(Barcelona, 16 juliol 1885 – 24 juliol 1957)
Pianista i compositor. Germà del pintor Ramon.
Estudià a l’Escola Municipal de Música i més tard amplià els seus coneixements en el conservatori de música de Brussel·les (1909-11).
Destaquen en la seva producció tres ballets, un scherzo per a dos pianos, algunes cançons i Dues peces en estil antic, per a piano.
(Barcelona, 23 desembre 1861 – 17 juny 1924)
Compositor. Deixeble d’Anselm Barba i de Josep Rodoreda.
Autor d’obres simfòniques, com La fada de Roses (1892), i líriques, com Colometa, la gitana, Hydromel (1892).
Fundà, amb Joan Gay, la Institució Catalana de Música (1896).
Escriví cançons catalanes, com La filadora, Primavera, etc, i harmonitzà cançons i ballets populars.
(Barcelona, 25 setembre 1899 – 5 febrer 1962)
Músic. Fill de Joan Lamote de Grignon.
Fou sotsdirector de la Banda Municipal de Barcelona i director, a partir del 1932, de l’Orquestra Simfònica de Girona. Fou sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona fins a la seva mort.
Les seves obres més notables són l’òpera còmica La cabeza del dragón, estrenada al Liceu l’any 1960, el poema simfònic Enigmes (1951) i l’oratori El càntic dels càntics, per a solistes, cor i orquestra, inèdit.
(Barcelona, 20 juliol 1884 – 4 maig 1945)
Músic. Deixeble d’Enric Morera.
Fou organista del Palau Nacional de Barcelona a partir de 1929 i director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1940-45).
És autor d’obres religioses, simfòniques, corals, de cançons i de peces per a orgue.
De la seva producció escènica destaca la sarsuela Por una mujer.
(Barcelona, 9 juny 1899 – 12 juny 1990)
Musicòleg. Deixeble d’Higini Anglès, s’especialitzà en l’estudi dels instruments i de les formes musicals antigues.
L’any 1935 fundà l’agrupació Ars Musicae, instrumental i vocal, dedicada a la música del segles XII al XVI.
La seva col·lecció d’instruments construïts a la manera antiga abasta gairebé un centenar d’exemplars.
(Barcelona, 1925 – 2018)
Pintora. La seva formació és principalment autodidàctica.
Ha exposat amb èxit al país i a l’estranger.
Conreà una mica l’escultura. Ha excel·lit com a miniaturista, especialitat en que s’ha guanyat un prestigi excel·lent.
(Barcelona, 1959 – )
Arqueòleg i pedagog. Format a la Universitat de Barcelona.
S’ha dedicat durant llarg temps a la docència, fins que s’especialitzà en l’arqueologia de l’illa de Menorca i a la pintura prehistòrica, principalment de Catalunya i d’Aragó, treballs sobre els quals ha publicat moltes obres, algunes en col·laboració.
(Barcelona, 6 setembre 1921 – Madrid, 28 febrer 2004)
Novel·lista en castellà. Féu cursos de filosofia i de dret.
Aconseguí molt d’èxit de públic i de crítica amb Nada, llibre que guanyà el premi Nadal 1944.
El seu estil directe, sense els convencionalismes habituals a l’època, fou una saludable reacció contra l’ambient opressiu de la postguerra espanyola.
Entre els llibres posteriors, destaquen La isla y los demonios (1952), La llamada (1954), La mujer nueva (premi Nacional de Literatura 1956), La insolación (1963), Paralelo 35 (1967), La niña y otros relatos (1970) i Mi primer viaje a USA (1981).
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(Barcelona, 13 juliol 1929 – 13 maig 2000)
Novel·lista i editor. Editor fundador de Plaza & Janés, durant molts anys estigué al capdavant de l’editorial Seix Barral.
Considerat el primer editor de best-sellers internacionals a l’estat espanyol, fou el descobridor d’importants figures de la literatura castellana contemporània.
Com a escriptor, fou el precursor de la novel·la negra a l’estat espanyol amb l’obra El inocente, guanyadora del premi Simeon 1953. També publicà, entre altres obres, La tarde (premi Ciutat de Barcelona 1955), Ana y los niños (1959) i El ayudante del verdugo (1977).
Dades dels Països Catalans 