(València, segle XVI – 1613)
Filòsof i carmelità descalç. De l’escola neoaristotèlica, fou catedràtic a València i a Valladolid.
Entre les seves obres figuren els Commentarii in universam Aristotelis logicam (1612), In VIII libros Physicorum (1614) i In libros de anima, et generatione et corruptione (1615), que tingueren un bon acolliment a les universitats.
(Felanitx, Mallorca, 26 juny 1756 – 23 abril 1826)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i en ambdós drets, el 1780 obtingué una càtedra de filosofia a la Universitat Literària de Mallorca, i deu anys més tard, la càtedra de teologia; després, en fou rector i procanceller. Fou canonge i visitador del bisbat de Jaén.
Publicà diverses oraciones fúnebres, entre les quals es féu famosa la del bisbe Bernat Nadal (1818). Escriví un Diccionario histórico-político del estado eclesiástico y regular de Mallorca, perdut, i una Pràctica cristiana per obrar ab perfecció (1807).
(Palma de Mallorca, 1802 – 1876)
Escriptor franciscà. Catedràtic de la Universitat Literària de Mallorca (1826) i professor d’humanitats castellanes a l’Institut Balear (1835). Ajudà Joan Gamundí a ordenar la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca.
És autor de l’opuscle Cristiano-socialistas (1848), d’Explicaciones que en descargo de su conciencia y rectificación de sus ideas presentó el autor del folleto cristiano-socialista al Ilm. Don Rafael Manco, obispo entonces de la diócesis de Mallorca… (1855) i de diversos sermons i discursos.
(València, 1538 – Évora, Alentejo, Portugal, 1603)
Jesuïta i teòleg. Fill natural de l’historiador Pere Antoni Beuter. Format a València i a Coïmbra (Beira), regentà la càtedra de teologia tomista a Évora, on succeí Luis Molina (1587), seguint les posicions teològiques d’aquest. Ensenyà també a Coïmbra.
Els seus comentaris sobre Tomàs d’Aquino, De angelis i De incarnatione, restaren inèdits.
(València, 1490/95 – 5 desembre 1554)
Historiador i exegeta. Beneficiat de la seu valenciana des del 1528 i capellà de l’arquebisbe Erhard de la Marche, dedicà a aquest el tractat Caerimoniae ad Missam (1527) i un Iudicium in confessiones sacerdotum (1532). L’any 1540 anà a Roma, on Pau III el nomenà protonotari i predicador apostòlic. De tornada a València regí la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament.
El 1538 publicà la primera part de la seva obra essencial Primera part de la història de València…, que fou traduïda per ell mateix al castellà el 1546 amb el títol de Crónica general de toda España y especialmente del reino de Valencia, la segona part de la qual, redactada en castellà, va publicar-se el 1550; la tercera, inèdita, no ha estat trobada.
La crònica de Beuter, que fou traduïda a l’italià el 1556 i reeditada a València el 1604, és basa en un ampli recull bibliogràfic i inclou diverses inscripcions, però no es sostreu a la influència fabulosa d’Annio de Viterbo.
Fou el pare del teòleg jesuïta Pere Lluís Beuter.
(Alacant, 27 juny 1883 – Sant Joan d’Alacant, Alacantí, 22 maig 1965)
Economista. Germà de Juli. Fou catedràtic a Madrid.
Publicà les obres Industrias de la alimentación y industrias afines (1906), Elementos de tecnología industrial, aplicados al comercio (1906), Sociedad y felicidad (1916), La doctrina funcional del dinero (1945), Análisis del mercato finanzario (Roma, 1951), La doctrina del gran espacio económico (1953) i Una economía libre sin crisis ni paro (1955).
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1954 – )
Arqueòleg i prehistoriador. Format a la Universitat de València, on es doctorà l’any 1986, hi exercí la docència des del 1984, a partir del 1997 com a catedràtic de prehistòria. Ha centrat la seva investigació en l’estudi del procés de neolitització de la península Ibèrica.
Entre les seves publicacions cal destacar El vaso campaniforme en el País Valenciano (1984), La tradición cultural de las cerámicas impresas en la zona oriental de la península ibérica (1989), Al oeste del edén: las primeras sociedades agrícolas en la Europa mediterránea (1993), Los recursos abióticos en la prehistoria: caracterización, aprovisionamento e intercambio (amb T. Orozco i X. Terradas) i l’edició (amb T. Orozco) de les actes del II Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (1999).
(Sueca, Ribera Baixa, 12 març 1896 – València, 23 maig 1963)
Escultor. Estudià a València i a Roma. A València fou catedràtic de dibuix del natural en moviment i membre de l’Acadèmia de Sant Carles, i sobresortí en l’ensenyament.
Entre les seves obres, d’un gust classicista, figuren l’estàtua del mestre Serrano, el monument alçat a Sueca en honor del compositor, i el gran relleu al·legòric de l’Ateneu Mercantil de València.
(Nules, Plana Baixa, 4 abril 1886 – 27 abril 1962)
Botànic. Estudià ciències naturals a la universitat de Madrid. Fou catedràtic de mineralogia i botànica (1914), i més tard, de biologia, a la Universitat de València, i director del jardí botànic.
Publicà un estudi de la vegetació de la serra d’Espadà (1911) i diversos treballs sobre muscínies de Castelló de la Plana.
(València, 1 octubre 1895 – 11 novembre 1966)
Metge. Es llicencià (1917) i es doctorà (1927) a València. Fou catedràtic de patologia general a la universitat de Sevilla (1930) i de patologia mèdica a la de València.
Ha estat un dels principals impulsors del desenvolupament dels estudis sobre la patologia de l’envelliment i la geriatria com a especialitat mèdica a Espanya.
Entre els seus treballs cal esmentar: Patología Médica i Tratado sobre medicina interna de urgencia.
Dades dels Països Catalans 