Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Sant Pere, Miquel dels Sants de

Deixa un comentari

(Santervás, Palència, Castella, segle XVI – Madrid, 4 març 1633)

Prelat. Fou nomenat bisbe de Solsona el 1624, com a successor de Juan Alvaro. Felip IV el féu lloctinent reial al Principat. Residí aleshores a Barcelona (1627), però no per gaire temps.

Celebrà un sínode diocesà el 1629, on foren promulgades constitucions d’importància. El rei el nomenà encara president del Consell de Castella. En aquesta nova avinentesa anà a viure a Madrid.

El 1631 era promogut a l’arquebisbat de Granada. Fou succeït a Solsona per Pere de Puigmarí.

Sant Dionís, Dalmau Gabriel de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV)

Eclesiàstic. Fill del cavaller Narcís de Sant Dionís i germà de Pere. Era canonge de Girona.

El 1462 es pronuncià activament per la causa de Joan II. Contribuí a la defensa de la Força de Girona contra l’exèrcit de la generalitat. Prengué personalment les armes.

El 26 de juny de 1462, amb Benet Gabriel Xammar, manava els joanistes que guarnien l’església de Sant Feliu quan s’hi produí l’intent dels assetjants d’entrar per sorpresa.

La reina Joana Enríquez, sol·licitaria per a ell la dignitat de canonge degà de Barcelona.

Sant Climent, Jaume de -varis-

Deixa un comentari

Jaume de Sant Climent (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Fou conseller en cap de Barcelona. Ocupava el càrrec el 1399, quan el rei Jaume III de Mallorca vingué a prestar homenatge, a la capella del palau reial, a Pere III el Cerimoniós. Assistí a la cerimònia. Prestà alguns serveis útils al rei Pere.

Jaume de Sant Climent  (Catalunya, segle XIV)  Eclesiàstic. Era cabistol de la seu de Barcelona. El 1362 dirigí la conspiració perquè s’evadís del Castell Nou barceloní Jaume IV de Mallorca, i fins li facilità les claus falses que li permeteren d’escapar.

Sans i de Còdol, Lluís

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1547 – Barcelona, 1620)

Prelat. Vicari general de la seu d’Urgell, canonge de Barcelona i abat comanador de Gerri.

Primer bisbe de la nova diòcesi de Solsona (1594-1612), hi promulgà constitucions interessants, i reuní sínodes diocesans el 1598 i el 1599, any en què assistí també a les Corts de Barcelona. Anà al concili de Tarragona del 1602.

El 1612 fou nomenat bisbe de Barcelona.

Sança, Baltasar

1 Resposta

(Cervera, Segarra, segle XVI – 1560)

Dramaturg i eclesiàstic.

Amb Pere Pons, també eclesiàstic, escriví un Misteri de la Passió de Jesucrist, sota el patronatge dels membres de la parròquia de Santa Maria de Cervera.

Fou l’animador principal de les funcions teatrals religioses de l’època, i sotmeté un petit repertori a la censura de la inquisició.

Sanç i Manegat, Lluís de

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 20 desembre 1547 – Barcelona, 23 febrer 1620)

Bisbe de Solsona (3 octubre 1594 – 20 agost 1612) i de Barcelona (20 agost 1612 – 23 febrer 1620). Fill del mercader Francesc Sanç i de Caterina Manegat i Comelles. Per un error en la seva làpida sepulcral se li ha atribuït el segon cognom de Còdol.

Fou rector de Sant Martí d’Ur i passà a Roma, on fou nomenat canonge d’Urgell. De retorn, fou vicari general de la Seu d’Urgell (1574), canonge de Barcelona en substitució del seu oncle, Rafael Manegat (el qual fou nomenat sagristà de Tortosa) i comissari de la Santa Croada amb l’encàrrec de fer l’inventari dels arxius reials. Fou també prior del castell de Centelles i visitador general dels tribunals reials al regne de Mallorca.

