Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Serra i Julià, Josep Maria

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 11 març 1810 – desert de les Palmes, Benicàssim, Plana Alta, 8 setembre 1886)

Benedictí, missioner i bisbe.

El 1845 anà com a missioner a Austràlia; junt amb el pare Salvadi, hi fundà el monestir de Nova Núrsia. Fou nomenat administrador apostòlic del bisbat de Perth el 1849.

Deu anys després hi renuncià per motius de salut, i es traslladà a Madrid, amb el títol de bisbe de Dàulia. Fundà la congregació de les oblates del Santíssim Redemptor a Cienpozuelos.

Fou perseguit, i s’hagué d’exiliar en temps d’Amadeu de Savoia pel seu ideari absolutista.

Serra i Buixó, Eudald

1 Resposta

(Vilassar de Dalt, Maresme, 15 gener 1882 – Barcelona, 1967)

Eclesiàstic i escriptor. Davant la necessitat de posar al dia i catalanitzar els llibres de pietat existents al mercat, fundà, el 1912, el Foment de Pietat Catalana.

La Guia del Cristià i el Missal Romà per a ús dels fidels foren dues de les edicions més importants del Foment; molts dels llibres editats per aquest foren escrits pel mateix Eudald Serra.

El seu germà fou Mateu Serra i Buixó  (Vilassar de Dalt, Maresme, 1875 – Barcelona, 1951)  Pintor. Format a Llotja i deixeble de Vancells, Galwey i Llaverias. Exposà individualment a Barcelona, i participà en diversos certàmens nacionals. Fou un dels últims exponents de la generació de paisatgistes romàntics del segle XIX.

Serra, Pere Anton

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Lleida, 1632)

Prelat. El 1621 fou consagrat bisbe de Lleida, on succeïa a Pere Virgili. El 1629 fou elegit diputat eclesiàstic de la generalitat.

Morí poc abans d’expirar aquest mandat civil. Fou succeït a la diòcesi per fra Antonio Pérez.

Serra, Pere -cardenal-

2 Respostes

(Barcelona, s XIV – Gènova, Itàlia, 1405)

Cardenal. Doctor en dret, canonge de Vic i ardiaca del Penedès al capítol de Barcelona.

Pere III de Catalunya-Aragó l’envià el 1383 a la cúria papal d’Avinyó per tal d’aconseguir la dispensa de parentiu per al matrimoni del seu nét Martí amb Maria de Sicília.

Després de passar per Nàpols, per tal de tractar amb el rei Ladislau, restà a Sicília com a col·lector pontifici i com a conseller de Martí el Jove, el qual li atorgà temporalment l’administració de l’arquebisbat de Monreale. El 1395, havent destituït, per rebel·lió, Simó Despuig, bisbe de Catània, el rei de Sicília li atorgà aquest bisbat.

Creat cardenal per Benet XIII el 1497, l’any següent renuncià aquella mitra i passà a la cort de Martí I de Catalunya-Aragó, on conservà l’apel·latiu de cardenal de Catània. Es traslladà a la cort d’Avinyó, i acompanyà el papa Benet a Gènova, on morí de pestilència.

Serra, Joan Àngel

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Eclesiàstic. Carmelità, fou doctor en teologia.

El 1701 publicà a Girona una extensa col·lecció de miracles amb el títol Llibre de miracles de Nostra Senyora del Carme, que fou molt reeditada: hom en coneix quatre edicions més a Girona, dues a Barcelona i una a Vic.

L’obra conté també una història de l’orde carmelità, i molts dels miracles, els que tenen una major vivacitat, es refereixen a poblacions catalanes.

Serra, Guillem

2 Respostes

(Catalunya, segle XV)

Escriptor i eclesiàstic. Era rector de Sant Julià del Montseny.

Amb el títol de Gènesi de Scriptura, traduí al català una bíblia occitana, el contingut de la qual barreja els textos bíblics amb llegendes i fragments d’evangelis apòcrifs. L’obra és signada el 1451.

La publicà Miquel Victorià Amer el 1873, dins la “Biblioteca Catalana” de Marià Aguiló.

Sergi -arquebisbe Tarragona, s. VI-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle VI)

Arquebisbe de Tarragona (vers 520-vers 555).

Presidí el primer concili de Barcelona (540) i el de Lleida el 546, on s’establiren cànons disciplinaris i sobre els monjos, que Sergi volgué regits pels cànons de Calcedònia (451), d’Agde (506) i d’Orleans (511).

