(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Advocat i ciutadà honrat. Pertanyia al Consell de Cent. Hi restà després de les eleccions municipals de 1713.
Formà part d’una de les juntes que compongueren el govern provisional català durant el setge de Barcelona.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Lleida, segle XVII – segle XVIII)
Patriota. El 1707 es distingí a la defensa de la plaça contra l’exèrcit invasor que manava el duc d’Orleans, a la Guerra de Successió.
En una ocasió capturà un soldat francès fora de les muralles i el dugué presoner a la ciutat.
(Lleida, segle XII – 1228)
Fill de Ramon Sassala, ambdós coneguts pel sobrenom Cavassèquia per un ofici d’origen sarraí, que el comte Ramon Berenguer IV atorgà a aquest llinatge de repobladors, a títol de senyoria sobre els recs del Segrià, a condició de conservar en bon estat les sèquies.
Pere Ramon el 1190 traspassà els seus drets a la ciutat de Lleida. Ell i el seu successor, Pere Sassala, atesos els seus coneixements tècnics, continuarien en el governament dels recs fins avançat el regnat de Jaume I.
(Barcelona, segle XIV)
Ciutadà de Barcelona.
Fou un dels representants de Barcelona que formaren el consell especial que, el 1344, decidí la sort de Jaume III de Mallorca, desposseït aleshores per Pere III el Cerimoniós.
El 1348 fou un dels missatgers reials a València per invitar la Unió a sotmetre’s poc abans de l’ofensiva reial.
(Barcelona, segle XV)
Ciutadà. El 1453, arran de la caiguda de Constantinoble, convocà un concurs referent a la croada contra els turcs.
Es tractava d’un certamen d’alguna importància, al qual concorregueren figures d’un cert relleu com Joan Berenguer de Masdovelles, Joan Fogassot i Joan Puculull.
(Barcelona, segle XV – 1474)
Mercader i després ciutadà honrat de Barcelona. Fill de Francesc Burguès. Era vinculat a altres mercaders, com el seu cunyat Joan de Llobera.
Posseïa una galera de tres-centes bótes que anava regularment a Llevant o servia el rei Alfons a Nàpols, i contra Gènova quan comandà l’estol a les ordres de Bernat de Vilamarí (1454-58).
Exercí càrrecs municipals gairebé des de la seva inscripció al Consell de Cent el 1432, com el de síndic de Barcelona a Nàpols, i fou considerat de la Biga fins als inicis de la guerra civil contra Joan II, moment en què demostrà una vegada més la fidelitat de la família a la institució monàrquica.
(Lleida, segle XIV – abans 1344)
Ciutadà. Estigué al servei de Pere el Cerimoniós, el qual l’envià d’ambaixador a Avinyó (1336) i com a defensor de la Vall d’Aran enfront del bisbe de Comenge.
Obtingué terres a Sardenya i fundà a la seu de Lleida la capella de la família.
Fou pare de Pere i de Francesc de Santcliment.
(Catalunya, segle XIII – 1609)
Llinatge de mercaders, ciutadans honrats i cavallers. Vinculat des del segle XIII a Lleida i a Barcelona.
La branca de Lleida adquirí una certa importància amb Tomàs de Santcliment (Lleida, segle XIII – després 1292) Senyor del castell d’Alcarràs (Segrià), el qual comprà el 1249 a Guillem de Cardona. Rebé potestat del rei, com a recompensa de la seva participació a la campanya de València, sobre els castells d’Albalat de Cinca, Maldà i Maldanell (Urgell).
Al segle XIV residien al carrer Major de Lleida i posseïen, a més de la senyoria d’Alcarràs i Montagut, Sarroca de Lleida, Llardecans, Vilanova de Remolins i grans latifundis a Flix i la Palma (Ribera d’Ebre), aquests darrers venuts a la ciutat de Barcelona el 1398. Havien esdevingut una de les principals famílies lleidatanes. El 1515 no posseïen ja ni Alcarràs ni Sarroca ni Llardecans, fet que reflecteix llur decadència.
La branca de Barcelona esdevingué, a la baixa edat mitjana, una de les més importants de la ciutat, tant pels seus membres ciutadans honrats o mercaders com pels de la petita noblesa. El primer personatge destacat sembla ésser Pere de Santcliment (Barcelona, segle XIII) Escrivà. Qualificat per Jaume I el Conqueridor d’escrivà nostre, després ho fou de l’infant Pere. Potser era germà seu Jaume de Santcliment, escrivà de la batllia de Barcelona.
Des dels primers decennis del segle XIV aparegueren al Consell de Cent i tingueren càrrecs municipals: el primer membre que fou conseller fou Francesc de Santcliment el 1325. Llurs descendents arribaren a ésser cavallers i senyors de Badalona gràcies a llurs serveis a la monarquia.
A la fi del segle XIV una branca enllaçà amb els Burguès, senyors de la torre Burguesa de Viladecans, que imposaren llur cognom.
(Girona, segle XV – 1462)
Ciutadà. Era un dels homes més rics de Girona i posseïa un palau al carrer de Ciutadans. No fruïa de gaires simpaties. Representà a Corts la seva ciutat.
Fou ambaixador a França del príncep Carles de Viana. El 1460 era un dels ambaixadors de la Generalitat a Lleida per negociar la llibertat del príncep, llavors empresonat per Joan II. El 1462 fou guanyat a la causa reialista per l’habilitat de la reina Joana Enríquez.
El 6 de juny de 1462, a l’arribada pacífica de les tropes de la Generalitat que manava el comte Hug Roger III de Pallars, decidí lluir-se aprofitant que només tenia al davant el comte amb l’avantguarda i que el gros de les forces encara no havia comparegut. Féu una sortida per sorpresa, però la retirà en veure la rapidesa de l’alarma.
Aleshores insultà des de la muralla els homes del comte. Aquests, exasperats, forçaren l’entrada a la ciutat i l’ocuparen fàcilment, amb el beneplàcit de la població. Sampsó i els seus seguidors hagueren de fugir a la Força, on passaria el setge sofert per la reina i pel príncep hereu Ferran.
Dirigint els treballs de destrucció d’unes cases massa properes a la muralla, morí d’una sageta al cap.
(Catalunya, segle XI – segle XII)
Pretendent al comtat de Cerdanya quan aquest passà, a falta de successió masculina, a Ramon Berenguer III de Barcelona (1117 o 1118).
Hom ha dit que devia ser un bastard, o bé un descendent per línia materna d’Enric, oncle de Bernat Guillem, el darrer comte cerdà.
Les seves reclamacions duraren fins al 1134, ja regnant Ramon Berenguer IV. En aquella data renuncià als seus possibles drets a canvi d’una compensació.
Dades dels Països Catalans 