(Catalunya, segle XIII – 1312)
Prelat. Fou bisbe de Girona del 1292 al 1312.
Fou succeït a la diòcesi pel seu possible nebot:
Guillem de Vilamur (Catalunya, segle XIII – Girona, 1318) Prelat. Durant l’episcopat de Bernat degué situar-se bé al capítol de Girona. Mort Bernat el 1312, Guillem en fou el successor al bisbat gironí, fins a la seva mort.
(Catalunya, segle XIII – Viena, Àustria, 30 gener 1312)
Bisbe de Girona (1292-1312).
Anà al concili de Viena del Delfinat, on morí. El succeí en la mitra el seu nebot:
Guillem de Vilamarí (Catalunya, segle XIII – 1318) Abat de Sant Feliu de Girona. Succeí al seu oncle (1312) en el bisbat de Girona.
(Catalunya, segle XIII)
Prelat. Era bisbe de Girona el 1285 quan el país fou envaït pels croats de Felip III de França.
(València, vers 1330 – Sogorb, Alt Palància, 1407)
Eclesiàstic i polític. Fou bisbe de Girona (1362-69). És notable la compilació de sinodals que manà fer a aquesta diòcesi.
El 1370 fou traslladat a Sogorb. Era canceller de l’infant Martí, duc de Montblanc, i el 1377 acudí a Roma amb el seu germà Andreu de Vallterra per demanar la investidura de Sicília pel rei Pere III. El papa Climent VII el designà per a Tarragona el 1380, però a causa del cisma no pogué prendre possessió de la diòcesi i continuà residint a Sogorb fins el 1387, actuant amb el nom d’electe de Tarragona.
Emparà la fundació de la cartoixa de Valldecrist, lluità per l’ampliació dels límits de Sogorb, i féu reformar les catedrals de Sogorb i d’Albarrasí.
Un cop possessionat a Tarragona, celebrà quatre sínodes provincials (1391, 1395, 1399 i 1406).
Fou amic i partidari de Benet XIII. Passà els darrers anys de vida, ja molt vell i malalt, a València i Sogorb.
(Nàpols, Itàlia, 1510 – Montserrat, Bages, 31 gener 1585)
Abat benedictí i bisbe. Fou successivament abat de Montserrat (1556-59 i 1564-64), bisbe de Vic (1564-72) i de Girona (1572-83). Del 1569 al 1572 fou nomenat president de la Generalitat.
El 1583 passà a governar la seu de Lleida, com a successor de Carles Domènech i fou succeït per Gaspar Joan de la Figuera.
Fou enterrat a Montserrat.
(Catalunya, segle IX – 887)
Bisbe de Girona (870-887). La seva activitat política i religiosa fou intensa.
Amb Frodoí de Barcelona, es posà al costat de Carles el Calb en l’afer de Bernat de Gòtia; un cop destituït aquest, els dos bisbes influïren el nou rei Lluís II a favor de l’atribució dels comtats de Barcelona i Girona a Guifré el Pelós, que ja era comte d’Urgell-Cerdanya.
En aquell concili de Troyes (878), tan important per a Catalunya, que presidia el papa Joan VIII, es decretaren també uns afegits jurídics a la llei visigòtica. Teuter hi obtingué un privilegi reial per a la seva església. El 881 era a la vall del Roine per a recaptar-ne un altre del rei Carloman; i encara n’obtingué un tercer de Carles el Gros, essent a París, el 886.
Teuter actuava en un judici del 881 a l’Empordà al costat dels comtes Sunyer i Delà. El plet més conegut que hagué de resoldre fou el de les cel·les monàstiques de Peralada, que es discutien els monjos de Sant Policarp de Rasès i els de Banyoles, començat el 870 amb un precepte subreptici del rei Odó aconseguit pels primers, però que Lluís II retornà a Banyoles; Teuter els en féu justícia definitiva el 879.
Malalt des del 885, morí cap al 887, en què consta ja el seu successor Servusdei a la seu gironina.
(Barcelona, vers 1646 – Girona, 24 març 1721)
Eclesiàstic. Canceller del Principat des del 1689. President de la sala primera de l’Audiència de Barcelona durant els primers anys del regnat de Felip V i bisbe de Girona des del 1700.
Li fou atribuït un text que censurava les Corts de 1701-02, quan Girona es proclamà fidel a Carles d’Àustria, s’anà a Perpinyà. Tornà a la seva diòcesi el 1711, quan Girona restà en poder dels borbònics.
El 1721 Felip V el nomenà arquebisbe de Tarragona, però morí abans de poder prendre’n possessió.
(Barcelona, 17 maig 1670 – Girona, 16 gener 1726)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Francesc de Taverner i de Rubí, i germà d’Oleguer. Canonge i tresorer de la seu de Barcelona.
Partidari dels borbons, durant la guerra de Successió hagué d’exiliar-se a França. El 1721 Felip V el nomenà bisbe de Solsona; abans, però, de prendre’n possessió, passà directament a la diòcesi de Girona.
Són importants les seves recerques en arxius, com també el seu descobriment del text del concili gironí del 1068.
Va escriure, entre altres obres, Compendi històric dels antics monestirs i esglésies dels comtats de Rosselló, Empúries i Peralada, Arbre genealògic dels vescomtes de Rosselló, Peralada i Empúries, Tractat dels vescomtes del Rosselló, Història dels comtes d’Empúries i Peralada i Disertacions històriques dels comtats de Rosselló, Conflent i Vallespir.
(Calella, Maresme, 18 octubre 1817 – Girona, 8 gener 1906)
Bisbe i jurista. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i, més tard, hi fou catedràtic de cànons (1847-51).
Fou rector del Seminari de Barcelona del 1850 al 1854; el 1859 obtingué una canongia. El 1871 el papa el nomenà prelat domèstic, i el 1878 esdevingué bisbe de Girona. Pertanyia a les Acadèmies de Jurisprudència i Legislació i de Bones Lletres.
És autor d’escrits diversos, com El primado de Tarragona (1858) i Apuntes históricos sobre el hospital de Barcelona (1880).
(Agde, Narbonesa, França, segle IX – Girona, 908)
Clergue. Fou nomenat bisbe de Girona en morir Teuter, bisbe d’aquesta diòcesi (887).
Deposat pels comtes d’Empúries i pel bisbe Esclua d’Urgell, que nomenaren Ermemir, hagué de fugir i es refugià a Banyoles.
El 892 fou reincorporat a la seu gironina i aconseguí un rescripte del rei Odó a Mehun-sur-Loire que li garantia la lliure possessió del bisbat. El 891 o el 897 obtingué butlles papals que li ho confirmaren.
Dades dels Països Catalans 