Fundà algun monestir entorn de Tarragona, tal com es dedueix del seu epitafi en vers.

Fou home emprenedor, caritatiu i donat a l’estudi, com ho demostra la carta de Just d’Urgell, on li dedica el seu comentari al Càntic dels Càntics.

Sentmenat i de Lanuza, Ramon de

1 Resposta

(Barcelona, 1596 – 11/feb/1663)

Eclesiàstic. Fill de Galceran de Sentmenat i d’Oms, baró de Castelldosrius.

Era canonge ardiaca major i vicari general de la diòcesi de Barcelona, i fou preconitzat bisbe de Vic (1639). Prengué possessió del bisbat el 1640.

En iniciar-se la guerra dels Segadors prengué primer una actitud expectativa i tot seguit d’oberta oposició als francesos. Per això fou desterrat de la diòcesi el 1646, li foren confiscades les rendes de la mitra i hom intentà de posar-hi un nou bisbe en lloc seu. El 1654 el bisbat fou objecte de robatoris i vexacions per tropes franceses; per això el seu vicari general, d’acord amb ell, llançà una solemne excomunió contra ells.

El 1654 fou preconitzat per al bisbat de Barcelona, del qual prengué possessió el 1655. En aquesta ciutat desplegà una forta activitat pastoral per reparar els efectes de la llarga lluita soferta.

Foren germans seus:

Antoni de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1640)  Noble. Serví a les guerres contra França. en 1639 era governador de la plaça de Cotlliure. Hi féu canonejar, per imposar ben dràsticament l’ordre, grups de soldats espanyols que es barallaven entre ells. El seu hereu traspassaria el mateix any, essent solter. Per aquesta raó la baronia de Dosrius anà al seu germà Galceran.

Galceran de Sentmenat i de Lanuza  (Barcelona, segle XVII – Roma, Itàlia, 1663)  Canonge i vicari general de Barcelona. El 1643 fou expulsat pels francesos.

Enric de Sentmenat i de Lanuza  (Catalunya, segle XVII – 1652)  Baró de Dosrius. Es casà dues vegades, la segona d’elles (1643) amb la seva cosina germana Maria de Lanuza i de Raset, que li aportà la casa de Raset. El 1646, a la mort del seu germà Galceran, n’heretà la baronia. Fill seu fou Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza.

Sentmenat i de Cartellà, Antoni de

1 Resposta

(Barcelona, 21 abril 1734 – Aranjuez, Castella, 14 abril 1806)

Eclesiàstic. Fill de Joan Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i d’Oms.

Fou canonge i ardiaca de Barcelona, auditor de la Rota, bisbe d’Àvila, ardiaca de Nendoz a la seu de Sant Jaume de Galícia, cardenal (1789) i patriarca de les Índies, almoiner major i procapellà del rei, gran canceller i conseller d’estat, prelat domèstic del papa, assistent al soli pontifici i vicari general dels exèrcits i armada.

Sentjust-Pagès i de Paixau -germans-

3 Respostes

Josep de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1647 – Catalunya ?, segle XVIII)  Militar. Senyor de la Morana i Albors. Fou capità de la coronela de Barcelona i com a tal lluità contra els francesos el 1697. Austriacista, el 1708 fou nomenat governador de Menorca pel rei arxiduc Carles III.

Manuel de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1648 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 18 juny 1720)  (o Santjust)  Eclesiàstic i polític. Canonge prior de Tortosa, el 1702 fou nomenat canceller de Felip V, però aviat acceptà la causa de l’arxiduc Carles. El 1705 fou nomenat membre de la Junta d’Estat de Catalunya i el 1706 bisbe de Vic, càrrec del qual no es possessionà fins el 1710. A causa de friccions amb el nou govern de Felip V, fou desterrat del bisbat (1717) i es retirà a l’Ametlla del Vallès.

Galderic de Sentjust-Pagès i de Paixau  (Barcelona, 1657 – Catalunya ?, segle XVIII)  Religiós. El 1700 figurava entre els membres de la junta que es constituí a Barcelona per deliberar sobre la conveniència d’admetre el nomenament del cardenal Portocarrero com a governador general, fet per Carles II, ja gairebé moribund. Formà amb els seus germans un grup familiar addicte al nou rei Carles d’Àustria, el qual el nomenà abat del monestir de Camprodon. El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, i fou membre de la ponència especial per aconsellar els parlamentaris. Després de la victòria de Felip V fou expulsat del país.