Arxiu d'etiquetes: comtat Urgell

Cardona, Beatriu de -vàries-

9 Respostes

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XIV – Aragó ?, segle XIV)  Dama. Filla de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran. Havia estat promesa a Marià d’Arborea, gran noble sard. Desfet aquest compromís, es casà amb el noble aragonès Pero Cornel, senyor d’Alfajarín. D’aquesta unió naixeria Luís Cornel, darrer senyor d’aquell domini.

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Filla de Hug VI d’Empúries, vescomte de Cardona, i de Beatriu d’Anglesola. Era germana, per tant, d’Hug II de Cardona, el primer comte de Cardona. Beatriu es casà amb Ponç IV de Cabrera, hereu de Bernat II de Cabrera, almirall i gran privat de Pere III el Cerimoniós. Per renúncia en vida del seu sogre, el seu marit fou vescomte de Cabrera el 1342, però morí el 1349, sense que el matrimoni hagués tingut fills.

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Neboda de l’anterior. Fou l’única filla que tingué el comte Hug II de Cardona amb la primera muller, Blanca d’Empúries. Es casà el 1363 amb el comte Pere II d’Urgell. No li donà successió. A la seva mort, prematura, el seu marit tornaria a casar-se amb Margarida de Montferrato. Beatriu tingué una germanastra del seu mateix nom, que és la següent.

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Dama. Germanastra de l’anterior, i segurament nada després de la mort d’aquella. Era filla del primer comte de Cardona, Hug II, i de la seva segona muller, Beatriu de Luna. Es casà amb el comte Roger Bernat I de Pallars. Fou mare del comte pallarès Arnau Roger IV.

Beatriu de Cardona  (Catalunya ?, segle XV)  Dama. De filiació incerta. Es casà amb Pere III de Montcada, de la branca valenciana d’aquest llinatge i hereu sortós de la baronia d’Aitona–Seròs. Fills seus foren Joan de Montcada, primer comte d’Aitona, i Hug de Montcada, gran almirall.

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Personatge. Era filla i hereva de Pere de Cardona i de Joana, com consta en un document del 1450. No ha estat precisada la seva posició genealògica. Era casada amb Hug de Serrallonga, notari d’Igualada.

Beatriu de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Dama. És esmentada com a filla del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de la seva segona muller, Beatriu de Pallars.

Cabrera, Guerau IV de *

2 Respostes

Veure> Guerau I d’Urgell (vescomte de Cabrera esdevingut comte d’Urgell).

Borrell d’Osona

2 Respostes

(Catalunya, segle VIII – 820)

Comte d’Urgell, Cerdanya i possiblement d’Osona-Bages.

Al servei del rei franc Lluís el Pietós va participar en les campanyes d’aquest per Catalunya (801) fins a Tortosa.

Fou nomenat comte d’Urgell i Cerdanya per Carlemany (813).

Balaguer, marca de

1 Resposta

(Noguera)

Nom del sector meridional del comtat d’Urgell, des de mitjan segle XI, en esdevenir la ciutat de Balaguer tributària del comte Ermengol IV d’Urgell (1076).

Almòndir *

Deixa un comentari

Sobrenom àrab del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya (segle IX).

Adelaida de Forcalquier

2 Respostes

(Provença, França, segle XI – Avinyó, França, 1129)

Dama. Filla de Guillem Bertran II, comte de Forcalquier, i segona muller del comte Ermengol IV d’Urgell, amb qui tingué un fill, Guillem V de Forcalquier.

A la mort del seu pare (1096), Adelaida, ja vídua, heretà el comtat de Forcalquier i anà a regir-lo amb el seu fill; així era establert un llinatge català a l’alta Provença.

Adelaida d’Urgell -segle XI-

1 Resposta

(Catalunya, segle XI)

Segona muller d’Ermengol III d’Urgell. Aquest s’hi casà en restar vidu de la seva primera esposa Clemència.

Potser foren fills d’Adelaida alguns dels que tingué el comte: Guillem, Ramon i Berenguer, tots ells morts joves.

Adelaida d’Urgell -segle X-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle X – Sant Joan de les Abadesses ?, Ripollès, segle X)

Muller del comte Sunifred II d’Urgell. En restà vídua el 948.

L’any següent, havent entrat en religió, fou la tercera abadessa del monestir de Sant Joan, substituint a una altra, el nom de la qual fou amagat a tots els escrits degut a la seva conducta escandalosa.

Urgell, Guerau d’

3 Respostes

(Catalunya, segle XIII – després 1271)

Fill del comte Ponç I d’Urgell.

A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d’heretar el comtat al·legant que els fills d’Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo.

Urgell, comtat d’

251 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XV)

Divisió territorial i administrativa. Al començament del segle IX l’Urgell formava part de la marca de Tolosa i, més tard, de la de Gòtia. L’Urgell era sota el domini del rei franc, però el seu règim era encomanat a pròcers pirinencs fidels a la seva política. Asnar Galí (v 820-832) i el seu fill Galí (832 a v 835) eren aragonesos; Sunifred (v 835-838), que uní en la seva persona el nucli bàsic de la futura Catalunya, era de Carcassona i d’ascendència conflentina, i Salomó, que succeí Sunifred solament a l’Urgell, Cerdanya i Conflent, tampoc no fou franc.

