(Berguedà)
Alineació muntanyosa dels Prepirineus orientals, que s’estén en direcció est-oest, paral·lelament a la serra de Cadí, per damunt del Llobregat. És un massís calcari mesozoic.
L’altitud màxima l’assoleix el pic de Falgars, de 1.288 m, amb la collada de Falgars, a 1.250 m.
S’hi troba el santuari de Santa Maria de Falgars, del segle XI.
Coll (1.416 m alt) de la serra que separa la vall de Lillet de la vall del Mergançol, al límit de les dues comarques, entre el puig Lluent i el serrat de Faig-i-branca (1.515 m alt).
(Berguedà)
Serra interior del Prepirineu oriental, al límit amb el Solsonès.
És un massís mesozoic situat entre la serra de Cadí i la depressió central, separat del Pedraforca pel coll de la Trapa i dels rasos de Peguera pel pla de les Torres.
Assoleix els 2.327 m al pic de la Gallina Pelada o Llitzet, els 2.271 m al Voltor.
És capçal de l’aigua d’Ora, afluent del Cardener.
(Berguedà)
(o riu de Metge) Riu de la comarca, afluent dretà del Llobregat.
Format al vessant oriental del coll de la creu de Campllong per la confluència de petits torrents de les serres de Queralt i de la Tossa (torrent de l’Alou) i dels rasos de Peguera (torrents Major i de Tagast).
Després de passar vora la ciutat de Berga desemboca al seu col·lector aigua amunt de Sant Quirze de Pedret.
(Berguedà)
Serra de l’alt Berguedà, que recolza, juntament amb la serra de Falgars, al nord, als contraforts sud-orientals de la serra de Cadí, delimitant pel sud la vall de Lillet.
Hi dominen les formes d’altiplà estructural damunt les calcàries de la carena i els contraforts meridionals (serra de la Llena, serra de puig Lluent i serra Negra), mentre que al vessant septentrional la conca del torrent de Regatell, fortament dissimètrica, assenyala els nivells lignitífers del Garumnià, de modelatge més suau.
Per l’est davalla per les serres de Folcurs i de Pigota, cap a l’Arija, prop de llur confluència amb el Llobregat, i per l’oest domina la clotada de la Clusa.
(Berguedà / Alt Urgell / Baixa Cerdanya)
Zona que comprèn part de les serres de Cadí, del Moixeró i de Mogrony, al Pre-pirineu oriental.
L’espai, protegit des del 1983, té una superfície de 41.342 ha, la qual cosa el converteix en el més extens de Catalunya.
La seva importància natural se centra principalment en la vegetació d’alta muntanya, on destaca la presència d’un conjunt de plantes calcícoles molt rares a la resta dels Pirineus. També són destacables les extensions forestals (restes de roureda de roure martinenc, secundàriament substituïda per pineda de pi roig i altres comunitats; boscos de pi negre; etc), i els diferents tipus de prat alpí.
Alhora, aquesta vegetació conforma l’hàbitat de nombroses espècies de fauna pirinenca, que han trobat en l’espai un bon refugi: l’isard (molt escàs abans de la creació del parc), el pardal d’ala blanca, el picot negre, el gall fer, nombroses aus passeriformes o diversos petits mamífers com el talpó, la marta i la musaranya.
Enllaç: Parc Natural del Cadí-Moixeró
Pas subterrani que comunica la conca alta del Llobregat amb la del Segre a través de la serra de Cadí (pròpiament, sota la serra del Moixeró).
Fou construït en el període 1978-84 i s’hi accedeix des de Bagà (pel vessant sud), on acaba l’eix del Llobregat (de carretera); la boca sud (terme de Guardiola de Berguedà) és a 1.175 m alt.
En 5 km salva un desnivell de 61 m, fins al terme d’Urús, amb sortides a Bellver de Cerdanya i Alp. És de peatge.
(Berguedà)
Riu de la comarca, afluent dretà a la capçalera del Llobregat.
Neix al vessant meridional de la serra de Cadí, a les fonts de l’Adou, també anomenades fonts del Bastareny, i recull les aigües de la serra de Molnell, les del coll de Tancalaporta i les de la baga de Murcurols.
