(Gandia, Safor, 1520 – Saragossa, Aragó, 1560)
Poetessa (dita la Santa Duquessa). Comtessa de Ribagorça (1547) i duquesa de Vilafermosa (1558) pel seu matrimoni (1541) amb Martí d’Aragó i de Gurrea.
Escriví dues Oraciones i una Paráfrasis del Cántico del Magníficat.
(Pedrola, Aragó, 1551 – Saragossa, 1622)
Noble i escriptor. A la mort del seu germà Ferran (1592) es titulà duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça. El 1608 hagué de renunciar al primer títol, que passà a la seva neboda Maria Lluïsa; el segon, revertí, el 1598, a la corona, com a conseqüència dels acords del seu germà Ferran amb el rei; a canvi de la renúncia de les comandes ofertes pel rei obtingué el comtat de Luna (1608).
Escriví uns famosos Comentarios a los sucesos de Aragón en los años 1591-92, uns Discursos políticos, así en razón de estado como de la buena educación de un príncipe (1620) i mantingué una llarga correspondència amb Lupercio de Argensola.
(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)
Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.
Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).
Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.
Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.
(Pedrola, Aragó, 17 març 1525 – Saragossa, 20 abril 1581)
Noble i erudit. Fou comte de Ribagorça, duc de Luna i duc de Vilafermosa.
A més de diverses poesies i de la seva correspondència, deixà escrites, entre altres obres, unes Memorias históricas de los Condes de Aragón, Historia de los reyes, condes y obispos de Ribagorza, Gistau, Pallás…, Vida del conde de Luna don Lope y su hermano el arzobispo i Diálogos de medallas antiguas y de otros monumentos raros. Era conegut pel sobrenom d’El Filòsof Aragonès.
Es casà dues vegades, la primera, el 1541, amb Lluïsa de Borja i d’Aragó, germana de Francesc de Borja, anomenada la Santa Duquesa.
(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)
Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.
Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.
Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.
La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.
(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)
(o Alfons d’Aragó i d’Escobar) Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.
Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.
El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.
En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.
En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.
El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.
A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.
Dades dels Països Catalans 