(València, 11 març 1900 – Madrid, 19 març 1987)
Economista i enginyer industrial. D’estudiant anà a residir a Madrid, on fou catedràtic de teoria econòmica a la universitat, i ha publicat Lecciones de teoría económica (1968).
És considerat un dels introductors de l’economia a la Península Ibèrica.
(València, 26 octubre 1916 – Madrid, 30 maig 2010)
Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres a València, fou catedràtic de geografia a Saragossa (1944), des d’on va introduir a Espanya la geografia aplicada i creà la primera llicenciatura espanyola en geografia separada de la història.
Catedràtic de geografia a la Universitat de Madrid, ha exercit el càrrec de vicedirector de l’Instituto de Estudios Pirenaicos, de l’Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC i el de director de l’Instituto de Geografía Aplicada del CSIC.
Va ésser director de la part geogràfica de les revistes “Pirineos” i “Geographica”, creada per ell a Saragossa. La seva labor pedagògica i metodològica quedà plasmada en l’escola geogràfica iniciada per ell a Saragossa.
Ha publicat La barraca de la Huerta de Valencia (1943), La vivienda y los núcleos de población rural en la Huerta de Valencia (1943), Geografía descriptiva (1979) i Población, desarrollo y calidad de vida (1984).
(València, 21 desembre 1849 – 13 juny 1919)
Metge otòleg, darwinista i lliure pensador. Estudià medicina a València i Madrid i fou deixeble, a Jena, d’Ernst Haeckel. Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València (1875-1919), de la facultat de medicina de la qual fou degà (1896-1919). Inventà un miringotom trepanador que permetia d’obtenir una obertura permanent en el timpà.
Rigorós evolucionista, marcà en aquest sentit dues generacions de metges valencians i féu de València el centre peninsular de difusió de les idees evolucionistes: el 1909 participà en la commemoració del centenari del naixement de Darwin celebrada a València, al costat dels seus deixebles i futurs successors en el deganat; Rafael Bartual i Jesús Bartrina, i del rector de Salamanca, Miguel de Unamuno.
Reconegut lliure pensador, la seva biblioteca contenia, al costat dels clàssics de l’evolucionisme, llibres sobre religions comparades i obres publicades per editorials antireligioses.
És autor d’una Biología general (1877), primer i únic volum de la projectada sèrie “Estudios biológicos”, dedicada a Haeckel.
(València, 1555 – 1635)
Prelat. Fou catedràtic de teologia i vicari general a València.
L’any 1609 fou nomenat bisbe de Sogorb.
(Sabiñán, Aragó, 14 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 1915)
Periodista. Catedràtic de llatí a l’Institut Balear. Col·laborà a la “Revista Balear”, “Museo Balear”, als almanacs del “Diario de Palma” i “El Isleño” i a diversos periòdics integristes i carlins.
Fou un hàbil epigramista i traductor al castellà dels poetes mallorquins.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1790 – Madrid, 10 desembre 1846)
Metge militar. El 1819 s’establí a Madrid, on fou catedràtic de terapèutica del Colegio de Cirugía de San Carlos, president de l’Academia de Medicina (1839) i director general de sanitat militar.
Escriví uns Elementos de terapéutica y materia médica (segona edició el 1825).
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
(Palma de Mallorca, 1704 – 1767)
Prior dels convents augustinians de Palma de Mallorca i de Felanitx, i vicari general i visitador de l’orde, i catedràtic de teologia a la Universitat de Mallorca.
Publicà, en castellà, ampul·loses oracions fúnebres de Caterina Tomàs (1737) i del bisbe Panyelles (1744), i una glossa d’uns versicles del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull: Las nobles condiciones del divino amado en el Augusto Sacramento, predicat a la seu de Mallorca el 1750.
(Sóller, Mallorca, 28 maig 1893 – Olivos, Argentina, 5 febrer 1958)
Etnògraf. Emigrà a l’Argentina (1930), país on desenvolupà la major part de la seva activitat. Fou catedràtic de les universitats de Tucuman, Cuyo i Buenos Aires. La Comisión Nacional de Cultura argentina el distingí amb un premi (1940).
És autor de més d’un centenar de treballs monogràfics, amb obres tan notables com les titulades Prehistoria de América, Etnografía de los huarpes, Tres estudios de etnografía de Cuyo i Las poblaciones indígenas de la Argentina.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1859 – 24 febrer 1915)
Bisbe de Mallorca (1898-1915). Ordenat el 1882, estudià després a Toledo, on es llicencià en teologia i en dret canònic (1885-86), i tornà a Mallorca. Essent rector de Porreres dugué a terme la restauració del santuari de Monti-sion. Fou canonge magistral de la seu de Mallorca (1893-98), catedràtic al seminari i vicari capitular a la mort del bisbe Jacint Maria Cervera (1897).
Nomenat bisbe (1898) a instàncies del clergat de la diòcesi, promogué una gran activitat (erecció de noves parròquies, reforma dels corrents litúrgics i del pla d’estudis, creació de l’arxiu històric (1899) i el museu arqueològic diocesà i reforma del presbiteri de la seu (1904), que encarregà a Antoni Gaudí).
Amb Antoni M. Alcover com a vicari general, fomentà l’obra del seu Diccionari, defensà la llengua en la línia dels bisbes de la Renaixença i creà al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines (1898). Publicà un catecisme en català, de gran difusió així com diverses pastorals.
Dades dels Països Catalans 