732-36).
Impulsà obres d’importància al monestir, com la façana de l’església major i la capella de Santa Tecla.
És autor d’escrits, com Grandezas del Real Monasterio de Poblet, Commentarium in libris Edra,Commentarium in libros Paralipomenon i Profecia dels reis d’Aragó i Castella.
(Catalunya, segle XIII – Barcelona, 1328)
Eclesiàstic. Fill probable de Ramon de Saguàrdia i parent pròxim de la reina Elisenda de Montcada. Era canonge d’Elna i de Barcelona.
Fou elegit bisbe de Vic el 1306. Augmentà l’esplendor del culte i inicià el toc de l’àngelus a la catedral. El 1315 cedí al rei el domini de la part episcopal de la ciutat de Vic, que els bisbes posseïen des del 890. També li cedí el domini dels castells i termes de Montbui, Tous i l’Espelt.
Celebrà un notable sínode el 1318 i començà la construcció del claustre gòtic de la catedral.
Morí a la casa Cervelló de Barcelona, on havia anat per entrevistar-se amb el rei. Fou enterrat a la catedral de Vic.
(Viladamat, Alt Empordà, segle XIV – Barcelona, 1418)
Clergue. Ardiaca de Benasc.
Essent bisbe de Lleida (1403-07), el papa Luna el nomenà arquebisbe de Tarragona (1407-18) i cubiculari; també fou ambaixador seu al Concili de Pisa.
Compromissari a Casp, es mostrà favorable a la candidatura de Ferran d’Antequera.
(Catalunya, segle XV – Roma, Itàlia, 21 febrer 1467)
Gran mestre de Rodes (1461-67). Vers el 1446 fou elegit castellà d’Amposta durant la crisi del concili de Basilea, en competència amb Pere Farners, que havia estat designat alhora pel concili i per l’antipapa Fèlix.
Des del 1461 es mantingué fidel a la Generalitat en la guerra contra Joan II, el quan intentà de lliurar la castellania d’Amposta al castellà de Montsó Bernat Hug de Rocabertí.
Ja mestre de Rodes, escindí la llengua d’Espanya amb la creació de la llengua de Castella; la llengua d’Aragó comprengué des d’aleshores (1462) la castellania d’Amposta, el Gran Priorat de Catalunya, el priorat de Navarra i la batllia de Mallorca.
A Rodes dugué a terme una gran activitat constructora de consolidació de la seva defensa contra les intencions hostils dels turcs: amb l’ajuda econòmica del duc de Borgonya féu alçar la sòlida torre de Sant Nicolau, on figura el seu escut (1464).
Les desavinences, però, amb Joan II de Catalunya-Aragó el forçaren a convocar a Roma un capítol general de l’orde el 1466 i deixà a Rodes com a lloctinent seu el prior de Catalunya Jaume de la Geltrú.
Morí abans de poder retornar a Rodes i fou enterrat a Sant Pere del Vaticà, on una llosa de marbre amb la seva imatge i un epitafi elogiós perpetuen el seu record.
Dades dels Països Catalans 