(Catalunya Nord, 7 març 1793 – 22 juliol 1795)

(o Guerra del Rosselló)  Conflicte bèl·lic entre Espanya i la República francesa. Després d’una sèrie d’esforços del comte d’Aranda per mantenir la pau, Godoy declarà la guerra a la República francesa (març 1793) un cop fou guillotinat Lluís XVI (gener 1793).

Si bé el conflicte es caracteritzà com una campanya antirevolucionària -facilitada pel tancament de fronteres i per la censura ideològica-, en realitat fou una forma de desviar contra els francesos el malestar popular i tingué com a objectiu la reconquesta de la Catalunya Nord. La guerra s’inicià en tres fronts tot al llarg dels Pirineus: l’occidental, comandat per Ventura Caro -substituït l’any 1794 pel comte de Colomera-; el central, pel príncep de Castelfranco, i l’oriental, atorgat al general Ricardos.

La primera campanya fou la conquesta del Rosselló. Les tropes de Ricardos passaren la frontera per les collades del Portell i Panissars i ocuparen ràpidament el Vallespir (17 abril), que dominaren completament després d’apoderar-se de Bellaguarda (22 juny). L’ocupació de Vilafranca de Conflent (agost) permeté d’amenaçar Perpinyà, però la manca de recursos n’impedí l’expugnació. Després d’una sèrie d’accions, en una de les quals s’arribà a Ribesaltes (8 setembre), la línia s’estabilitzà en la Tet, amb centre al Voló. Pel desembre foren ocupades les fortificacions costaneres (Banyuls, Cotlliure).

La situació canvià amb el nomenament de Dugommier com a cap de l’exèrcit francès (gener 1794) i amb la mort de Ricardos (13 març). L’abril caigué el Voló i, malgrat la mort de Dagobert (18 abril), que havia ocupat la Cerdanya, el nou general en cap de Catalunya, comte de La Unión, es retirà a l’Empordà, mentre els francesos ocupaven Portvendres i Cotlliure. D’altra banda, Dippet arribava a Ripoll i els francesos recuperaren Bellaguarda (18 setembre) i, després de vèncer a Mont-roig (17-20 novvembre) -on moriren Dugommier i el comte de La Unión-, ocuparen Figueres (28 novembre).

Davant la manca de material ofert pel govern i el temor a una traïció per part dels exiliats francesos a Barcelona (com s’havia demostrat en un amotinament en el qual foren assassinats un centenar de rossellonesos), els catalans reclamaren una assemblea dels representants de corregiments, que, presidida pel nou capità general Urrutia, es reuní a Barcelona (24 desembre 1794-11 gener 1795) i a Girona (18-25 gener). L’assemblea intentà de constituir-se en Junta de Govern del Principat, però s’hi oposà el capità general.

Això no obstant, els catalans emprengueren la defensa del Principat. Els sometents i els miquelets (20.000 voluntaris comandats per Joan Miquel de Vives) intentaren d’oposar-se a l’ofensiva de Perignon i Scherer i, si bé no pogueren evitar la caiguda de Roses (3 febrer), estabilitzaren la línia de guerra al Fluvià amb la batalla de Pontós (11 juny) i del Fluvià (14 juny), mentre era recuperada la Cerdanya.

Aleshores s’iniciaren converses de pau, que culminaren en el tractat de Basilea (juliol 1795), que retornà a Espanya les places perdudes a canvi de la part espanyola de Santo Domingo.