(Catalunya, segle XV)
Senyora de Castellfollit. El 1462, essent vídua, fou amenaçada per Verntallat i els seus remences.
Per aquesta raó escriví a la Generalitat contant altres malifetes dels rebels i demanant socors, tot incloent una lletra comminatòria rebuda del mateix Verntallat. La Generalitat li contestà, poc després, anunciant la sortida imminent de Barcelona de l’exèrcit del comte Hug Roger III de Pallars, que es disposava a acabar amb els desordres.
(Barcelona, 1687 – 1757)
Dama. Era cunyada de Josep Antoni de Mata.
En establir-se el setge de Barcelona, pel juliol de 1713, s’instal·là al poble proper d’Alella (Maresme), on es féu passar per una de les aristòcrates fugides dels perills de la lluita. Buscà el tracte amb els oficials borbònics, però en realitat fou una agent del servei secret català que dirigia Salvador Lleonard.
El seu èxit més important fou obtingut pel gener de 1714, el mateix dia en que el petit regiment d’Ermengol Amill pensava ocupar per sorpresa Mataró, desguarnida momentàniament pels filipistes, Marianna aconseguí d’un coronel borbònic l’ordre secreta segons la qual anava cap a Mataró un fort regiment, seguidament passà l’informe a Lleonard que arribà amb el temps just per poder avisar a Amill i suspendre l’operació, la qual hauria resultat desastrosa.
Veure> Constança de Montcada i d’Abarca (comtessa d’Urgell, segle XIII).
(Catalunya, segle XII – 1228)
Filla il·legítima de Pere I el Catòlic, que la dotà amb la baronia d’Aitona i la prometé el 1212 amb Guillem Ramon de Montcada, cinquè senescal.
El dot de Constança formà el patrimoni bàsic de les branques de Montcada originades pel seu matrimoni, el qual se celebrà el 1222.
El matrimoni tingué tres fills: Pere de Montcada, el sisè senescal, Ramon de Montcada, setè senescal, i Guillem de Montcada, bisbe de Lleida.
(Castella, segle XI – Urgell, després 1064)
Comtessa d’Urgell. Dita també Belasquita o Velasquita. Era muller del comte Ermengol II d’Urgell.
Ja vídua d’aquest i essent menor el seu fill Ermengol III, vengué la provisió del bisbat urgellenc per 100.000 sous, a l’arquebisbe de Narbona, Guifré de Cerdanya, que comprà el privilegi per posar de bisbe d’Urgell el seu germà Guillem de Cerdanya.
(Catalunya, segle XVI – Aragó, segle XVI)
Filla de Berenguer Arnau (VI) de Cervelló i germana de Berenguer Arnau (VII) i Felip (I), els quals moriren sense successió i l’herència passà a ella.
Fou marquesa de la Pobla de Castre, muller de Martín de Alagón y Espés, baró d’Alfajarín.
Pel matrimoni de la filla d’aquests, Margarida, amb Francesc de Montcada, marquès d’Aitona, l’herència Cervelló passà als Montcada.
(Catalunya, segle XVI)
Escriptora. Dama de la cort de Germana de Foix.
Molt estimada i elogiada pel duc d’Alba, Fernando de Toledo. Mantingué correspondència literària, en llatí, amb humanistes com Lucio Marineo Siculo.
Li és atribuïda l’obra De saracenorum apud Hispaniam damnis.
(Sant Martí de Centelles, Osona, segle XI – Catalunya-Aragó, segle XVI)
Llinatge noble. Té l’origen en el senyoriu del castell de Centelles. En el regnat de Jaume I el Conqueridor una branca es va establir a València. Les dues branques, catalana i valenciana, mantingueren forts lligams de parentiu, i ambdues és van extingir al segle XVI.
Els Centelles valencians prengueren part en les lluites partidistes, i foren els caps del bàndol aristocràtic i filo-aragonès que des de l’any 1396 s’enfrontà amb els Soler. La lluita entre ambdós partits portà a l’organització de veritables exèrcits. Els Soler venceren els Centelles a la batalla de Llombai (1404).
En morir el rei Martí I l’Humà (1410), els Centelles seguiren una política antiurgellista i es posaren a favor de Ferran I d’Antequera. Ajudats per les tropes castellanes, venceren a Morvedre (1412) l’exèrcit urgellista comandat pel governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i els seus aliats, els Vilaragut i els Soler.
(Catalunya, segle XV – Bellesguard, Barcelona, 1460)
Comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera. Filla del comte Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat i germana, doncs, de Jaume II el Dissortat.
Fou una de les candidates (1409) en el segon matrimoni del rei Martí I de Catalunya, que preferí, però, Margarida de Prades.
Fracassat l’intent del seu germà (1413) de recusar la sentència de Casp amb les armes, empresonat aquest i confiscats els béns de la família, es refugià al monestir de Sixena, al costat de la seva germana Elionor.
Entre el 1414 i el 1415 acompanyà, però, la seva mare quan aquesta fou processada i reclosa al castell d’Olocau. Malgrat que ella no fou processada ni condemnada pel fet d’haver ajudat el seu germà, fou privada de tots els béns.
Rebutjat per la seva mare el matrimoni amb Joan Ramon Folc II de Cardona, fill del comte Joan Ramon Folc I, que havia estat el seu primer promès, perquè els Cardona havien abandonat la causa urgellista, es casà finalment (v1416) amb el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, del qual no tingué fills.
(Comenge, França, segle XIV – Balaguer, Noguera, 16 juny 1384)
Comtessa d’Urgell. Filla del comte Bernat VIII de Comenge. El 1335 es casà amb el comte Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya.
Hereva del comtat de Comenge per mort del seu germà Joan I (1339), els seus drets foren usurpats, però, pel seu oncle Pere Ramon I de Comenge, davant la passivitat del seu cunyat Pere III de Catalunya, que no volgué enfrontar-se amb una guerra. No aconseguí tampoc de fer valer els seus drets sobre el comtat de Pallars (1343).
Vídua (1347), governà amb eficàcia el comtat d’Urgell durant la minoria d’edat del seu fill Pere II, i aconseguí de liquidar els deutes contrets pel seu marit per finançar el moviment de la Unió.
Dades dels Països Catalans 