(Barcelona, 1846 – 16 gener 1913)
Pianista i compositor. Germà de Ferran. Estudià piano amb Joan Barrau i composició amb Marià Obiols. El 1866 fou nomenat professor del Conservatori del Liceu de Barcelona.
Entre les seves obres destaquen Barcarola, Rapsòdia i altres peces per a piano, així com romances.
Traduí a l’italià els llibrets de les òperes Henry Clifford, d’Isaac Albéniz i Els Pirineus, de Felip Pedrell.
(Barcelona, 5 octubre 1887 – 29 octubre 1972)
Compositor i pianista. Deixeble de Josep Rodoreda i Carles G. Vidiella a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orfeó Canigó. El 1917 fundà l’Institut Musical Ardèvol i el Trio Ardèvol.
És autor d’obres de música de cambra, d’orquestra i de cant. Una suite seva obtingué el premi Ciutat de Barcelona 1958.
Escriví alguns llibres de teoria entre els quals un Tratado de técnica musical (1923) i uns Estudios rítmicos, polirrítmicos y politonales (1939).
Fou el pare del també compositor Josep Ardèvol i Gimbernat.
(Barcelona, 13 març 1911 – l’Havana, Cuba, 9 gener 1981)
Compositor. Fill de Ferran Ardèvol i Miralles. Fundador i director durant 18 anys de l’Orquestra de Cambra de Cuba (1934), país on s’establí a partir de 1929. Col·laborà en diverses revistes de música (“Musicalia”, “Conservatorio”, “La Música”).
És autor d’una extensa producció coral i instrumental, com Burla de don Pedro a caballo (1943), sobre text de García Lorca, Sardana para pequeña orquesta (1935), dues Suites cubanes (1947-49), un Concerto Grosso, cantates com La victoria de Playa Girón, Che comandante, etc.
El 1976 fou nomenat degà de la facultat de música de l’Havana.
(Catalunya, segle XIX – Castelló d’Empúries ?, Alt Empordà, segle XIX)
Compositor. Fou mestre de capella de Castelló d’Empúries. Compongué diverses obres de música sacra.
(Sanaüja, Segarra, 7 novembre 1786 – Barcelona, 23 novembre 1853)
Compositor. Mestre de capella a la catedral de Sogorb, a Santa Maria del Mar (Barcelona), a la catedral de València, a la de Sevilla, a la capella reial de Madrid, a la catedral de Bordeus (1836), a París (1845) i a la basílica de la Mercè (1849-53).
Compongué dos oratoris: La dulzura en la virtud i El juicio final, misses, misereres, etc., i publicà un Recueil de Cantiques i un Traité d’harmonie (París, 1848) que fou també editat a Barcelona (1848) amb el títol Tratado teórico práctico de armonía y composición.
(Barcelona, 27 novembre 1920 – 21 març 2014)
Poeta i autor de lletres de cançons. Ha publicat els reculls poètics Per entrar en el regne (1957) i Intento el poema (1960), amb el qual aconseguí el premi Carles Riba 1959.
A més d’adaptar lletres estrangeres, n’ha escrites d’originals, les quals, musicades per Lleó Borrell, han estat premiades i han obtingut molta acceptació (Se’n va anar, etc).
(Tarragona, 2 març 1872 – 21 agost 1952)
Compositor i organista. Fou organista de la seu de Tarragona.
En 1888 guanyà el premi de composició ofert a l’Exposició Universal de Barcelona.
És autor d’un cert nombre d’obres remarcables.. .
(Agullent, Vall d’Albaida, 16 setembre 1854 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 5 febrer 1925)
Compositor. Director del Conservatori de València (1910-25).
Escriví Elementos de solfeo, Teoría general del solfeo en forma de diálogo i Curso elemental de piano.
Compongué 2 misses, 3 sarsueles, una marxa religiosa, etc.
(Barcelona, 1833 – Buenos Aires, Argentina, 1902)
Compositor. Estudià als conservatoris de Barcelona i París.
Fou concertista d’harmònium i ensenyà a tocar aquest instrument a la reina Isabel II de Borbó. La seguí al seu exili de França.
L’any 1888 s’establí a l’Argentina, on exercí diversos càrrecs artístics.
(Palafrugell, Baix Empordà, 6 agost 1749 – Sant Benet de Bages, Bages, 14 febrer 1833)
Compositor de música religiosa i cantor. Fou prevere, i després entrà com a monjo a Montserrat (1786), d’on havia estat escolà.
Allí inventà un instrument de teclat que anomenà velacordi i que presentà, amb algunes màquines hidràuliques, a la Llotja de Barcelona.
Passà l’última part de la seva vida a Sant Benet de Bages.
Dades dels Països Catalans 