(Morella, Ports, segle XVI – València, 1647)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Fou comissari de la Inquisició de Toledo. Visqué alguns anys a Madrid.
És autor de l’obra Votum Platonis de justo examine doctrinarum, editada a Alcalà d’Henares el 1638.
(Gandia, Safor, 21 març 1828 – Madrid, 1 novembre 1895)
Eclesiàstic. Estudià a la Universitat de València i ingressà després al seminari, on s’ordenà de sacerdot el 1852. Es doctorà en dret canònic (1853) i en teologia (1857). Es dedicà a la vida parroquial i a la predicació.
Fou canonge de Tortosa i magistral i vicari general de València (1851-66), predicador de la cort (1864) i auditor de la Rota de Madrid (1866). El 1868 fou nomenat bisbe d’Oviedo i el 1881 arquebisbe de Valladolid.
El seu pas per les diòcesis es materialitzà en obres (com la torre de la catedral i el seminari de Valladolid) i en sàvies disposicions pastorals. El 1869 anà al concili I del Vaticà, i hi fou secretari de l’episcopat espanyol. Traslladat a Sevilla el 1889, fou promogut cardenal el 1893.
És autor de sermons i altres escrits de tipus pastoral.
Fou germà seu, Pasqual Sanz i Forés (Gandia, Safor, segle XIX) Historiador. Publicà diversos opuscles sobre la història de Gandia: El castillo de Bayrén, Castelar en Gandia i Apuntes para la historia de Gandia… (1879).
Veure> Climent VIII de Peníscola (antipapa aragonès, 1369-1446).
(Castelló de la Plana, 1768 – València, vers 1841)
Eclesiàstic i escriptor. Doctor en arts i mestre en teologia, fou, a València, mestre de gramàtica (1794-99) i catedràtic de sintaxi a la universitat. Tingué un benifet a la parròquia de Santa Caterina.
Publicà, entre altres obres didàctiques, Principios de la gramática castellana y latina (1819).
Durant la Guerra del Francès publicà un gran nombre d’opuscles i fulls solts de caràcter patriòtic, amb il·lustracions: La actividad precisa en la día (1811), Insinuaciones eficacísimas para la pronta y segura libertad de la patria (1811), Luz pública por el verdadero español (1813) i Tríaca contra el veneno de la policia pública y secreta (1813).
Joan de Sans i de Barutell * Veure> Joan de Sanç i de Barutell (erudit català, 1756-1822).
Ramon de Sans i de Barutell * Veure> Ramon de Sanç i de Barutell (marí català, 1762-1810).
Francesc de Sans i de Sala * Veure> Francesc de Sanç i de Sala (eclesiàstic català, 1730-1823).
Ramon de Sans i de Sala * Veure> Ramon de Sanç i de Sala (jurista català, 1734-1801).
Lluís de Sans i Miquel * Veure> Lluís de Sanç i de Miquel (militar català, vers 1670-1713).
(Pego, Marina Alta, 1679 – València, 1731)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics d’importància.
És autor d’estudis teològics i bíblics, escrits en llatí. La major part d’ells restarien inèdits.
(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)
Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.
Més tard fou bisbe de Malta.
(Perpinyà, 1728 – Roma, Itàlia, vers 1797)
Eclesiàstic. Fou doctor en teologia i el 1755 obtingué una capellania a Sant Lluís dels francesos de Roma. Tingué també algunes prebendes al Rosselló, però passà la vida a Roma, on fou des del 1780 rector de l’església della Madonna dei Monti. Fou amic i protector del sant captaire Benet Josep Labre.
És autor d’algunes obres piadoses, hagiografies i d’un tractat en dos volums, Caratteri del Messia in Gesù (1781). Escriví en italià.
(Palma de Mallorca, 28 juny 1833 – la Real, Mallorca, 20 desembre 1909)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Mallorca i s’ordenà de sacerdot el 1858. Ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri (1864) i es retirà a fer vida de penitent a l’ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa (1890).
Desitjava unir-se a algun orde religiós, però el bisbe de Mallorca li impel·lí a fundar la congregació de missioners dels Sagrats Cors, devoció que ell sempre havia fomentat. Féu la fundació el 1890 i l’any següent li era confiat el santuari de Lluc, com a seu de la nova congregació; allà residí fins al 1906, en què passà a viure a la Real, l’antic monestir cistercenc, on establí el moviment de la congregació.
Del seu vivent fundà també una casa a l’església de Sant Gaietà de Palma de Mallorca. Té incoat un procés de beatificació.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Ensenyà al seminari de Múrcia. El 1824 era paborde de la seu valenciana.
És autor de les obres De latinitate linguae traendae praeclara et optima ratione (1780), De philosophicis disciplinis generosae juventuti publicorum munerum cupidae, maxime accomodatis (1781), De Phisicae experimentalis proestantia et utilitate (1782) i De sacrae oratoriae dignitate adserenda (1783), així com d’alguns sermons notables.
Dades dels Països Catalans 