Quan anava a exercir aquest càrrec fou elegit bisbe d’Elna (1593), càrrec que li fou canviat pel de primer bisbe de Solsona (1594). Fou l’endegador de la nova diòcesi, on reuní els primers sínodes (1598 i 1599). Li calgué lluitar contra Vic i Urgell per obtenir les parròquies desmembrades d’aquells bisbats. Fou abat comendatari de Gerri, càrrec que amb ell es vinculà als primers bisbes de Solsona.

Nomenat bisbe de Barcelona (1612), hi continuà la seva activitat pastoral fins a la mort, deixà inacabada la biografia de la venerable Margarida Serafí de Manresa i publicà un Ordinarium seu rituale ecclesiae Barcinonensis.

Sanç i de Sala, Francesc de

3 Respostes

(Arenys de Munt, Maresme, 1730 – 1823)

Eclesiàstic. Germà de Ramon. Canonge de la seu barcelonina.

El 1770 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, on presentà alguns treballs de caràcter jurídic.

En 1808-14, essent vicari general de la diòcesi, restà a la capital, de la qual havia fugit el bisbe, Pau de Sitjar. Malgrat el tancament de temples i el decret de dissolució de comunitats, sostingué les posicions d’eclesiàstics i religiosos enfront de les autoritats napoleòniques.

Reorganitzà l’Acadèmia de Bones Lletres el 1814.

Sanç d’Aragó i Zapata

2 Respostes

(Catalunya ?, segle XIII – Xipre ?, segle XIV)

Fill natural de Pere II el Gran i d’Agnès Zapata.

Ingressà en l’orde de l’Hospital i fou lloctinent de la castellania d’Amposta (1327) i després el castellà titular d’aquesta (1328-41).

El 1314 representà Jaume II el Just en les gestions empreses pel monarca amb vista al matrimoni amb Maria de Lusignan.

Residí a Xipre entre els hospitalers.

Sanç d’Aragó i d’Hongria

1 Resposta

(Barcelona ?, 1247 – Martos, Jaén, Andalusia, 21 octubre 1275)

Religiós mercedari, arquebisbe de Toledo (1266-75) i sant. Fill petit de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria.

Li foren concedits, infant encara, els càrrecs d’ardiaca de Belchite, d’abat de Valladolid i de canonge sagristà de Lleida (1254). El 1266 li fou atorgat l’arquebisbat de Toledo. El 1274 féu costat al seu pare en la preparació de la fracassada croada a Terra Santa.

Va morir en terres andaluses en un enfrontament contra una invasió sarraïna.

Considerat màrtir, la seva festa es celebra el 21 d’octubre.

Sanabre i Sanromà, Josep

1 Resposta

(Bonastre, Baix Penedès, 10 novembre 1892 – Barcelona, 18 abril 1976)

Eclesiàstic i historiador. Estudià arxivística a Roma.

Arxiver diocesà de Barcelona des del 1927, féu una reorganització a fons de l’arxiu i hi aportà nous documents. Beneficiat de la catedral, escriví a “El Matí” i se significà per les seves amistats intel·lectuals del país.

El 1936 fou detingut per la FAI com a clergue, però, de manera sorprenent, el deixaren anar. Esdevingué una mena de funcionari de la Generalitat i alhora el braç dret del pare J.M. Torrent, vicari general en la clandestinitat, i tingué un paper actiu en l’organització del culte clandestí.

Després de la guerra civil tornà a reorganitzar l’arxiu i adoptà una actitud, passats els primers anys, d’oberta oposició al règim.

Com a historiador publicà Los sínodos diocesanos de Barcelona (1930), Guia de l’arxiu diocesà de Barcelona (1934), El Archivo de la catedral de Barcelona (1941) i l’estudi o curpus documental excepcional La acción de Francia en Cataluña (1956), a més d’El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), sovint reeditat, La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970) i el documentat Martirologio de la Iglesia de la diócesis de Barcelona… (1943), sobre el primer període de la guerra civil.