Arxiu d'etiquetes: consellers/es

Llull, Joan -varis-

2 Respostes

Joan Llull  (Catalunya, segle XIV – 1388/89)  Fill de Romeu Llull. Es casà amb Agnès de Gualbes, i foren pares de dos fills, que iniciaren les dues línies del llinatge: Joan i Romeu Llull i de Gualbes.

Joan Llull  (Barcelona, segle XV)  Conseller en cap (1467) de la ciutat de Barcelona.

Joan Llull  (Barcelona, segle XV)  Conseller en cap (1489) de la ciutat de Barcelona.

Joan Llull  (Barcelona, segle XV)  Ciutadà de Barcelona. Fou conseller en cap de la ciutat el 1492, als començaments de la guerra contra Joan II. Pel novembre de 1492 era elegit membre del consell de la Generalitat que actuava aleshores amb caràcter extraordinari. Figurà entre els qui juraren l’efímera sobirania oferta al rei de Castella.

Joan Llull  (Barcelona, segle XV – segle XVI)  Conseller en cap (1508) de la ciutat de Barcelona.

Lluçà -varis/es bio-

3 Respostes

Elisenda de Lluçà  (Catalunya, segle XIII)  Muller de Bernat V de Saportella (1256). Fou la darrera membre del llinatge. Els seus successors es cognomenaren Saportella, i foren senyors de les baronies de Lluçà i de la Portella.

Guisald de Lluçà  (Catalunya, segle XI)  Magnat. El 1065 rebé els castells de Lluçà i de Merlès de Ramon Berenguer I de Barcelona.

Pere de Lluçà  (Catalunya, segle XII)  Senyor dels castells de Lluçà i Merlès. Entre els anys 1180 i 1198 pledejà amb el rei Pere I el Catòlic la possessió dels seus castells, que pretenia de tenir en alou; tanmateix, hagué de reconèixer el vassallatge feudal al rei.

Ramon de Lluçà  (Catalunya, segle XII)  Magnat. El 1135 apareix al consell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, en temps del qual els Lluçà exerciren un paper de veritable influència.

Lloris, García de

1 Resposta

(Aragó, segle XIV)

Noble i conseller d’Alfons III de Catalunya. Caigué en desgràcia de la reina Elionor de Castella, en oposar-se a la partició dels regnes, i romangué fidel a l’infant Pere, contrari a aquesta divisió (1332).

Rei aquest (Pere III el Cerimoniós), li confià delicades missions de govern, com fer d’ambaixador de Mallorca a l’inici de la lluita contra Jaume III de Mallorca (1336).

Per la seva fidelitat al rei, la Unió aragonesa el destituí del càrrec de camarlenc (1347). Del 1351 al 1360 fou procurador general de València.

Lloria, Nicolau de -Sicília-

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV)

Cavaller. Potser nebot de l’amirall Roger de Lloria o possiblement nét. Fill de Margarida de Lloria i de Nicolau de Janvilla, que potser prengué el cognom matern per qüestions d’heretatge.

Fou conseller i diplomàtic de prestigi. El 1338 fou enviat a Catalunya per demanar l’enviament d’auxilis a Sicília. Idèntica missió havia de realitzar el 1349, però caigué malalt i fou substituït per Bonanat Jafer.

Llers, Berenguer de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XII)

Magnat. Figura algunes vegades com a conseller de Ramon Berenguer IV de Barcelona del 1132 al 1138.

En aquesta darrera data fou un dels negociadors de la concòrdia entre el comte barceloní i el d’Empúries.

Juli, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – després 1694)

Arquitecte, actiu a Barcelona. Fou director de les obres de la Casa de Convalescència (1675) i hom creu que féu els plans de l’església de Betlem (edificada del 1681 al 1732).

Fou conseller de la ciutat (1688-89).

Jonquer, Bernat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Secretari del rei Joan I el Caçador. La seva activitats fou molt intensa, prop del monarca, durant tot el regnat d’aquest (1387-96).

Joinville, Nicolas de

1 Resposta

(Xampanya, França, segle XIV – regne de Nàpols, Itàlia, vers 1354)

Comte de Terranova i Sant’Angelo. Passà a Catalunya en temps d’Alfons II el Franc i es casà amb Margarida, filla petita de Roger de Lloria.

Ja ancià, Pere III el Cerimoniós el nomenà (1340) primer conseller. El 1345 anà d’ambaixador a Avinyó per defensar el dret del rei sobre el regne de Mallorca.

El 1347 jurà la infanta Constança d’Aragó com a primogènita i li féu costat en contra dels unionistes. Després del 1351 passà a Itàlia.

Joan I, procés contra el consell de *

1 Resposta

Veure> Consell de Joan I, procés contra el (judici reial, 1396).

Jaume de Sicília

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1358)

Fill natural de Jaume II el Just; hagut per aquest durant la seva jovenesa, quan governava a Sicília, d’una unió ocasional amb Lucrècia, dona de la vila de Mazzara.

Degué viure a Sicília fins al 1323 o 1324, després passà a Sardenya i féu armes contra els pisans, incorporat a les forces catalanes comandades per l’infant Alfons, el futur rei Benigne, al qual es donà a conèixer, tot lliurant-li un plec segellat amb la prova del seu llinatge, el qual trameté a Jaume II, sense obrir-lo, alhora que li explicava el fet i l’informava favorablement sobre la conducta militar i personal de Jaume.

Els seus propòsits de ser admès a la cort no donaren resultat. Oferí aleshores els seus serveis al soldà de Tremissèn, el qual l’utilitzaria precisament en gestions diplomàtiques prop de Jaume II, el qual el veié així per primera vegada, encara que continuà sense ser admés a la cort, fins que pujà al tron el seu germà Alfons III, que l’acollí amb cordialitat i li concedí unes propietats a Sardenya.

El seu nebot Pere III el Cerimoniós també l’afavorí decididament. Devers el 1338 apareix com a veguer de Càller; el rei l’armà cavaller i l’incorporà al consell reial durant la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca (1344).

Sembla que es casà amb una filla del cavaller aragonès Lope de Luna.

El 1347, després de la mort del governador de Sardenya, Guillem (IV) de Cervelló, en la batalla dels Aidu di Turdu, el rei el nomenà en aquest càrrec, amb caràcter interí. Hagué d’afrontar a l’illa, sense rebre reforços, una situació molt difícil, que es prolongà fins que arribà el nou governador Riambau de Corbera.

Morí probablement sense successió, ja que la seva possessió sarda de Quarto Josso pertanyia aleshores a la corona.