(Sant Joan de Fàbregues, Osona, 1755 – 1835)
Eclesiàstic. Fou rector de Tavertet i vicari de l’hospital de Vic.
És autor d’una versió catalana del Nou Testament i de diversos llibres de devoció i de religió en general, escrits també en català i adreçats al públic senzill: Bon dia del cristià (1828), Bon vespre de la glória eterna (1831), Bona nit empleada en piadosos exercicis (2a. edició, 1834), Món nou renovat (1835).
(València, vers 1604 – Cartagena, Múrcia, 17 juliol 1684)
Eclesiàstic. Estudià lleis a Salamanca.
Nomenat auditor de la Rota per la corona catalano-aragonesa, visqué uns vint anys a Roma, fins que fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1653).
Celebrà dos concilis provincials el 1654 i el 1659. El 1663 fou traslladat a Àvila i posteriorment a Cartagena.
Les seves Decisiones Sacrae Rotae foren impreses a Lió el 1662.
(Catalunya, segle XIII – Tarragona, 25 febrer 1315)
Eclesiàstic. Era fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Jofre IV.
Fou arquebisbe de Tarragona des del 1309 fins al 1315, com a successor de Roderic Tello.
El 1314, a Lleida, casà l’infant Alfons, futur Alfons III el Benigne, amb la seva primera muller Teresa d’Entença. Signà aleshores la concessió del comtat d’Urgell a favor dels contraents.
Fou succeït a l’arxidiòcesi per Eiximèn de Luna.
(Peralada, Alt Empordà, 4 març 1627 – Madrid, 13 juny 1699)
Eclesiàstic. Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs.
Ingressà a l’orde dominicà i n’arribà a ésser el general. Fou virrei de València i inquisidor general.
Nomenat arquebisbe de València per Innocent XI, el mateix papa el féu prelat domèstic.
És autor dels tractats Alimento espiritual (1688) i De auctoritate Romani Pontificis ((1691), on defensà l’autoritat pontifícia.
(Catalunya, segle XII – Tarragona, 6 gener 1215)
Eclesiàstic. Fill probable del vescomte Dalmau IV de Rocabertí.
Fou nomenat arquebisbe de Tarragona el 1198 i el mateix any assistí a la reunió de Girona, on es dispensaren diversos decrets contra els valdesos i altres heretges.
Anà sovint en seguici del rei Pere I el Catòlic i el 1212, estan a Osca, li féu prometre que no empenyoraria els béns de Tarragona ni del seu camp per a ajuda militar del Llenguadoc, en la guerra dels albigesos.
El 1213 assistí al concili de Perpinyà i trameté a París, per mitjà del bisbe de Barcelona, les lletres del papa Innocenci III per deturar la croada contra el Llenguadoc, cosa que no aconseguí.
(Catalunya, segle XIV)
Prelat. Era fill del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau.
Tingué una canongia a Elna, d’on obtingué la pabordia el 1316. Fou bisbe de Girona (1318-24).
Sembla que pot ser aquest l’homònim que el 1321, en unió de Ramon de Vilamarí, posseïa el castell de Borrassà.
(Catalunya, vers 1200 – Tarragona, 1268)
Eclesiàstic. Fill probable del vescomte Dalmau V de Rocabertí.
Fou nomenat arquebisbe de Tarragona el 1252. Intervingué en tots els afers importants de la política del seu temps. El 1253 féu acatar a l’infant Alfons la partició dels regnes disposada per Jaume I el 1267; batejà, a Constantí, el príncep Jaume, el futur rei Jaume II, fill de l’infant Pere el Gran.
Féu celebrar tres concilis provincials el 1253, el 1256, trobant-se ell a Roma, i el tercer el 1266; hi féu obligatòries les disposicions del cardenal de Santa Sabina i lluità per mantenir les immunitats eclesiàstiques i per aplicar les excomunions contra els concubinaris i altres infractors del dret eclesiàstic.
(Igualada, Anoia, setembre 1544 – Vic, Osona, 27 abril 1607)
Bisbe d’Elna (1589-98) i de Vic (1598-1607). Era fill de l’apotecari igualadí Antoni Sala, però prengué el cognom de la seva mare, pubilla del mas Robuster de Reus.
Estudià a Tarragona i fou nomenat ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona (1578). i jutge de béns de la cúria episcopal de Barcelona.
Nomenat bisbe d’Elna (1589), regí aquella diòcesi fins que fou traslladat a Vic (1598). Formà part de la Diputació de Catalunya com a representant del braç eclesiàstic i fou president de la generalitat de Catalunya (1581).
Fou capitost dels cadells o partit dels nobles i arribà a ésser motejat el Cadell Gros, i els cadells, de robusters; lluità contra el famós Perot Rocaguinarda i demostrà que era un home tant d’acció com bon diplomàtic.
Tingué fortes discussions amb el capítol catedralici, que intentà fer-lo processar. Celebrà sínodes a Vic (1598) i a Manresa (1602). Era gran predicador i tingué un final d’episcopat pacífic.
Fou enterrat a Reus, al convent del Carme, que ell havia fundat.
(Vic, Osona, 5 maig 1891 – 15 maig 1966)
Eclesiàstic i historiador. Estudià al seminari de Vic, i ja sacerdot féu filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1919-21).
L’historiador Heinrich Finke el recomanà per secretari de Paul Kehr, el qual ajudà en la recopilació dels Papsturkunden Spaniens (1924-27). El 1930 fou nomenat arxiver de la secció històrica de la Congregació de Ritus (1930) i fixà la residència a Roma.
Adquirí els títols eclesiàstics de prelat domèstic (1941), protonotari apostòlic (1961), canonge d’Astorga (1930) i canonge de Vic (1961).
És autor de moltes obres i treballs en la congregació de ritus i de tema català, dels quals cal destacar l’edició del cartulari de Sant Cugat del Vallès (1945-47), les Rationes Decimarum Hispaniae (1946-47) i el Registro ibérico de Calixto III (1948).
La seva extensa bibliografia i molts petits articles i treballs de tema català es recolliren en dos volums de Miscel·lània editats a Sant Cugat del Vallès el 1965.
Ignasi i Josep de Rius i de Falguera eren fills de Francesc de Rius i de Bruniquer.
Ignasi de Rius i de Falguera (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Jurista. Fou oïdor de l’Audiència de Barcelona reconstituïda pels borbònics el 1716 entre la gent que els era addicta. Temps a venir seria degà del mateix organisme.
Josep de Rius i de Falguera (Barcelona, 1675 – Conca, Castella, 1739) Eclesiàstic i erudit. El 1710 era canonge de Barcelona. Pertanyia a l’Acadèmia dels Desconfiats. S’allunyà de la política durant la guerra de Successió, malgrat que restà a Catalunya. Fou rector de la Universitat de Barcelona abans que fos dissolta per Felip V. El 1713 participà, com a procurador d’un dels seus col·legues de capítol, a la Junta de Braços de Barcelona. Disconforme amb la decisió de resistència singular catalana contra els borbònics, abandonà Barcelona i es retirà a Vic. El 1720 fou nomenat tresorer de la seu barcelonina; el 1729 adreçà a Felip V un memorial defensant les immunitats de l’Església enfront del poder civil. Poc abans de la seva mort havia estat nomenat inquisidor de Conca.
Dades dels Països Catalans 