La vall, orientada en direcció nord-oest – sud-est, al peu de la serra de Gisclareny, és subseqüent; el riu s’hi obre pas erosionant les margues eocèniques.
Per la dreta rep el torrent de Turbians i per l’esquerra, el seu afluent més important, el riu de Gréixer; passà per Bagà i l’aiguabarreig amb el Llobregat és a Guardiola de Berguedà.
El seu cabal és de règim pluvionival amb fortes oscil·lacions estacionals. En són aprofitades les aigües per a la indústria.
Riu del Pre-pirineu,
Neix al massís de Mogrony sota el coll de la Bona, al límit amb la vall de Ribes, dins el terme de Gombrèn, segueix la direcció nord-est – sud-oest fins prop del llogaret ripollès d’Aranyonet, al municipi de Castellar de N’Hug.
Segueix després la direcció sud-est – nord-oest, i, a la Pobla de Lillet, aflueix, per l’esquerra, al Llobregat.
La carretera de la Pobla de Lillet a Ripoll travessa aquest riu pel pont d’Arija, prop del coll de Merolla.
Subcomarca de l’Altiplà Central Català, que forma part de les tres comarques. Morfològicament la constitueix un altiplà de materials oligocènics, que es troba inclinat vers el sud-oest, per on enllaça amb la subcomarca del Moianès. Té uns 400 km2 d’extensió i la seva altitud es manté entre els 800 i els 1.000 m. El relleu és accidentat, particularment als extrems septentrional i meridional.
El clima es caracteritza per la continentalitat i la feblesa de les influències mediterrànies; les temperatures hivernals són molt baixes i la pluviositat elevada (880 mm anuals, caiguts en 92 dies, és la mitjana de Prats de Lluçanès) amb tendència a augmentar en direcció sud-nord, per influència del relleu, i amb un règim peculiar (màxim pluviomètric al començament d’estiu).
La vegetació natural, que ha estat molt malmesa per l’home a través dels segles, forma nombroses taques de boscos residuals, situats als llocs on la naturalesa del sòl no ha permès la creació de camps de conreu; la clisèrie altitudinal presenta pi blanc amb capes d’alzinar en l’estatge inferior; pinassa a l’estatge mitjà i rouredes i pi silvestre als sectors més alts i irrigats; els pasturatges secs ocupen grans extensions i són aprofitats per a la ramaderia.
Hidrogràficament, el Lluçanès actua de divisòria d’aigües entre les conques del riu Llobregat, al qual aflueixen la riera Gavarresa, amb la riera de Lluçanès i la riera de Merlès, i la del riu Ter, al qual van a parar les aigües de les rieres de Sant Boi i de Riuprimer.
El poblament és molt antic, com ho demostren les abundants restes arqueològiques (monuments megalítics) i el fet que gran part dels nuclis actuals apareixen en la documentació a partir del segle X; la població, però, fou escassa durant tota l’edat mitjana (281 focs i uns 1.250 h l’any 1553). El creixement demogràfic va ésser notable durant el segle XVIII, però quedà aturat al segle XIX, i a mitja centúria començà el declivi que culmina en la tendència actual al despoblament. Predomina l’hàbitat dispers; abunden les masies aïllades.
L’economia tradicional es basava en l’agricultura i la ramaderia, que sovint es complementen. Tots els conreus són de secà, en què sobresurten els cereals (sobretot el moresc) i els farratges, acompanyats subsidiàriament per patates i mongetes. La ramaderia es basa en el bestiar porcí i el boví, orientat aquest últim a la producció de llet. Les activitats industrials tradicionals es basaven en la indústria tèxtil cotonera amb establiments a Olost, Oristà, Perafita, Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès i Prats de Lluçanès; actualment, les petites indústries es localitzen al municipi de Prats de Lluçanès. Comercialment depèn de Vic. La capital subcomarcal és Prats de Lluçanès.
Enllaços web: Consorci Lluçanès – Turisme
Dades dels Països Catalans 