Guifre I el Pilós degué obtenir la successió de Salomó a Attigny (870), com un dret familiar a causa d’haver ocupat el lloc el seu pare Sunifred, i a la fidelitat tradicional de la família envers els carolingis. A partir d’ell, va triomfar la tendència hereditària, i el comtat d’Urgell tingué una dinastia pròpia, sòlidament fundada.

A la mort de Guifre, l’Urgell passà al seu fill Sunifred (897 a v 948). El govern del comte Borrell II de Barcelona (v 948-992) va coincidir amb la desaparició de la dinastia carolíngia. Ermengol I (992-1010) fou una figura notable del seu temps. Anà dues vegades a Roma (998 i 1011) per assistir a concilis. Va lluitar coratjosament contra els musulmans de Lleida en l’acció d’Albesa, en la qual caigué presoner (1004).

Ermengol III (1038-65), gran aliat de Ramon Berenguer I, lluità juntament amb ell contra el comte de Cerdanya i contra els musulmans. Participà brillantment en la croada acabada amb la conquesta de Barbastre (1064). El seu fill Ermengol IV (1066-92) eixamplà les fronteres del comtat cap al sud, i obligà els reietons musulmans de Lleida i Fraga el pagament de paries. Les seves conquestes s’estengueren sobretot per la vall de Sió, i expugnà els forts castells de Calassanç i Gerp, que barraven el pas cap a Balaguer.

Ermengol VI (1102-54), encara infant quan heretà el comtat, va restar sota la tutela de l’avi, Pero Ansúrez, senyor de Valladolid. Aprofitant l’aixecament contra els cristians dels musulmans tributaris de Balaguer, el comte Ansúrez, el vescomte Guerau Ponç i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona conqueriren definitivament la plaça (1106), que al cap de poc esdevingué la capital del comtat. Ermengol VI participà en l’expedició de Balears (1114) i en la conquesta de Saragossa (1118), al servei d’Alfons I d’Aragó. Fou un dels principals col·laboradors de Ramon Berenguer IV, i el magnat que més va ajudar en la conquesta de Lleida (1149); per això va rebre una tercera part de la ciutat en senyoria; a més, els urgellesos forniren la massa primordial del repoblament lleidatà. Fou també un dels principals factors de l’expedició a Almeria (1147), formant part de l’host d’Alfons VII.

Ermengol VIII (1184-1209) va haver de lluitar contra Ponç III de Cabrera, que refusava de reconèixer-li la potestat dels castells d’Os i d’Àger. Més gravetat van tenir les lluites d’Ermengol contra Ramon Roger, vescomte de Foix, ajudat per Ramon de Cervera, gran senyor de la plana d’Urgell, i pels albigesos del migdia de França. L’any 1198 el de Foix va envair l’Urgell i saquejà la ciutat de la Seu. Ermengol derrotà Ramon de Cervera a Agramunt (1202) i, l’any següent, els vescomtes de Foix i Castellbó. L’any 1206 els barons enemistats van firmar la pau per intervenció del sobirà, Pere I. Quan morí deixà els estats a la filla Aurembiaix (1209-31), nena de pocs anys.

Aurembiaix morí sense successió, i s’extingí la línia directa dels Ermengols, substituïda per la dels Cabrera. Ponç de Cabrera, fill de Guerau, reivindicà el comtat amb l’ajuda de la majoria dels barons pirinencs. La guerra durà quatre anys, fins al conveni de Tàrrega (1236). Els Cabrera, que de fet havien regit el comtat amb intermitències d’ençà del 1213, obtingueren finalment el reconeixement de les seves pretensions.

El comte Àlvar va casar-se amb Cecília, germana del comte de Foix (1256); a la mort d’Àlvar, els seus executors testamentaris van fer renúncia del comtat a favor de Jaume I. Quan Jaume morí, una formidable coalició de magnats ponentins, dirigida pel comte Roger Bernat de Foix, va aixecar-se contra el rei Pere II, en defensa de l’hereu d’Àlvar, el jove Ermengol. El rei aconseguí de dominar la revolta, però signà amb el desposseït Ermengol el conveni d’Agramunt (1278), que li restituïa el comtat.

Ermengol esdevingué un dels més addictes i lleials col·laboradors del rei Pere i del seu successor Alfons el Franc. S’embarcà amb el monarca, a la conquesta de Sicília i, en la invasió francesa del 1281, lluità al costat del rei a l’Empordà. Participà en la conquesta de Menorca (1287) i Alfons el Franc va premiar-lo amb l’absolució (1286) de tots els compromisos contrets en el conveni del 1278. Ermengol també acompanyà Jaume II a la guerra de Sicília. Morí sense successió (1314) i desposà en el seu testament que el rei casés el segon fill, Alfons, amb Teresa d’Entença, reneboda d’Ermengol.

Alfons fou comte d’Urgell i solia residir a Balaguer; quan esdevingué rei (1328) designà comte el seu fill Jaume. Jaume I d’Urgell fou avi del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat (1408-12), que heretà una hisenda sanejada i un patrimoni que el feia el primer magnat del país.

Jaume II va emprar-los en la lluita per la corona catalano-aragonesa, que ell reclamava com a últim representant per línia masculina legítima de la nissaga catalana. Derrotat per Ferran d’Antequera, fou fet presoner a Balaguer (1413), condemnat a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns.