(la Jonquera, Alt Empordà)
Barri de la vila, a la frontera franco-espanyola.
Forma un sol nucli urbà amb el poble del Pertús (Vallespir), del qual el separa només la carretera general.
Els antics serveis de frontera i el comerç caracteritzen la seva activitat.
(Barcelona, Barcelonès)
Barri de l’antic municipi de Gràcia, urbanitzat principalment al segle XIX, al voltant de la plaça i l’església dels Josepets. El 1871 hi arribà el tramvia de cavalls de Barcelona a Gràcia, i a partir del 1899, el tramvia elèctric. Aquest mateix any la plaça de l’església prengué el nom de Lesseps.
L’església, obra de Josep de la Concepció, formava part de l’antic convent de carmelitans de Santa Maria de Gràcia (1626), anomenat també Josepets, el qual convent fou lloc fortificat (el 1713 fou assaltat pel duc de Popolí, que hi instal·là una bateria, destruïda el 1714 pels catalans).
L’avinguda de la República Argentina fou urbanitzada el 1910. Durant els anys 1970, l’obertura del primer cinturó de ronda i la reordenació consegüent de la plaça de Lesseps fragmentaren definitivament el barri.
(Tortosa, Baix Ebre)
Barri i parròquia de la ciutat, situat a la dreta de l’Ebre, 2 km al nord-oest de la ciutat.
La població és dedica principalment a l’agricultura.
Des del 1994 constitueix una entitat municipal descentralitzada.
Petit jardí al sector marítim de la ciutat, comprés entre el Paral·lel, el Poble Sec i Montjuïc.
Fou sotmès a un procés de reconversió urbana motivat pel trasllat fora de la ciutat dels magatzems i les indústries que, des del segle XIX, s’anaren localitzant en aquesta antiga zona de conreus.
Encara el 1879 hom esmentava amb aquest nom, usat pels pagesos, l’espai, fora del clos emmurallat, situat entre el mont Tàber i Montjuïc, conegut també pels pescadors pel Caganell.
Barri, al nord de la ciutat, situat entre la serra de Collserola, la muntanya Pelada i el turó de la Peira. Antic municipi, fou agregat a Barcelona el 1904.
L’origen d’Horta tingué lloc en la casa fundada per Guillem d’Horta i en l’església de Sant Joan, era format pel nucli d’Horta i el de Sant Genís dels Agudells.
Al llarg del segle XIX es convertí en un barri residencial d’estiueig dels barcelonins. Durant els anys 1950 i 1960 s’hi edificaren massivament edificis de pisos i algunes urbanitzacions, com Montbau i la Vall d’Hebron.
El 1984 fou inaugurat un velòdrom, i amb motiu dels Jocs Olímpics s’hi crearen un seguit d’instal·lacions esportives i de residència (vila olímpica i complex tennístic).
La zona anomenada de les Llars Mundet alberga una part del campus universitari de la Universitat de Barcelona.
Forma part del districte VII de la ciutat de Barcelona, anomenada Horta-Guinardó.
(o Can Guineueta) Barri de l’antic municipi de Sant Andreu de Palomar, al límit amb el d’Horta, construït prop de l’antiga masia de Can Guineueta.
Afectat en part pel pla parcial del 1962, s’ha convertit en zona residencial urbana semi-intensiva (500/600 h/ha), malgrat que el 1953 havia estat classificada com a ciutat jardí intensiva (200 h/ha).
Dins el barri hi ha el parc de la (o de Can) Guineueta (1968). Entre la via Favència i la carretera Alta de les Roquetes hi havia el nucli de Can Guineueta Vell o la Guineueta Vella, conjunt no urbanitzat de cases d’una sola planta, sorgit els anys 1940, que foren expropiades durant els anys 1970 per a construir en aquell indret el polígon o barri de Canyelles.
Barri de la ciutat, entre els de Gràcia, Horta i Sant Martí de Provençals, situat al vessant est de la muntanya Pelada.
Es formà a la fi del segle XIX al voltant d’un antic mas que li donà el nom. Constituït, en un principi, per cases unifamiliars i de pisos, ha sofert importants canvis, tant per obres d’urbanització com d’infraestructura: obres de prolongació del metro a Fabra i Puig i de la ronda del Mig.
La via principal és la rambla de Volart, i una part del sector més muntanyós està ocupada pel parc del Guinardó. Forma part del districte VII de la ciutat, anomenat d’Horta-Guinardó.
Barri i antic poble, al sud de la ciutat.
L’església de Sant Pere, coneguda pel Remei (per la imatge mariana que hom hi venera), és obra del 1803 i fou bastida damunt la primitiva parròquia romànica; des del 1608 depèn de Miànigues.
El lloc, esmentat ja el 957, depenia de Sant Esteve de Banyoles.
Barri, a ponent del nucli urbà. Sorgí amb la construcció d’habitatges protegits després de la inundació del 1940.
És centrat per una plaça porticada, amb l’església parroquial (Santa Maria) i un casal de cultura, amb escoles, teatre i la Biblioteca Popular Mossèn Blancafort.
Dades dels Països Catalans 