(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Jurista. Després de restar vidu entrà a l’orde carmelità juntament amb dos fills seus, un dels quals fou el bisbe de Sogorb, Anastasi Vives i de Rocamora.
Deixà manuscrits dos tractats jurídics i un de caràcter religiós.
(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(Felanitx, Mallorca, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1789)
Frare carmelità. Era catedràtic de filosofia lul·liana a l’Estudi General de Mallorca. Fou provincial del seu orde en tres ocasions. Tingué fama com a orador sagrat.
És autor de diversos escrits.
(Saragossa, Aragó, maig 1755 – València, setembre 1817)
Escriptor. Germà de Domingo Mariano. Ingressà a l’orde carmelità i fou prior del convent d’aquests a València. Durant la Guerra Gran publicà obres contra la Revolució Francesa, com ara Reflexiones sobre los excesos, sedición y libertad filosófica de los franceses (1793), i opuscles de tema religiós, amb el pseudònim d’El Amante de la Religión. També col·laborà al “Diario de Valencia”.
Durant la guerra del Francès lluità contra les forces napoleòniques i redactà un manuscrit, titulat Historia de lo que padecieron los carmelitas descalzos… de Aragón y Valencia… desde 1808 a 1814, molt important per a conèixer les darreres etapes de la resistència antifrancesa a València.
El 1812 fugí i es refugià a Mallorca, on col·laborà en el “Diario de Palma” i fundà la revista quinzenal “El Amigo de la Verdad” (1812-13), des de la qual polemitzà amb el diari “Aurora Patriótica Mallorquina”.
(València, 1566 – 1648)
Frare carmelità. Era doctor en teologia. Fou prior de diversos convent i provincial de l’orde. Destacà com a predicador.
És autor de sermons remarcables.
(Perpinyà, 1270 – Avinyó, França, 21 agost 1342)
Teòleg escolàstic, canonista i bisbe. Entrà a l’orde carmelità. Estudià teologia a París amb Enric de Gant. Mestre en teologia el 1313. Professor a Avinyó, on fou teòleg de confiança de Joan XXII en la lluita contra els espirituals i Lluís de Baviera.
General dels carmelites el 1318. Bisbe de Mallorca (1321-32) i d’Elna (1333-42).
Autor de nombroses Quaestiones doctorals i, ja bisbe, d’obres com De perfectione vitae (1323), Concordia quatour evangelistarum (1328-34), Commentarium in Decretum Gratiani (1336-39) i Summa de heresibus (1340-42).
La seva aportació principal a la teologia consistí a formular per primera vegada la doctrina de la infal·libilitat pontifícia.
(València, 25 juny 1631 – Empúries, Sardenya, 24 novembre 1678)
Prelat i frare carmelità. Professà el 1647. Era doctor en teologia. Fou predicador de Carles II. El 1674 fou promogut al bisbat d’Empúries (Sardenya).
Publicà el manual Perfecto cura de almas (1665) i Sermones varios (1668). Deixà inèdits escrits religiosos en castellà i en llatí.
(Catarroja, Horta, segle XVII – País Valencià ?, segle XVIII)
Frare carmelità. Professà el 1713. Fou provincial d’Aragó, València i Navarra.
És autor de notables sermons.
(la Salzadella, Baix Maestrat, 1670 – València, 1746)
Frare carmelità. Deixà escrits nou volums de sermons i de treballs diversos.
(València, segle XVII – 1661)
Frare carmelità (1622). Fou qualificador del Sant Ofici. tingué diversos càrrecs dins l’orde.
És autor de sermons notables i de poesies en llatí i en castellà.
Dades dels Països Catalans 