Arxiu d'etiquetes: científics/ques

Pujol i Grau, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 octubre 1942 – )

Violoncel·lista, compositor i investigador científico-musical. Féu estudis al Conservatori de Música de Barcelona, que amplià, entre altres llocs, al País de Gal·les, Escòcia i a Bayreuth (Baviera).

Ultra les actuacions en conjunts orquestrals (entre les quals l’orquestra del Liceu, de Barcelona) i com a solista, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre les arts plàstiques i el violoncel i a la recerca de noves sonoritats, i ha dut a terme investigacions sonores sobre obres d’una sèrie d’artistes, sobretot catalans, fruit de les quals són les composicions, executades per ell mateix, sovint en sales d’exposicions, com ara: Gènesi, Artexpo 76, Vint-i-quatre tons i mig d’un terç de trenta-tres, Concert homenatge a Pau Casals, Concert per a violoncel sobre teixits coptes, Els 85 colors de Joan Miró (amb poema de J. Corredor Matheos), Keramikè 2 (sobre deu ceràmiques dels Vila Clara), la música del ballet Vis vitalis, etc.

Ha compost música per a curts-metratges sobre pintors catalans.

Ha realitzat sobre ceràmica algunes de les seves partitures.

Oró i Florensa, Joan

1 Resposta

(Lleida, 26 octubre 1923 – Barcelona, 2 setembre 2004)

Bioquímic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona el 1947. Emigrà als EUA i ingressà a la Universitat de Houston el 1955. Ha fet investigacions al laboratori de Radiacions Lawrence, de la Universitat de Berkeley (1962).

Dedicat a les anàlisis dels compostos orgànics existents en els sediments precambians i els meteorits, ha contribuït a l’investigació de l’origen de la vida. Fou el primer a obtenir l’adenina i l’adenosina. Ha participat en diversos programes d’investigació de la NASA.

Diputat al Parlament de Catalunya el 1980, dimití el 1981 per continuar amb la seva labor científica.

Monlau i Roca, Pere Felip

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Miravitlles i Torras, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1930 – 26 abril 1995)

Científic. Llicenciat en farmàcia, ciències químiques i físiques i exactes per la Universitat de Barcelona. Membre del CSIC, el 1968 s’integrà a la comissió de Selenologia de la NASA i el 1972 a l’Associació Astronàutica Espanyola com a vicepresident. Col·laborà amb Televisión Española en diversos programes de divulgació científica, amb films com Las galaxias i Misterios al descubierto.

Fou delegat de relacions públiques de l’ajuntament de Barcelona, director general de promoció del turisme, director general de la cadena hotelera HUSA i adjunt a la presidència i director del departament de comunicació i imatge del grup CIRSA. Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, estava en possessió de l’Orden Alfonso X el Sabio i la medalla al Mérito Militar de primera classe.

Massagué i Solé, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 abril 1953 – )

Bioquímic. Obtingué el doctorat en farmàcia per la Universitat de Barcelona l’any 1978. Professor i investigador a centres universitaris i mèdics dels EUA. La seva contribució científica principal ha estat el descobriment d’un mecanisme que inhibeix la multiplicació cel·lular mitjançant un factor hormonal que actua a través de receptors de la membrana cel·lular i que controla l’expressió d’uns gens els productes dels quals aturen la divisió cel·lular.

Ha estat distingit amb diversos premis i guardons, entre els quals la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1994), el premi Ciutat de Barcelona (1995) i la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona (1995).

Masriera i Rubio, Miquel

1 Resposta

(Barcelona, 11 gener 1901 – 22 agost 1981)

Científic i escriptor. Fill d’Artur Masriera i Colomer. Obtingué el doctorat a Madrid i amplià estudis a l’Escola Politècnica Federal de Zuric, on realitzà un intens treball d’investigació (estudi sobre les fosfinimines).

Col·laborador científic de “La Vanguardia”. Fou el primer que exposà les teories de Spengler sobre el relativisme històric, així com també la teoria de la relativitat d’Einstein. Fou professor de química i de física a la Universitat de Barcelona (1926-39).

Publicà les obres: Contribución al estudio de las fosfiniminas (1924), Una nueva reacción del ácido fórmico (1930), La enseñanza de la química técnica i La materia no existe.

Martí i Franquès, Antoni de

3 Respostes

(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)

Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.

Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).

Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.

El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.

El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.

L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.

Margalef i López, Ramon

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1919 – 23 maig 2004)

Ecòleg. Es llicencià el 1949 en ciències naturals a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1952. Investigador de l’Institut de Biologia Aplicada del CSIC (1946-51). Membre de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que dirigí en el període 1966-67, al qual donà un gran impuls i un prestigi internacional. L’any 1967 s’encarregà de la càtedra d’ecologia de la Universitat de Barcelona, que ocupa fins al 1986.

Ha assolit renom internacional com a especialista en l’estudi dels organismes marins i d’aigües dolces. En la seva dilatada tasca científica destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics en l’estudi de les poblacions.

Ha rebut nombrosos premis, entre ells el premi Huntsman d’Investigacions en Ciències Marines en la seva primera edició (1980), el Naumann-Thienemann de limnologia, i el premi Ramón y Cajal d’investigació científica.

Ha escrit nombrosos articles i llibres, entre els quals cal destacar Comunidades naturales (1962), Perspectivas en teoría ecológica (1968), Ecología (1974), La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnología (1983), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Planeta azul, planeta verde (1992).

El 1991 fou designat pel Parlament Europeu com a titular del comitè científic de l’Agència Europea del Medi Ambient.

Institut d’Estudis Catalans

264 Respostes

(Barcelona, 1907 – )

(IEC)  Corporació acadèmica. Dedicada a la investigació científica, fou fundada per Enric Prat de la Riba. Estructurat des de 1911 en tres seccions (filològica, històrico-arqueològica i de ciències), va elaborar sota la direcció de Pompeu Fabra les Normes Ortogràfiques, publicades el 1913 i aviat reconegudes i acceptades arreu, i inicià les seves publicacions, entre les quals es destaca l’“Anuari de l’IEC”.

Va instituir un cartell anual de premis a la investigació i organitzà serveis, laboratoris i seminaris, a més de la Biblioteca de Catalunya (1914).

Institut d'Estudis Catalans (IEC)Perseguit per la dictadura de Primo de Rivera, encara hagué de viure l’abolició oficial sota el govern de Francisco Franco; però, reconstituït clandestinament el 1942, pogué sobreviure gràcies al mecenatge fins que va ésser finalment tolerat.

El 1977, fou novament reconegut amb caràcter oficial dins l’àmbit dels Països Catalans. El 1991 el Parlament de Catalunya va reconèixer l’autoritat lingüística de l’IEC, que ha portat a la publicació (1995) del nou Diccionari, de caràcter normatiu.

Pertany a la Unió Acadèmica Internacional.

Enllaç web: Institut d’Estudis Catalans

Fontserè i Riba, Eduard

5 Respostes

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).