(València, 1896 – 1971)
Metge i químic. Es doctorà el 1922 amb una tesi sobre la reacció de fixació del complement a la tuberculosi.
Fou catedràtic de terapèutica de la universitat de Valladolid (1925) i més tard de farmacologia de la de València, de la qual fou vice-rector.
És autor d’un gran nombre de treballs sobre la seva especialitat.
(València, 26 agost 1908 – 4 novembre 1974)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de València, on s’especialitzà en oto-rino-laringologia. Catedràtic, primer, a la universitat de Cadis, passà després a la de València, de la qual fou rector (1972).
Publicà: Quimioterapia de la otitis (1947), Quimioterapia en otología (1949), Algunos aspectos evolutivos en el tratamiento del cáncer laríngeo (1951) i altres treballs mèdics.
(Cinctorres, Ports, segle XVIII)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de València i rebé el grau de doctor el 1765. Fou catedràtic de prima.
Escriví una història dels comentaris d’Hipòcrates fins a Andreu Piquer i uns Discursos sobre els escrits químics més insignes a Alemanya, França i Anglaterra (1772).
Arnau de Bardaixí (Aragó, segle XIV) Comanador de l’orde de l’Hospital a Saragossa (1364). Defensà la frontera de Morella durant la guerra amb Castella.
Arnau de Bardaixí (Aragó, ?, segle XIV – segle XV) Noble. Participà al Parlament aragonès d’Alcanyís, durant l’interregne. Pel febrer de 1412, era un dels representants que, reunits amb els de Catalunya, fixaren les condicions d’elecció del nou monarca que calia designar.
Balasc de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Segurament oncle de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Ramastué, Benavent i Calladrons.
Bernat de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Oncle probablement de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Bellestar. Descendent seu fou el jurista Joan de Bardaixí i Almenara.
Francesc Joan Bardaixí (València, segle XVI) Catedràtic de gramàtica a la universitat de València. Autor de De conscribendis epistolis (1564) i de Syntaxis latina (1566).
Joan de Bardaixí (Ribagorça, segle XVI – vers 1588) Descendent de Balasc de Bardaixí. Fou un dels capitosts del partit del comtes de Ribagorça en la revolta del comtat des del 1580.
Pere de Bardaixí (Aragó, segle XV) Noble. Fou un dels tractadors o apoderats de les Corts de Fraga de 1460.
(Sant Joan de Sineu, Mallorca, 1788 – Palma de Mallorca, 1857)
Escriptor. Franciscà, fou mestre de gramàtica al convent de l’ordre i catedràtic de llatí a la Universitat de Mallorca (1814).
Escriví diversos llibres pedagògics, algun dels quals reeditat moltes vegades, i deixà manuscrit un resum de la vida de la vida de Caterina Tomàs, en versos hexàmetres.
(Illes Balears, segle XVII)
Lul·lista. Exercí la càtedra lul·liana de la Universitat de Mallorca.
És autor d’un assaig manuscrit, d’aplicació sistemàtica de les doctrines lul·lianes a la teologia sacramental, atribuït erròniament a Rafael Barceló i Roig (De sacramentis in genere evisceratio juxta inconcussam venerabilis magistri… Raymundi Lulli, 1668-93).
(València, 20 juliol 1624 – 23 setembre 1672)
Predicador i teòleg. Fou catedràtic de filosofia i teòleg de gran competència. Era jutge ordinari de la Inquisició.
És remarcable el seu sermó titulat Ramellet del bateig del fill i fillol de València, Papostòlic sant Vicent Ferrer, que conté lloances significatives a la llengua del país.
(Tarragona, 1857 – 20 febrer 1927)
Eclesiàstic. Catedràtic de llatí al seminari de Tarragona i canonge d’aquesta seu.
Per les seves virtuts gaudí de gran estimació popular.
(València, segle XVIII)
(o Balaguer) Metge. Estudià medicina a la universitat de València, de la qual fou catedràtic extraordinari i general del claustre de medicina.
El 1741 publicà Floresta de disertaciones histórico-prácticas chímico-galénicas, en dos volums, i, el 1744, Floresta de disertaciones febriles histórico-médicas, chímico-galénicas, médico-prácticas, la qual ve a ésser el tercer volum.
(Pamplona, Navarra, 1834 – València, 7 desembre 1897)
Pintor i escriptor. Format a València, on féu estudis a la universitat i a l’Acadèmia de Sant Carles.
Conreà la pintura d’història (Mort de Sòcrates, 1855) i el retrat (Sarasate, al conservatori de València, El comte de Ripalda, al Museu de Belles Arts de València), però destacà més per la seva tasca pedagògica: fou catedràtic i després director (1871) de l’Escola de Belles Arts de l’Acadèmia.
Per la seva humanitat i el seu fi humorisme gaudí de bona reputació entre els seus deixebles, entre els quals sobresurt Emili Sala.
Esporàdicament es dedicà al periodisme (sobre temes artístics), a la poesia satírica i a la caricatura.
Dades dels Països Catalans 